Bon Nadal

Quan vaig començar ja sabia, per experiències prèvies, que allò difícil no és crear o començar un blog sinó mantenir-lo. Aquest darrer més m'ha passat això, entre exàmens i xiquets m'ha passat el mes sense publicar res. Com a mínim vaig poder anar al Poble Nou al pont de la Constitució.

Durat eixos dies es van celebrar dues activitats totalment diferents una ben terrenal i l'altra recercant lo celestial. La primera va ser la fireta de Nadal del comerç local, una iniciativa que va omplir eixe tros de carrer major que té el nom d'un cap feixista. En qualsevol cas, eixe diumenge pel matí feia goig estar al mig del poble, hi havia més gent que mai, amb productes propis (els embotits i les coques boníssimes) i altres no tan propis però que donaven color i sobretot es veia un poble viu. Els xiquets gaudien dels contacontes, els majors del pernil, el vi i la cervesa. Per una vegada, la gent guanyava la partida a la solitud de la corrent d'aire que sembla ser l'únic que circul·la per eixe carrer els diumenge matí. Podien potenciar més eixa activitat, fer un mercadet de la tardor, o un per sant Blai, en qualsevol cas és un èxit.

L'altra activitat del mateix diumenge era celestial, si existeix el cel... clar està . Era el centenari de l'Oratori, per a mi, igual que per molta gent de la meua generació és el lloc on primer vam ser escolaritzats, anàvem a pàrvuls, a l'escola dels cagons i dels pixons. Jo encara recorde a la mestra, una joveneta Elena, resar el Pare nostre en la llengua de l'imperio, el pati dels xiquets i el de les xiquetes (nosaltres ja podíem passar d'un a l'altre i barrejar-nos), les fotos omnipresents d'un Franco que encara no havia ascendit a l'infern dels fillsdeputa, l'aventura d'anar sols als llunyans vàters (a mi em semblaven tot molt gran i molt lluny quan era xiquet) ,... Després va vindre l'escola i només tornava a l'Oratori comptades ocasions, alguna missa, alguna sessió de catequesi per a la confirmació, quan van ser festes i vam anar per Sant Jaume i poder-lo passejar pel poble al maleter d'un volkswagen Polo roig,... Ara, només m'aprope quan vaig a portar els meus fills perquè porten el panbenet a la Rosa.

Però per a mi continua sent un lloc amb encant, especial, encara que s'ha de reconèixer que també ajudava ser veí del Corte Inglés del poble, també anomenat Ca Toni Juana, on es podria comprar tota classe de productes. Ara sé que l'utilitzen els cristians ortodoxes per a les seues celebracions. Em sembla perfecte tenir un centre interreligiós al poble, només cal esperar que quan els demanen els musulmans també es cedisca, total és el mateix Déu per tots, existisca o no.

L'única pega és que em sembla infrautilitzat, a ma casa diuen que s'hauria de fer un centre de dia pels vells (apunteu per la Campanya electoral, però penseu que els vostres sogres no vos votaran, que es pensaran que voleu portar-los a l'asil). Jo no ho tinc clar, però si l'Ajuntament participa en el seu manteniment deuria poder decidir també en el seu ús, i no només l'Església, i molt menys només un capellà, que ve a ser com un interí del púlpit local.

En tot cas deuria aplicar-se el mateix remei que a la resta dels edificis municipals, criteris d'eficiència, no pot ser tindre una mini-biblioteca, un ajuntament amb sis treballadors per metre quadrat, un local ací i altre allà. amb reformes i reformetes sense aclarir res. Cal planificar i això no és la característica per la qual destaquen els polítics que manen. I també és veritat que el centenari va passar sense pena ni glòria a banda d'una missa, podien haver muntat una exposició, fer algun article sobre la seua història,... però això és apostar per la cultura i això no porta vots (a diferència de la rajola o el missal).

I prou de rotllos, per a tots i totes Bon Nadal.

