Capítol 2:La inauguració del curs

15 de setembre del 2028. Inauguració del curs. 9.45 hores.

Andrea Garcés, tratge de jaqueta  i falda de tres quarts de cama, de color blau, brusa blanca, planxada i gens transparent, tanga i sostens rogets amb floretes grogues, que no tot ha de ser monòton. A més, després havia quedat amb Pere Mandarina, alcalde socialista de Fondeguilla divorciat feia poc. S’havien retrobat comprant totdos al nou Mercadona de les Coves, alegrant-se enmig de pizzes congelades i iogurts desnatats i després de les besades de rigor, del com estàs, com et va la vida, quan de temps, quant vas vindre, vols que quedem a fer un café? clar que sí, hui a la vesprada? d’acord, a les cinc, al café del país perdut. On? si, a eixa biblio-cafeteria que hi ha al carrer d’Arcadi Garcia, allí on està el Benigasló. Ah, encara no he entrat, però ja sé on és.

Això havia esdevingut el dia abans, però ara estava anant cap el patí, que havia d’assistir a l’acte d’inauguració del curs.  Anava a eixir quan una veu poderosa li va dir:

- Señorita Garcés, señorita Garcés.

Era la coordinadora de vestimenta pública, un càrrec que Andrea no sabia per a què aprofitava, però allí la va vore, metre seixanta de mala llet, beata soltera, i amant del vi i el gintònic, abandonada davant l’altar per un pintor, reconvertit en artista fallero, que va aprofitar eixe dia per eixir de l’armari.

- Señorita Garcés, hoy se ha vestido com mucha elegancia. Ha hecho lo correcto pero ya tenía que estar en su sitio, en la tribuna de profesores.

Andrea, maleint en silenci, es va dirigir cap el patí on li havia explicat la cap d'estudis que es desenvolupava l’acte. El orden y la disciplina es fundamental en todos los ambitos de la vida, li va dir aquella dona que semblava  traslladada de la Baviera més profunda a aquella ciutat vella de noves tradicions com l'havia rebatejada un erudit local. Però la nostra aprenent de professora de música en anglés, economista reconvertida, no estava preparada per l'espectacle que es desenvolupava al pati.

De seguida que va arribar es va estorar, els deu mil metres quadrats del pati, estaven dividits milimètricaments en files d'alumnes, tots uniformats amb pantalons ells i faldes elles, i evidentment tots amb polos blaus amb bandereta espanyola inclosa . L'uniforme es completava amb un gran escut a l'altura del cor amb l'emblema de l'escola, la creu amb els bous i les manjòvenes. Cada fila corresponia a un grup diferent, primer estaven els xics i després les xiques, això si per ordre d'importància a la societat vallera. És a dir, Andrea va reconèixer, fills de regidors, d'industrials, els nebots del capellà del seu barri, als primers llocs, i els dues filles de la verduleria del costat de casa sa mare al final. Davant de cada fila, el delegat de classe, amb una bandera on a banda del grup 1A ESO, o 2C BACHILLERATO, estava altra vegada l'escut del centre i el lema "la salvación está en la fe: reza, cree y no peques".

