Capítol 2:La inauguració del curs

15 de setembre del 2028. Inauguració del curs. 9.45 hores.

Andrea Garcés, tratge de jaqueta  i falda de tres quarts de cama, de color blau, brusa blanca, planxada i gens transparent, tanga i sostens rogets amb floretes grogues, que no tot ha de ser monòton. A més, després havia quedat amb Pere Mandarina, alcalde socialista de Fondeguilla divorciat feia poc. S’havien retrobat comprant totdos al nou Mercadona de les Coves, alegrant-se enmig de pizzes congelades i iogurts desnatats i després de les besades de rigor, del com estàs, com et va la vida, quan de temps, quant vas vindre, vols que quedem a fer un café? clar que sí, hui a la vesprada? d’acord, a les cinc, al café del país perdut. On? si, a eixa biblio-cafeteria que hi ha al carrer d’Arcadi Garcia, allí on està el Benigasló. Ah, encara no he entrat, però ja sé on és.

Això havia esdevingut el dia abans, però ara estava anant cap el patí, que havia d’assistir a l’acte d’inauguració del curs.  Anava a eixir quan una veu poderosa li va dir:

- Señorita Garcés, señorita Garcés.

Era la coordinadora de vestimenta pública, un càrrec que Andrea no sabia per a què aprofitava, però allí la va vore, metre seixanta de mala llet, beata soltera, i amant del vi i el gintònic, abandonada davant l’altar per un pintor, reconvertit en artista fallero, que va aprofitar eixe dia per eixir de l’armari.

- Señorita Garcés, hoy se ha vestido com mucha elegancia. Ha hecho lo correcto pero ya tenía que estar en su sitio, en la tribuna de profesores.

Andrea, maleint en silenci, es va dirigir cap el patí on li havia explicat la cap d'estudis que es desenvolupava l’acte. El orden y la disciplina es fundamental en todos los ambitos de la vida, li va dir aquella dona que semblava  traslladada de la Baviera més profunda a aquella ciutat vella de noves tradicions com l'havia rebatejada un erudit local. Però la nostra aprenent de professora de música en anglés, economista reconvertida, no estava preparada per l'espectacle que es desenvolupava al pati.

De seguida que va arribar es va estorar, els deu mil metres quadrats del pati, estaven dividits milimètricaments en files d'alumnes, tots uniformats amb pantalons ells i faldes elles, i evidentment tots amb polos blaus amb bandereta espanyola inclosa . L'uniforme es completava amb un gran escut a l'altura del cor amb l'emblema de l'escola, la creu amb els bous i les manjòvenes. Cada fila corresponia a un grup diferent, primer estaven els xics i després les xiques, això si per ordre d'importància a la societat vallera. És a dir, Andrea va reconèixer, fills de regidors, d'industrials, els nebots del capellà del seu barri, als primers llocs, i els dues filles de la verduleria del costat de casa sa mare al final. Davant de cada fila, el delegat de classe, amb una bandera on a banda del grup 1A ESO, o 2C BACHILLERATO, estava altra vegada l'escut del centre i el lema "la salvación está en la fe: reza, cree y no peques".

I presidint la parada educativo-militar estava un escenari amb set sillons, envoltat de trenta banderes, deu españoles, deu del centre i deu de Gran Bretaña. En eixe moment, i en un silenci aclaparador mentre Andrea anava buscant-se un lloc a una grada lateral resenvada al professorat, les màximes autoritats del centre anaven ocupant els sillons episcopals que omplien l'escenari. A l'extrema dreta, la cap d'estudis, VICENTICA ELENISSON, nibelunga descendents d'exiliats alemanys que es van refugiar a la costa valenciana després de la derrota hitleriana, famosa en els cercles d'historiadors per al seua tesis, "Reencarnaciones demoniacas en la izquierda española: el caso de Felipe González" i pel seu tic d'alçar el braç dret ben estirat cada vegada que s'enfadava. A l'esquerre, però només possicional que no política, estava el president de l'Ampa del centre ALBERTO CON TORO, també regidor del partit de dretes de la ciutat. Al seu costat estava el capellà de l'Àngel, ANTONIO BIEN MEAMO, alt i prim, l'únic home amb falda de l'acte, les males llengües dien que no se la llevava ni per dormir, només quan corria que es posava un equip d'esport de Nike o Adidas, ja que això ho feia al seu poble natal, un poble barrejat d'un 70 % de pijerio (de dretes o progre, però pijerio al cap i a la fi) amb un altre 20 % de xonis i la resta de moriscos. EL seu contrari i mig enemic estava a l'altre costat, a l'esquerra de la cap d'estudis, era el capellà de l'Assumpció, vestit pantalons i camisa negra i coll blanc, semblava més modern sinó fora per eixa panxa que recordava a un tonell de vi i que provocava que qualsevol gir de la seua persona suposava un temps d'espera superior al d'una dona del carrer Benigafull comprant a la carnisseria del barri. Era conegut per tot el poble que era un capellà de palla, més de civada fermentada que de palla, ja que les beates de la parròquia feien i desfeien al seu gust.