Una de La Llosa

Encara que a mi m'interessa sobretot allò que passa al meu poble no puc deixar de banda el lloc on visc, per això a vegades acabe enviant cartes als periòdics com la següent que va ser publicada al Levante de Castelló del dia 6 de desembre:

Jo només fa cinc anys que residisc a la Llosa però la meua dona i els meus fills són d’ací, amb l’alcalde (PP) m’uneixen lligams de parentesc i amistat i amb alguns membres del PSOE local una certa confiança al marge de més afinitat ideològica (sobretot si foren del PSPV, cosa que no és el cas). Dit açò, vull deixar clar que no entre a valorar a les persones en la seua vesant no política, per a mi que confie en la gent, tot el món és bona persona, encara que estiga viva.

 Ara bé, una altra cosa és la vessant política, La Llosa és un poble dividit entre socialistes i populars (les eleccions municipals es guanyen per pocs vots). Tampoc és una novetat passa a molts altres llocs. Però allò que em sorprén és la mala llet que tenen uns amb els altres, tots s’acusen de tots els mals  que hi ha al poble, al País Valencià o a l’estat. Els socialistes treuen un pamflet mal redactat (per favor senyors de l’executiva comarcal ensenyeu a utilitzar el Publisher als socialistes locals, no costa gens i milloraria molt) i els peperos el contesten en uns fulls que no arriben ni a pamflet, amb una redacció pitjor encara (a aquests els fa falta el Publisher i un manual de redacció). Els uns (PSOE) desqualifiquen qualsevol cosa que fa l’alcalde (que en fa moltes, de bones i de roïns, com tots) i els altres (PP) només diuen que els socialistes conten mentides. Això si, ho fan tot en castellà, no siga que s’equivoquen i publiquen alguna cosa en valencià, perdó!, si ho fan, dues paraules: el títol del pamflet “La Font” i el nom del poble. Puta misèria.

 Entre les vaguetats d’uns i altres passen esdeveniments fonamentals pel poble de La Llosa i ells dient tonteries rere tonteries. Ara s’han celebrat els 400 anys de la fundació de La Llosa per una Carta Pobla atorgada després de l’expulsió dels moriscos. La celebració s’ha quedat en una missa (això que no falte, el boato que diria Xavi Castillo) i un dinar dels polítics actuals i anteriors (el pessebre ple tampoc falta mai). La única discussió que han encetat aquesta gent tan preocupada pel seu poble és si han estat convidats o no els socialistes. I a mi què? Un poble ha de sentir-se orgullós d’eixes dates i cal donar-li contingut a la celebració, per què? Fàcil, perquè un poble és fa a partir del coneixement del seu passat, l’entesa del present i la voluntat d’un futur. A partir d’eixes premisses es pot fer des d’un seguit de conferències sobre el període (l’expulsió dels moriscos, la Carta Pobla), o la situació actual (per uns culpa de Camps i l’alcalde; pels altres culpa de Zapatero, es veu que no s’han assabentat que hi ha una crisi internacional, clar per ells internacional deu ser que afecta a Xilxes i Almenara), i sobretot d’un intent de saber cap on vol anar el poble de La Llosa (indústria, agricultura, turisme rural). Simplement amb una taula redona on quatre professionals (un geògraf, un arquitecte, un economista i un biòleg) parlaren de les potencialitats del terme de La Llosa s’haguera guanyat molt, i total allò que cobren aquest quatre s’ho hagueren estalviat del dinar de celebració on estaven (o no) els polítics i de les hòsties i el vi de la missa.

 A banda d’això a mi em preocupen dues coses fonamentalment, la primera és un avís a uns i als altres, els diners que s’invertixen a La Llosa o a Landete, no són ni de Zapatero ni de Camps i molt menys de Fabra (també podria invertir els que guanya en la loteria). Eixos diners són de tots nosaltres que paguem impostor per a que els gestionen i milloren la nostra qualitat de vida o de mort (si s’invertixen en el cementeri). Així que deixen de tocar els testets (també anomenats collons) amb la procedència dels recursos, són diners del poble i per al poble.