I presidint la parada educativo-militar estava un escenari amb set sillons, envoltat de trenta banderes, deu españoles, deu del centre i deu de Gran Bretaña. En eixe moment, i en un silenci aclaparador mentre Andrea anava buscant-se un lloc a una grada lateral resenvada al professorat, les màximes autoritats del centre anaven ocupant els sillons episcopals que omplien l'escenari. A l'extrema dreta, la cap d'estudis, VICENTICA ELENISSON, nibelunga descendents d'exiliats alemanys que es van refugiar a la costa valenciana després de la derrota hitleriana, famosa en els cercles d'historiadors per al seua tesis, "Reencarnaciones demoniacas en la izquierda española: el caso de Felipe González" i pel seu tic d'alçar el braç dret ben estirat cada vegada que s'enfadava. A l'esquerre, però només possicional que no política, estava el president de l'Ampa del centre ALBERTO CON TORO, també regidor del partit de dretes de la ciutat. Al seu costat estava el capellà de l'Àngel, ANTONIO BIEN MEAMO, alt i prim, l'únic home amb falda de l'acte, les males llengües dien que no se la llevava ni per dormir, només quan corria que es posava un equip d'esport de Nike o Adidas, ja que això ho feia al seu poble natal, un poble barrejat d'un 70 % de pijerio (de dretes o progre, però pijerio al cap i a la fi) amb un altre 20 % de xonis i la resta de moriscos. EL seu contrari i mig enemic estava a l'altre costat, a l'esquerra de la cap d'estudis, era el capellà de l'Assumpció, vestit pantalons i camisa negra i coll blanc, semblava més modern sinó fora per eixa panxa que recordava a un tonell de vi i que provocava que qualsevol gir de la seua persona suposava un temps d'espera superior al d'una dona del carrer Benigafull comprant a la carnisseria del barri. Era conegut per tot el poble que era un capellà de palla, més de civada fermentada que de palla, ja que les beates de la parròquia feien i desfeien al seu gust.

Els tres llocs preferents, que estaven damunt d'un suplement d'escenari eren destinat a les tres personalitats més destacades del centre, a la dreta, el director del centre, el pell.roig descendent del capellà de Betxí, antic alcalde de la ciutat, a l'esquerre el president de la diputació de Castelló, oriund de la Vall, HERMÓGENES CONFUTURO, conservador però modern, patriota espanyol però defensor dels drets de les minories, dels capitalistes, els banquers i altres especuladors, jove del segle XXI, perquè amb 36 anys al segle XX ja eres un home fet, i al XIX pot ser t'hagueres mort. Metre seixanta-cinc, tratge blau, polsera de la bandereta estatal, ulleres negres com a símbol d'identitat provincial, representava la modernor dins de la formació política. I el lloc central era per la dona que cedia el seu nom al centre, ELIZABETH BUEN MEDIO, amb un vetit roig llampant, en un silló blau, amb un caixonet groguet als peus, perquè alhora de seure els peus no arribaven a l'entarimat. Allí, al centre de decisió, enmig d'un poder reial semblava més una regina d'Anglaterra que una exconsellera. Ella sabia que tots li rendien pleitesia, ella era l'artifex d'eixe centre, la ideóloga, l'alma màter.

Andrea, encara bocabadada, de la grandiositat de l'acte, va vore com començaven els parlaments i com acabaven tres hores després, mentre els xiquets i les xiquetes mantenien la seua marcialitat al sol de setembre, a ella li picava tot i estava pixant-se amb ganes. I quan l'exconsellera va acabar de parlar de les bonances del liberalisme, el nacionalcatolicisme i la figadesamare, va vindre el moment culminant de l'acte, al centre de l'escenari, cap els micròfons va pujar un jove capellà local, tenor d'afició, i amb la seua veu prodigiosa va començar a cantar l'himne de la vall, en anglès:

On a lovely mountain,

a town lying in the foothills:

is the Valley, our blessed homeland,

Espadà in the mountains, at the beginning.

La nostra professora, quasi es pixa, però del riure. La seua formació en Wall Street la va salvar, els seus companys estaven seriosos, tots cantaven, bé, tots movien els llavis. L'emoció era palpitant, ella al·lucinava, i encara més quan en acabar, el cantant va dir:

Visca la Vall

Viva España

Long live Britain

I els xiquets van cridar amb ell,  i van desfilar sota les banderes del centre de l'estat i de Gran Bretanya. mentre saludaven amb submissió a les autoritats civils i religioses.

Andrea eixe dia no va acudir a la cita amb Pere Mandarin. Ho va deixar per altre dia, encara estava surant en la incredulitat.