Els tres llocs preferents, que estaven damunt d'un suplement d'escenari eren destinat a les tres personalitats més destacades del centre, a la dreta, el director del centre, el pell.roig descendent del capellà de Betxí, antic alcalde de la ciutat, a l'esquerre el president de la diputació de Castelló, oriund de la Vall, HERMÓGENES CONFUTURO, conservador però modern, patriota espanyol però defensor dels drets de les minories, dels capitalistes, els banquers i altres especuladors, jove del segle XXI, perquè amb 36 anys al segle XX ja eres un home fet, i al XIX pot ser t'hagueres mort. Metre seixanta-cinc, tratge blau, polsera de la bandereta estatal, ulleres negres com a símbol d'identitat provincial, representava la modernor dins de la formació política. I el lloc central era per la dona que cedia el seu nom al centre, ELIZABETH BUEN MEDIO, amb un vetit roig llampant, en un silló blau, amb un caixonet groguet als peus, perquè alhora de seure els peus no arribaven a l'entarimat. Allí, al centre de decisió, enmig d'un poder reial semblava més una regina d'Anglaterra que una exconsellera. Ella sabia que tots li rendien pleitesia, ella era l'artifex d'eixe centre, la ideóloga, l'alma màter.

Andrea, encara bocabadada, de la grandiositat de l'acte, va vore com començaven els parlaments i com acabaven tres hores després, mentre els xiquets i les xiquetes mantenien la seua marcialitat al sol de setembre, a ella li picava tot i estava pixant-se amb ganes. I quan l'exconsellera va acabar de parlar de les bonances del liberalisme, el nacionalcatolicisme i la figadesamare, va vindre el moment culminant de l'acte, al centre de l'escenari, cap els micròfons va pujar un jove capellà local, tenor d'afició, i amb la seua veu prodigiosa va començar a cantar l'himne de la vall, en anglès:

On a lovely mountain,

a town lying in the foothills:

is the Valley, our blessed homeland,

Espadà in the mountains, at the beginning.

La nostra professora, quasi es pixa, però del riure. La seua formació en Wall Street la va salvar, els seus companys estaven seriosos, tots cantaven, bé, tots movien els llavis. L'emoció era palpitant, ella al·lucinava, i encara més quan en acabar, el cantant va dir:

Visca la Vall

Viva España

Long live Britain

I els xiquets van cridar amb ell,  i van desfilar sota les banderes del centre de l'estat i de Gran Bretanya. mentre saludaven amb submissió a les autoritats civils i religioses.

Andrea eixe dia no va acudir a la cita amb Pere Mandarin. Ho va deixar per altre dia, encara estava surant en la incredulitat.

LES AVENTURES D'ANDREA GARCÉS, PROFESSORA AL PRIVAT.

Avís important: els personatges són cent per cent ficticis.

Hui inicie una sèrie de tres o quatre lliuraments de les aventures d'Andrea Garcés.

Capítol 1: 

1 de setembre del 2028. Primer dia de feina.