 I la segona,  quan una persona és dedica a la política local ho deu fer per millorar el seu poble i en eixe objectiu els deu importar tres nassos de quin partit siguen. Ja està bé d’enfrontaments, i si volen continuar barallant-se, miren de no fer-ho mitjançant paper, els arbres ho agrairan i els lectors encara més. Ja sé la culpa és meua per llegir això, però a què tots s’han quedat alguna estona enganxats a Gran Hermano (o similar) sabent que és una gran merda, doncs a mi amb els pamflets em passa igual. Jo tinc altra proposta,  que els polítics queden un dissabte al mes,  dia de mercat, a les 12, després d’esmorzar, a la plaça, es posen uns a la dreta (PP, clar) i els altres a l’esquerre, (PSOE, encara que no està tan clar) i durant mitja hora poden dir-se tot allò que vulguen. Quan acabe el temps tots al casino a fer una cervesa, igual el poble funciona millor, com a mínim eixe dia ens riurem molt.

 I si no canvien i algú vol fundar un tercer partit basat en la bona voluntat la construcció d’un futur millor i en valencià, que m’ho diguen, jo m’afiliaré i tot.

Un conte vell

A la presentació vaig dir que posaria algun escrit vell del meu antic blog Els contes de Cucanya. Ara he decidit publicar-ne un encara que supose que molts ja l'havíeu llegit. De tota manera és per explicar perquè li tinc passió a l'andragó. I de pas repetisc l'oferiment del blog a qui vulga publicar un text sobre temes del poble o de la vida.

HISTÒRIA DE L’ANDRAGÓ MIQUEL

Hola el meu nom és Miquel, no sóc una persona, sóc un andragó[1], també conegut com dragó comú o Tarentola mauritanica per eixa gent tan estranya que es dediquen a estudiar els animalets i a posar-los noms encara més estranys. I estan llegint-lo bé, sóc eixe rèptil que a les nits de l’estiu veuen pujar per les seues parets, mentre espera pacient que un mosquit es pose al seu abast i així omplir-me el pap.

Però jo no sóc un andragó normal, sóc un resistent i ja molt vell animalet que he viscut molt més anys que la resta dels meus congèneres, que si ells viuen una mitjana de vint anys, jo porte en aquest món quasi noranta anys. A més, per a mi és l’únic món perquè m’han dit que al cel hi ha una espècie de porter que li diuen sant Pere que té ordre de no deixar entrar ni rèptils, ni polítics, ni promotors immobiliaris, amb la qual cosa d’aquest poble on visc arribarà ben poca gent.

I per què vos conte tot això? Perquè ara ja tinc els meus noranta anys, i fets sense moure’m de les parets de la casa on he nascut, crescut, format família, tornar a formar família, i una altra família, i tot això abans del divorci exprés dels humans, que al món dels andragons el canvi de parella és prou comú, i ningú fa els escarafalls que tenen eixos bípedes cridaners i exagerats. Ja fa segles que per evitar problemes de parelles vam prohibir entre nosaltres a capellans cèlibes i advocats i des d’eixe moment la pau es va instal·lar a les nostres canviants famílies.

Ja m’he enrotllat i no era l’objectiu de la meua explicació, és que l’edat no perdona i jo vaig repetint-me cada vegada més, ja ho dia mon pare, també Miquel de nom, fill meu xarres més que una dona del carrer major el dia de mercat. L’objectiu real és explicar-vos que després de noranta anys vivint al mateix lloc, ara he decidit abandonar-lo i buscar nous horitzons, per entendre aquesta decisió vos he d’explicar la meua vida.

Jo vaig nàixer cap el 1918, a la teulada d’un edifici que l’anomenaven el xalet del rector, perquè l’havia fet un capellà de la família Llobell, a la partida dels Benitatxells, que també són poc originals els d’aquest poble, que si la localitat ja té un nom llarg, Poble Nou de Benitatxell, han de fer repetir el final a la partida, és que són hòmens i avant. L’edifici era nou i una miqueta pretensiós amb les seues balustrades, es notaven els diners dels capellans sempre tan estalviadors amb els diners dels feligresos. Els primers anys van ser divertits, explorant als racons, descobrint el paisatge verd dels ceps, ametllers, garrofers i els pins situats una miqueta més lluny. Poc a poc el xalet va anar omplint-se amb la família dels nebots del capellà, un que li dien Vicent, mestre d’ofici, i l’altra Conxa, amb el seu espòs Gabriel, llaurador dels d’abans, que amb terres, un matxo i jornals baixos treia rendiment al raïm, les olives i les garrofes. Tots de famílies  catòlics  i conservadors.

Els humans van patir una guerra quan jo tenia uns vint anys, en la qual es mataven entre ells, quina tonteria més gran, total perquè un homenet baixet, grosset i amb veu de pito volia manar. Tots els fills de puta, amb perdó de les putes, tenen sort i aquest no només va guanyar la guerra sinó que a més va aconseguir donar-li la culpa als altres i manar fins que es va morir de vell. Bé tampoc és que m’interessara per la política, a mi allò que m’agradava era córrer per les parets, menjar-me aquells mosquits saborosos o les mosques que s’escapaven del corral del tio Gabriel Marqués.

Per la Mare de Déu d’agost, es feia un aplec dels  andragons dels Benitatxells. Hi acudien els de Toni Marqués, els de Juanito l’era, els dels Vesa, i els de Maruira, i altres que no recorde. Feiem tertúlies de nit contant-nos els canvis que es produïen entre els humans, fins i tot un parell d’anys ells van semblar afegir-se a les nostres festes i celebrar-ne una pròpia, rebatejant i tot la partida, eren les festes de la Barceloneta, amb alguna vaca solta, molts toreros de façana i ball a la nit. Per nosaltres millor, a més animals, més insectes, i així millorarem la dieta.

Els canvis van començar a produir-se a finals dels setanta i huitanta, el camí de cop i volta va passar de terra a asfalt, les casetes velles van començar a tombar-les i això que tenien parets ben gruixudes, els corrals a desaparèixer, i nosaltres a passar més fam. La única notícia bona van ser les poques faroles que es van instal·lar, a la seua llum sempre acudien eixos mosquits tontos que es deixen atrapar fàcilment. Fins i tot el meu, ja aleshores vell, xalet va vore amputada bona part del seu cos, per a reconstruir-se meitat com a magatzem agrícola, meitat com a pis-caseta. Amb els canvis van poder comprovar com la gent de la terra s’oblidava cada vegada més dels bancals de ceps i només parlava de rajoles i bigues, això era el progrés. I devia ser així, perquè ells cada vegada caminaven més apressa, amb menys temps per fer migdiades o vetllar a la fresca, xarrant amb els veïns. A més van aparèixer uns aparells en forma de caixa, als quals, nosaltres els andragons, anomenem els imbeciladors, perquè és col·locar un humà davant, obrir la boca, fixar els ulls, i estar hores mirant-los només alçant-se per pixar.

I van arribar nous pobladors, que venien de terres sense quasi rèptils, i que parlaven llengües estranyes, però a la nostra partida no hi havia molts, i eren prou respectuosos amb nosaltres encara que no ens entenien, diuen que eren anglesos o alemanys, però m’és igual, que jo i la meua família la única llengua que enteníem era la dels valencians, eixa tan estimada per nosaltres els andragons i menyspreada pels seus parlants, que només que veuen una persona que no coneixen prefereixen canviar de llengua, sense importar que la única arrelada al poble que els va vore nàixer és el valencià. Però bé, així els va, qualsevol dia no sabran si encara són valencians, o albacetenyos, o ciutadans de Manchester o Munic. Ara que ben mirat, la majoria sempre que puguen vendre terres per fer xalets tenen igual, tampoc anem a patir els andragons.

Al meu edifici també s’han donat canvis de gent, hi havia russos, castellans, i fins i tot negrets, no sé qui era més estrany, perquè els russos parlaven rus, els castellans castellà, però els negrets parlen valencià. Però ja ho he dit, això deu ser la modernitat i jo estic ja vell, a vegades pense en el bon Gabriel Marqués, el seu gos Romero i el seu matxo, en el tio rector fent missa els diumenges a la capella, i em faig creus que qui ara està també és Gabriel però és d’esquerres i quan es fa dos burrets va cridant visques a la república.