Andrea Garcés tenia trenta-tres anys, l'edat de Jesús quan va morir a la creu, però ella no volia morir-se i crucificada ja es sentia, com  a mínim en sentit figurat. Andrea feia dues setmanes que havia tornat al seu poble, a la Vall d'Uixó, després de deu anys vivint a l'estranger. Ja no era aquella joveneta que havia tingut la millor nota de la seua promoció a l'institut Benigasló, quan havia acabat segon de Batxillerat, un 9'75 de mitjana, tots els professors l'havien alabada i ella des de la seua discreció estava radiant. Tampoc era la jove que havia marxat a fer el doctorat als Estats Units, amb una beca d'Economia a la Universitat de Chicago, ni la becària que havia pujat fins a convertir-se en una directiva respectada d’un Banc d'inversions americà.

Aquells temps havien passat, ella havia abandonat la seua aventura americana, la culpa era un mal d'amors, o millor dit una cornamenta monumental que el seu nóvio xilè, company de treball, li havia col·locat amb una secretària de la mateixa empresa. Andrea no ho havia pogut resistir, va abandonar Nova York i va tornar al seu poble, on només havia estat una vegada en els darrers anys, per la boda de la seua germana bessona Tica Garcés. La seua fugida de la capital del món era recent, a finals de la segona quinzena de juliol. D’ençà que havia arribat només feia que plorar, renegar i beure wisky, amb una alternança de mocadorets xopats, gots bruts i botelles buides. Els seus pares no entenien res, la seua germana tampoc, però aquesta va decidir actuar, allò primer que calia és obligar-la a eixir de casa, per això res millor que una nova feina. Segur que era fàcil trobar-li’n, amb el currículum que tenia, però era una miqueta més complicat que això, les empreses i els bancs pròxims no necessitaven a ningú, i Andrea no estava per recercar feina a Castelló o València. Al final la solució va arribar per un lloc insòlit, l’institut privat de la ciutat necessitava una professora de música que sapiguera anglès, per fi els anys passats a la CIA i al conservatori aprofitarien per alguna cosa. Era una solució temporal, a Andrea no acabaven d’agradar-li els xiquets i menys els adolescents hormonats.   

Per això aquell dia Andrea Garcia estava caminant cap aquell centre construït feia poc de 10 anys a les afores de la ciutat, amb una carpeta plena dels seus documents, mentre pensava, és que no sé que faig anant, sinó sé ni el nom de l’institut. Ara ja el veia, un gran centre de color blau intens, amb planta baixa i tres pisos i enmig de la paret una gran creu que deixava clar el caràcter catòlic del centre, ara bé allò que sempre li havia cridat l’atenció eren els dibuixos que omplien els quadrants lliures entre les aspes de la creu, dos bous carregats de banyes i collons i dos manjòvenes. A ella li havien explicat que era allò que unia a la Vall, però ella barrejar fe amb banyes i collons amb manjòvenes li semblava excessiu.

Fora del centre estava el nom, com a mínim s’assabentaria abans d’entrar: CENTRO EDUCATIVO CATÓLICO-VALLERO ELIZABET BUEN MEDIO. Òstia va pensar Andrea, si li han posat el nom de la consellera de fa uns anys, que serà d’eixa dona que no parava de xerrar?. Andrea va creuar cohibida la gran portalada que donava pas a l’edifici, mentre llegia altre rètol: La salvación está en la fé, reza, cree y no peques. Serà possible, no voldran ja ni que follen els joves, estos capellans.

Però si alguna cosa havia après Andrea en els seus anys per l’imperi americà era a posar bona cara al mal temps, així que va fer el seu somriure perfecte, es va arreglar els cabells llisos, va baixar-se la falda per baix els genolls i va entrar cap a dins. El silenci omplia el vast edifici, encara faltaven quinze dies per l’arribada de l’alumnat. Les parets estaven nues excepte una fotografia de mida natural de la inauguració del centre, a colp d’ull Andrea va identificar a tres grossos bisbes vestits de morat, a l’exconsellera que donava nom a l’escola que només es diferenciava dels bisbes pel tratge roig i els cabells rossos de pot, i a l’ex-alcalde descendent del capellà de Betxí.

Andrea es va acostar cap el conserge i li va dir: Bon dia, sóc Andrea Garcés, la nova professora de música. El conserge, pantalons blaus, camisa blanca i creu d’or al coll, se la va mirar de dalt a baix, amb eixe aire de superioritat d’alguns conserges amb qualsevol professor temporal, i li va contestar: si, te estan esperando en dirección, y por favor cuando entres en este centro solo puedes saludar de dos formas, con el AVE MARÍA PURÍSSIMA en castellano o con el vallero XÉ PARDAL, COM ESTÀS?, aúnque en el segundo caso no te lo recomiendo que ya no se utiliza.

L’economista, reconvertida en música, confosa per la distància sideral que hi havia entre l’avemaria i el xepardal es va quedar mirant al conserge de cinquanta anys i fent memòria li va amollar: però tu no estaves de conserge al Benigasló, sempre portaves samarretes verdes d’educació pública i eres d’un sindicat: la COPUT o el Garrut, o jo que sé... si home, ara et recorde que vas desaparèixer un dia i no vas tornar mai més. La cara del conserge era tan de pomes agres que Andrea es va espantar i va comprendre el seu error, no deuria haver dit mai allò, havia començat amb mal peu, segur que aquell home havia canviat el comunisme (o lo que defensava de jove pel cristianisme, total les dues creences recercaven el mateix, el domini d’una majoria per una elit, però millor tampoc no dir això).

Andrea, dona de decisions ràpides, acostumada al Nasdaq i el DowJones, va optar per una fugida cap endavant encaminant-se cap el despatx del director sense esperar resposta del conserge. El despatxos de direcció eren coberts de marbre de primera qualitat, ple de fotografies de personatges importants que havien visitat el centre, l’arquebisbe de València, el bisbe de Castelló, el bisbe de Tortosa, la duquesa d’Alba, Paquirrín, un expresident de la Generalitat, l’exalcaldesa de València, un expresident de la diputació, cinc o sis exconsellers, tres toreros,.... i tots fent-se la foto amb aquell alcalde descendent del capellà de Betxí. Per què apareixerà tant eixe home, alt, benplantat, pèlroig i amb cara de panoli? es preguntava la nova professora, la solució la va tindre de seguida davant, la porta del director es va obrir i allí estava ell, amb menys color al monyo, ja semblava més una samarreta del Bilbao que de la selecció, vint quilos més, que la panxa estava agafant un volum considerat, segur que ja no passava pels barrots dels cadafals, i quinze anys més. L’exalcalde, el descendent del capellà de Betxí, era el director.

Des de la seua alçada OSVALDO DE LA ROSA, que eixe era el nom del figura, va repassar a la seua nova adquisició. Li agradava aquella professora tenia els atributs que calia, culet i mamelletes al seu lloc, com li havien informat. A més els tres dits que anava la falda per baix del genoll era un bon indicador, encara que l’escot era una miqueta massa gran per les normes de la casa i massa xicotet per a que ell vegera més que una miqueta de la regata que anunciava dos bombonets sucosets.

- Ave Maria purísima, Andrea aprenia ràpidament.

- Sin pecado concebida,  pasa hija, pasa. Mentre li feia el gest i Andrea passava per davant d’ell, Osvaldo calculava la quantitat de galta de cul que li cabria a la seua mà.

El despaxt també era e marbre blanc amb rivets daurats, quatre falses pilastres dòriques no sostenien un fals sostre de fusta policromada, i darrere la gran taula del director estava l’emblema de l’escola, la creu omnipresent amb els dos bous i les dues manjòvenes. El director es va asseure, recol·locant la panxa com una prenyada de huit mesos, aclaria la veu i va començar un seu discurs tan preparat i repetit com una pel·lícula de l’oest a la vesprada de canal nou.

- Querida Andrea, nos alegramos que te hayas incorporado a nuestra casa, como veras somos una gran familia, vallera cien por cien, católica al mil por cien. Nuetro centro e el mejor de la comarca como bien sabes, nuestros alumnos aprueban totods los años la reválida de cuarto d’e ESO y de Batxillerato, no como los de las públicas. Tenemos un nivel y por eso fichamos a los mejores profesionales, y bla,, bla, bla,....