I ara amb noranta anys vaig anunciar que volia canviar de lloc on viure, i quan la meua família em va preguntar per què, els vaig dir que ja no podia suportar més canvis, la mutilació de mig xalet, em va costar un infart, però ara que veig com les casetes i els bancal van sent substituïdes per blocs pisos, ja no ho puc aguantar, i a més ara amenacen amb un nou Pla General acabar amb els bancals reconvertint-los en carrers i parcel·les, on anirem a parar, aquests Benitatxells ja no són els meus, hauré de marxar, ho tinc decidit, així que demà m’acomiadaré de al meua família i aniré camí avall, on hi ha una caseta vella, que sembla que els canvis no van tan ràpids i podré morir sense vore les màquines destrossant els meus benvolguts Benitatxells.

Postdata: Hola jo sóc Vicent, net de Miquel, també andragó resident als Benitatxells, m’ha tocat posar punt i final al conte del meu iaio dient-vos que no va poder arribar al seu destí, ho va atropellar un adolescent amb moto quan creuava el camí. Descanse en pau, al purgatori dels rèptils.

Juny 2008.

---

[1] Jo d’andragons i d’animals en general no tinc idea, i el meu únic interés és que espiguen ben cuits al putxero o a la fava pelà, Aixa que els amants de la fauna i biòlegs en general disculpeu  el meu atreviment i sobretot la meua ignorància.

10 PER QUÈS?

M'he adonat que hi ha gent que llig el blog i a més fa comentaris molt interessants, i fins i tot ja hi ha porres per a les pròximes eleccions, encara que he comprovat que l'aposta no és molt arriscada, la dreta (europea o espanyola, campsista o ripollista, de rajola o de rajola i manisa) continua (segons la porra) amb 9 regidors i el centre-progressista (d'esquerres no hi ha ningú que es presente al poble) amb 2. Bé està la porra, si de cas quan arribe a gener o febrer i sapiguem qui es presenta, podrem fer-ne una oberta a tothom.

Però aquesta entrada (diria post però quan utilitze aquesta paraula sempre pense amb la fusta que utilitzàvem de xiquets per portar el panbenet) és per a escriure 10 preguntes que jo no li trobe solució, o no la vull saber perquè són més roïns les respostes que les preguntes.

1. Per què continua dedicat un carrer del poble a un feixista com José Antonio Primo de Rivera?
2. Per què la Venta es diu Avinguda d'Alacant? 
3. O a la carretera, Avinguda de València? si Carrer d'Orà seria un nom preciós i a més no són ni avingudes. Pareixem de Teulà o de Benissa exagerant tant.
4. Per què han tardat 20 anys a fer una línia en valencià al poble?
5. Per què la gent del poble confon una urbanització (Cumbres del Sol) amb la muntanya més emblemàtica del nostre poble, el Puig Llorença?
6. Per què hi ha imbècils que volen carregar-se el Moraig amb un port esportiu? Perdó als imbècils per comparar-los amb els polítics que ho defensen.
7. Per què es queixen de pagar IBIs alts aquells que s'han fet xaletassos pel terme? I molts al·legals.
8. Per què es paguen més jornals als polítics del poble que als de la Vall d'Uixó (37.000 habitants)?
9. Per què els socialistes no renoven les seues llistes? 
10. Per què els del PP d'Alacant fan les llistes del poble al revés? Tots saben que quan arriben a Alacant es veu que sempre posen els primers els últims i els últims els primers.

I una de regal.

Per què volen carregar-se el meu garrofer dels Benitatxells passant-li un carrer per damunt? si li tenen mania ja ho serraré jo, no cal obrir el carrer.

Les respostes en forma de comentaris. Moltes gràcies.

Programes electorals

L'any pròxim és any d'eleccions, això ho sabem tots. Al poble nostre els partits polítics repartiran allò que s'anomena Programa Electoral, jo crec que quan l'elaboren els polítics locals fan el mateix que els festers quan fan el programa de festes, copien el mateix que els anys anteriors canviant la data. Per eixe motiu continua celebrant-se el Tríduum a la Magdalena quan pel 99% dels pobleros no tenen idea que és això.