Gràcies senyor Wert

Personalment, com a docent, vull fer públic que agraix al ministre Wert la possibilitat de fer esmenes a la LOMQE en la seua tramitació a les Corts de l'Estat espanyol. Ja sabem que és una llei consensuada entre el ministre, la patronal de les escoles privades-concertades i la Conferència Episcopal, però jo pense que es pot millorar amb una sèrie d'esmenes senzilles com les següents:

1. Ja que l'adoctrinament catòlic ha de ser avaluable i computable perquè així ho han decidit els bisbes, demanem que aquells que no cursen religió hagen de fer obligatòriament una alternativa anomenada anglès pràctic. Amb la qual cosa aconseguirem dos objectius, els alumnes que vullguen aniran al cel i els que no com a mínim, sabran més anglès per a viure a aquesta vall de llàgrimes. I de pas, la nostra consellera podrà fomentar el plurilingüisme.
   
   
2. No cal eliminar els programes de diversificació curricular, anomenats PDC, substituint-los per programes de millora de l'aprenentatge a segon i tercer d'ESO, sobretot si el seu objectiu no és l'obtenció del graduat. Creem que canviant-li una miqueta el nom pel de PPDC (programes populars de diversificació curricular) amb els mateixos objectius que els actuals ja estaria content el govern. Igual podríem fer amb el futur del PPQI
   
   
3. Eliminar la revàlida a quart d'ESO, hi ha crisi i enlloc de fer exàmens inútils els diners es podrien destinar inversions productives com la restauració del Valle de los Caídos o la compra de ciris encarregats a pregar a la verge per eixir de la crisi.
   
   
4. Es pot mantenir la revàlida de segon de batxillerat, però realitzada per professorat funcionari, és més barat, i els diners també es poden utilitzar en les inversions detallades anteriorment.
   
   
5. Com ara s'haurà de concertar els centres amb educació segregada per sexes proposem que aquesta es faja amb càrrec al partit que governa sota la fórmula de “sobresueldo en pago diferido”, així no computarà com a deute de l'estat.
   
   
6. Obligar a les diputacions provincials a contragtar com assessors a tot el professorat d'arts, música, informàtica i tecnologia que perden la feina. Segur que tenen més formació que els assessors actuals.
   
   
7. Per a potenciar el plurilingüisme introduir l'ensenyament del LAPAO junt al valencià i el castellà com a llengua oficial.
   
   
8. A nivell del poble on treballe, i encara que sabem que no es competència del senyor ministre sinó de la nostra consellera, propose la creació d'un impost sobre el café dels instituts amb la finalitat d'obrir-li una acadèmia privada (subvencionada amb aquest impost) a l'actual alcalde de la Vall d'Uixó, Segur que ix més barat que cedir sol públic a una empresa privada per construir un centre concentrat que no fa falta a aquest poble, amb l'únic objectiu de guanyar diners una empresa i contractar a aquest alcalde quan deixe de manar, que esperem que siga aviat.
   
   
9. Ja que la religió serà com les altres assignatures, els docents-predicadors haurien de passar oposicions, alguns temes podrien ser:

• La introducció de la jornada laboral: “i al setè dia va descansar”.
• Els mètodes anticonceptius al període de Jesús. Una comparativa entre Maria i la Magdalena.
• Migracions: l'èxode.
• Violència de gènere a l'Antic Testament: Judit i Holofernes.
• Les conseqüències de l'alcohol, supòsits pràctics: Noé i les bodes de Canaan.
• Herodes o la solució a la superpoblació.
• ....

Segur que alguna d'aquestes esmenes serà acceptada per vosté.

Atentament i moltes gràcies.

Coherència o estabilitat

Hui he sopat faves “sacsaes”, faves fetes al bancal de la Bassa, gràcies a l'esforç de mon pare, i collides el dilluns de Pasqua pels meus fills i el meu nebot. Estaven boníssimes, picantetes com a mi m'agraden, però sense l'ou dur que posa ma mare. Els cent cinquanta quilòmetres al nord han suposat la modificació de la recepta, ara bé, també podria afirmar que pel camí s'ha perdut un ou, però no queda tan fi.

Mentre menjava faves, eixe aliment tan nostre, m'he posat a pensar en el meu poble, Mitjafàvia, Faviopolis o el Poble Nou, pensava en la crisi i en què pot fer l'ajuntament. Evidentment eixe pensament sense un bon got de vi és difícil d'aprofundir, segur que no sóc l'únic que necessita d'alcohol per pensar en la política local.

Pensava en la situació que està el poble, que no és bona, l'època de la rajola s'ha acabat, ni urbanitzacions, ni edificis, ni faroles a sis mil euros, ni sobres pels polítics, ni... Ja fa uns anys jo reclamava un PLA ESTRATÈGIC fet amb un ampli consens per treballar per un canvi de model, si no es pot treballar a la construcció s'han de buscar nous nínxols de treballs, noves formes d'ingressos. Això del Pla estratègic evidentment va ser un somni meu, no poden haver eixos consensos grans, i eixes decisions importants. De fet des de l'ajuntament, abans i ara, s'ha optat per canvis i innovacions més parcials, amb més o menys èxit: els canvis en les festes, el raïm ecològic, els horts de l'Abiar, el guifinet,...

AMB AIXÒ HI HA PROU?

NO, jo pense que cal fer més, calen més innovacions per a poder combatre la crisi i l'ajuntament té una responsabilitat. Ara hi ha quatre regidors que treballen molt, encara que hi ha gent que pensa el contrari, però que no tenen una estabilitat mínima, quatre de tretze en un ajuntament es molt difícil de funcionar. No es poden tindre uns pressupostos prorrogats quatre anys. Així no es pot canviar res. Per a treballar pensant en el futur primer cal una certa estabilitat.

COM ACONSEGUIR L'ESTABILITAT?

Està clar que s'ha d'ampliar l'equip de govern a més regidors. Quines opcions hi ha?

PRIMERA OPCIÓ: LA DRETA, la unió en un pacte del CCD, el PP i la representant del PIDEB, majoria absoluta amb set regidors i coherència ideològica. Si és una opció tan clara, per què no s'ha produït ja? Per motius personals, tots no poden manar, és la llei, alcalde o alcaldessa només hi ha un. Fins ara ha estat un obstacle, però quan desapareixerà?. Ara bé, amb aquest nou equip de govern pocs canvis hi haurà, com a màxim continuaran les línies de treball que els membres del CCD ja fan.

SEGONA OPCIÓ: el pacte contra natura, el Bloc Jove (quatre regidors) i el PP. O l'equip actual de govern amb el PP. Seria un desastre, estarien més temps discutint que fent, això si les tres o quatre decisions sense importància que prengueren arribarien a aprovar-se per majoria absoluta. Ara bé, jo encara pense que els regidors del bloc (d'un i de l'altre) tenen coherència, i no me'ls veig en eixe tipus d'acord. 

TERCERA OPCIÓ: la RECONCILIACIÓ DEL BLOC, no és una broma ni m'he fumat cap porro. Evidentment hi ha problemes i divisions personals que fan aquesta opció quasi impossible, i que a més, per a fer-ho més difícil, seria un TRIO, perquè els membres del CCD s'han guanyat a pols continuar en l'equip de govern. Si aconseguixen superar els problemes personals, les marors i ganivetades dels últims mesos, i s'asseuen a una taula (si fa falta amb una xarxa al mig per a que no puguen tirar-se els trastos al cap) es donaran compte que programa ja tenen, que els elements que els separen els poden aparcar per d'ací dos anys després de les noves eleccions, que tenen idees i hi ha diners per a realitzar-les. I de pas, poden recuperar a part de la gent desil·lusionada amb ells.

QUARTA OPCIÓ: EL GRAN PACTE, un acord entre tots els partits, francament no m'ho imagine, encara que coses més difícils s'han vist. Sense comentaris.

 

Vaja, la meua opció ha estat sempre i és la tercera, però al final igual no se'n dona cap i tot continua igual.

I LA COHERÈNCIA?

La coherència la deixaré per a les pròximes eleccions, en aquests dos anys que queden si arribem a una certa estabilitat farem prou.

 

I no vull acabar sense felicitar als de l'Assemblea de Joves, això de celebrar el diumenge de Pasqua tots junts als pous de l'Abiar ha estat tot un encert. El futur existeix, hi ha gent jove amb idees i ganes de treballar.