Bé, els polítics que tampoc saben que és un tríduum excepte l'alcaldessa que segur que ho sap, el regidor del PSOE que segur que també (encara que no haja anat mai) i el del Bloc també, que aquest ho sap tot (jo quan m'imagine l'Esperit Sant li pose la seua cara);  si saben fer programes electorals, qualsevol sabria, fins i tot els xiquets de segon d'ESO. Total utilitzen quatre verbs: construirem, farem, fomentarem i ajudarem (excepcionalment poden dir potenciarem) i els uneixen a substantius que poden canviar de lloc. Si fa 8 anys era construirem una piscina, després va ser farem la piscina coberta, i en les pròximes eleccions serà fomentarem l'ús de la piscina coberta. La piscina la podem substituir per la biblioteca, un pavelló esportiu, el centre mèdic, o els 25 parcs que prometen cada quatre anys i no fan quasi mai.

Jo crec que estan fins i tot a punt de conjugar el verb amb la paraula cultura, però no tots, construirem o farem no queden massa bé, millor ajudarem o fomentarem. La llàstima és que la majoria dels partits quan parlen de cultura es refereixen a portar dues conferències a l'any pels jubilats, que és cultura i necessària però poden fer més coses.

Jo si creguera en els reis d'Orient (això de ser agnòstic i republicà té eixos problemes, no pots creure en allò més interessant, ni reis, ni verges) j els demanaria que a les pròximes eleccions els partits polítics no feren un programa, no cal llançar papers, o com  a mínim podrien arribar a un acord simple sobre el primer punt del programa, què necessita el poble? per a mi, pensar, pensar i pensar. Per què tan de pensar? perquè cal reconstruir-lo (i no en referisc a fer nou el Poble Nou), em referisc a que cal reinventar el poble pensant en el seu futur. La crisi ja ha demostrat que dependre només de la construcció no és una bona solució, cal fer un pla estratègic pels pròxims 25-30 anys, que definisca quin poble volem i com podrem viure en ell i d'ell, com es pot fomentar el turisme, com millorar la qualitat de vida, com evitar la desaparició de la poca agricultura que queda, com incentivar altres subsectors dels serveis,... indústria no va a instal·lar-se tampoc cal enganyar-se. Que aportara idees per a continuar vivint bé, encara que siga la necessitat de l'aparició d'una verge a la cova de les Bruixes, a vore si ens convertirem en el Lourdes de la Marina.

Bromes a banda, qui ha de fer eixe pla? els polítics no evidentment, per als que manen seria una excusa per augmentar-se el sou. La majoria pensen que això és un PGOU, i no aquest és important però l'altre més. Ho hauria de fer un equip independent amb economistes, advocats, arquitectes, geògrafs,... I amb la participació de tota la gent del poble que volguera dir la seua. I ser aprovat per unanimitat. Això val diners? si, però si suprimim els bous de la Rosa ja ho tenim mig pagat, i és més important el futur que quatre dies de passejar vaquetes amunt i avall. Reduint els sous dels polítics també, però això segur que no voldran.

Ja ho sé, mon pare sempre m'ho ha dit que sóc massa il·lús, que somnie truites, però jo crec que el meu poble s'ho mereix, és el meu i a més és el millor del món.

COSES BEN FETES (O NO)

Una vegada em van dir que els meus escrits sempre són per a criticar que la gent del poble és molt conservadora i l'Ajuntament ho fa tot malament. No va descobrir res, evidentment la realitat és així, una majoria del poble és conservadora a l'hora del vot, que no tant en les seues relacions socials. De l'Ajuntament també es poden dir coses bones, encara que em costaria una miqueta trobar-les i possiblement no es referirien als regidors que manen.