 

El duel (segona part)

Ho sent, sóc un mentider patològic i no puc deixar de publicar. He reformulat la segona part, he introduït un personatge nou i he triat un dels finals. Espere, de tot cor, que aquest conte no es complisca mai.

El duel  (segona part)

És migdia, l'hora fixada, Giuseppe Fem i Nia està arreglant-se la corbata, mentre mira per la finestra del seu mas familiar el nou palau, magnífic palau inacabat com una Sagrada família local per causa d'unes obres eternes. Ell que creia que per fi tindria un indret adequat al seu estatus, i pot ser que mai arribe a gaudir d'eixe coliseu d'arquitectura. Bé, sempre pot aprofitar com a mausoleu pensa Giuseppe. Els seus seguidors també l'esperen. Algun d'ells, no la seua mà esquerra, que aquest sempre pensa igual com el cacic, sinó altres també pensa en el seu futur, i en si ell podran tindre mai el poder de l'amo, si podran construir-se mai un palau.  És hora de marxar, anuncia amb la seua veu greu el senyor Giusseppe. Els altres, fent una genuflexió en senyal de pleitesia, li seguixen el pas.

Al carrer major de Favas City, Micky Dollars també està ja preparat, els del pou, els seus seguidors més afèrrims, estan escoltant-lo. De la casa, ja se sent l'enrenou de la Plaça nova on es concentra el poble. Eixe poble que espera l'enfrontament entre el vell cacic i l'aprenent, eixe poble que gaudix més de les picabaralles entre poderosos que de la quietud. Res millor que la tensió per fer festa, els amos de la tenda del poble ja estan venent entrepans i begudes, no s'ha de perdre negoci és el lema de la família de comerciants.

I al mig de la plaça, un escenari, un gran escenari, hui engalanat amb la bandera que els dos líders havien jurat defensar. Unes tanques on el sherif  Frank Mc Ians, d'origen escocés, intenta calmar la multitud. A primera fila, el senyor rector que sap que aquest és un acte encaminat a repartir hòsties però on ell no té el monopoli. On anirà el món es pregunta ell, sense eixa guia espiritual que és la santa mare església, camí de la perdició !. La multitud età dividida, molts porten samarretes de suport als cacics, uns verda patrocinada per la gasolinera de baix, amb el lema Tomba,tomba per davant i tenim raó per darrere, altres roja, patrocinada per la gasolinera de dalt, amb el seu respectius lemes, No nos moveran per davant i Lladres, però menys cinc cèntims per darrere.

Dalt l'entaulat, del palco en el llenguatge propi de Favas City, un home i una dona, com si presentadors de les festes patronals. S'escolta la música de gaites i tabals per cada part de la plaça. Els contrincants ja han eixit de casa, les comitives com si foren una processó avancen lentament i en silenci, un silenci dens que va escampant-se per la plaça. Només trencat pels plors d'aquells que no volien l'enfrontament, quatre, cinc, deu,... més no. Més lluny del centre, a un lloc elevat, altres privilegiats, els voltors de la rajola, tots situats a la dreta, esperant que es converteixen en carronya els dos líders per menjar-se les despulles,

L'home de dalt el palco, el jutge del poble, el senyor Red, espera amb el seu vestit elegant l'arribada dels antics amics i ara enemics. La dona, sacerdotessa d'una antiga religió, la de la Congregació de les set Faroles, està més nerviosa, ella s'ha mantés independent, però sap que del resultat por eixir un nou renaixement de la seua religió. Pot tornar a tocar el poder, o oblidar-se per sempre. els seus amics els voltors sempre estan amb ella, davant o darrere.

Lluny, allà dalt d'un arbre, mig amagat, per a què ningú li cride, que ell sempre té por a la gent, està el que escriu aquesta crònica, Nomcridesque Mc Ollone, a mig camí de periodista, cronista i literat, sempre començant i mai acabant. Amb roba vella, mànega curta, i aparells d'escriure, mirant els seus conciutadans i esperant també el xoc de trens. però també s'adona que el sol s'amagat, que uns núvols negres van cobrint el cel.

El silenci ara ja es dens, però enmig del silenci s'escolta al senyor capellà resar un pare nostre, ningú el segueix, tots miren com Mickey i Giusseppe, un jove i l'altre vell van ascendint al cadafal, altra forma per anomenar a l'entaulat. Els dos amb rostre seriòs, els dos amb uns tratges foscos i barba d'una setmana. els dos mirant-se als ulls i pensant en la victòria, o en la derrota. Un fort vent, carregat d'humitat, va movent les branques dels arbres amb una força inusitada. S'acosta tormenta pensa el senyor Red. El senyor està manifestant-se crida el capellà, però ningú l'escolta perquè l'udol  del vent va creixent. Mecaguenlòstia crida  Nomcridesque Mc Ollone quan cau de l'arbre per la ventada.

Dalt de l'escenari, la sacerdotessa de la Congregació de les set Faroles, inicia e ritus de purificació de les ànimes dels dos contrincants, però la flama del Canelobre de les set faroles, s'apaga, i això que funcionava a piles. No passa res, diu el senyor Red, disposat a continuar l'acte. Els dos contrincants s'acosten a ells i seguint el protocol trien les armes, aquestes no poden ser de foc, no poden tallar, així que es redueixen a dues, un brancam d'olivera i una maça d'om. Les primeres gotes, unes xapes grosses com l'escopinyada d'un uelo fumador compulsiu de caliquenyos, cauen a terra. Hi ha una barreja de tensió, i de gent que comença a buscar l'aixopluc marxant de la plaça, primer pocs, després uns altres. Però les primeres files segueixen repletes de gent amb cara tensa.

Quan Giuseeppe tria el brancam la gentada fa un ooooooooooooo; quan Mickey agafa la maça hi ha altre ooooooooo. Quan el senyor Red, es dirigeix al públic, cada vegada menor per culpa de les xapes, una dona crida Templat, més que templat, la resta es riu, es trenca la seriositat del moment. Però per a recuperar-la està la sacerdotessa que invoca la santíssima per a callar a una multitud minvada.

Els dos protagonistes, es retiren als seus llocs, els seus seguidors més fidels els donen els últims consells, cansa'l primer que és més vell li diuen a Mickey, Cansa'l primer que tu sempre has estat un esportiste de resistència li diuen a Giusseppe. I així, amb aquestes consignes comença la lluita mentre la pluja va augmentant intensitat i la gentada mullada i remullada va abandonant la plaça camí de sa casa. Els dos lluitadors segueixen les consignes, així mentre un vol cansar a l'altre, l'altre vol cansar a l'un, amb el resultat que porten quinze minuts, ja han recollit tots els centímetres del palco i encara no s'han pogut pegar un a l'altre. Però ells tenen ànims, només pot eixir un guanyador, i continuen, i continuen, caminant, fugint i atacant, però sense arrimar-se prou, i cansant-se un i altre.

La pluja augmenta, continua, ells banyats i xops d'aigua i suor, no poden més, es miren un a l'altre, a dos metres de distància, els braços caiguts, eles armes tocant terra, els genolls fent-los figa,... Miren més enllà d'ells, no queda ningú, ni amb samarretes, ni sense samarretes, ni roges, ni verdes, només els seus seguidor més fidels, de Mickey sis o set, de Giusseppe només un. I el senyor Red que per dignitat no ha marxat, i una miqueta més lluny Nomcridesque Mc Ollone que tot mullar resisteix per poder explicar a la posteritat, o siga a ell mateix, el que ha passat. 

I llavors, del cel un llamp que cau a l'arbre de darrere l'entaulat, l'arbre es crema, els dos contrincants es miren i pensen a la vegada ningú ens fa cas ja, Els costa assumir-ho, han perdut el seu prestigi per culpa d'una pluja, i ningú de Favas City els fa cas, saben que ja no són els cacics del poble, els líders, barallant-se han perdut la seua capacitat, ja no tenen més que quatre seguidors. Els dos es posen a plorar, no s'abracen, no són amics ni ho seran mai, giren cua i marxen cap a casa, derrotats en plena lluita.

Mentre, en un lloc a cobert, més elevat, la sacerdotessa de la Congregació de les set Faroles, els voltors i alguns dels antics seguidors de Giusseppe, estan rient, pensant que l'únic triomf, la única victòria és la seua.

                                         Nomcridesque Mc Ollone