Bromes a banda, si, hi ha coses que funcionen molt bé, una és la banda de música i sobretot la seua escola. La feina que fa en la formació dels xiquets i xiquetes del poble és extraordinària. A mi de la banda m'agrada tot el que conec, que no és prou. M'agrada inclòs el nom, això de tindre una patrona dedicada a l'ofici més vell del nom és un fet únic, i a més l'Església la feta Santa, que a Verge no es va atrevir. Jo ho tinc clar si organitzara una banda aniria a la carretera del Verger a Oliva a preguntar els noms de les treballadores del plaer per la seua vida i nom, segur que en un futur l'Església n'eleva alguna als altars, ja m'ho imagine Santa Karina del Rebollet o Santa Amorosa de Riu Racons. Bé, la qüestió és que si l'escola i la banda funcionen és gràcies a tots, músics, xiquets i xiquetes, directors, mestres (es nota sempre la presència de Toni Català, amb els seus ànims, empenta i alegria) i fins i tot gràcies a la directiva, presidenta inclosa. A tots ells el poble deuria agrair tindre l'oportunitat de gaudir amb la música de banda (i del grup de dolçaines i tabals), un dels signes d'identitat valencians.

Com és possible que gent que treballe tan bé per la banda com la seua presidenta una vegada trasllada el seu àmbit a la política municipal no s'aclarisca? M'explique, si totes les notícies que ixen de la banda són positives, les de l'ajuntament són negatives, quan no s'inunda un carrer acabat d'arreglar, canvien les normes a última hora abans de donar una adjudicació,. sinó paguen obres no fetes, tanquen a algun polític. Cada vegada que jo entre a l'institut de la Vall d'Uixó on treballe i algú hem diu he vist el teu poble a les notícies sempre pense Mare de déu (realment pense la puta mare, que collons ha passat ara? però com vinc de família nacionalcatòlica a l'hora d'escriure m'ix el capellanet que porte dins). Vaja, sempre són males notícies, ja sé que els pressumptes membres d'Al-Qaeda no són culpa de l'alcaldesa i els seus talibans, perdó volia dir aliats transfugues, només faltava això. També es veritat que podríem fer un marcador Polítics detesos: 2/ Al-qaeda 2, i a vore qui guanya d'ací uns anys.

Es nota que estic una miqueta espès, jo només volia donar les gràcies a la gent de la música per fer un poble millor i de pas demanar-li a la seua presidenta que es dedique molt anys a eixa tasca que li va de fàbula però sinó en té prou que agafe la presidència del futbol, de la pilota, o del Cor de Jesús, però per favor que deixe l'alcaldia, ella millorarà en la seua salut (excepte en l'econòmica, per la pagueta, que segur que tampoc li dona per comprar-se un barco després d'aquests anys). 

Ara que ben pensat, tampoc sé si el poble milloraria molt sense l'alcaldessa, perquè manar, allò que es diu manar, em sembla que tampoc ho fa molt, ja hi ha gent que s'encarrega d'això. I a vegades sembla un poble sense llei (amb perdó del Comandant Maians), la reserva del FAR-WEST valencià on cadascú fa allò que vol.

Rosariet

Quan Rosariet va morir el seu cos va restar al seu poble, el Poble Nou de Benitatxell, mentre la seua ànima volava cap el cel. Evidentment una dona del carrer Major tan beata com ella havia d’anar al cel, allò que no sabia és que al cel anaven tots o quasi tots, que l’infern no existia. Ella no ho sabia perquè els capellans no ho deien mai, com anaven a dir-ho?, ningú els faria cas si es sapiguera que tots van al cel.

Però tornem a l’ànima de Rosariet mentre volava cap al cel a cavall de l’àguila daurada de la seua benvolguda església. Eixa àguila daurada es dedicava al transport de les ànimes més nacionalcatòliques del poble, això sí, sinó estaven ocupades aguantant les prèdiques de capellans d’intel·ligència divina però amb un nefast gust en l’art.

Rosariet va arribar al cel i es va trobar amb una porta i un timbre, nerviosa com ella sola, esperant vore Sant Pere en la seua majestat. En un gest decidit va prémer el botó, la música li va fer donar un cop enrere, allí on ella esperava escoltar música celestial o un parenostre cantat en llatí, va sonar el cant dels maulets d’Al Tall.  Rosariet va exclamar:

- Els catalans, els catalans han invadit el cel. Seran dimonis!

Però en això es va obrir la porta i allí es va trobar a Sant Pere, barbut si, però que enlloc de portar claus tenia un comandament d’obrir portes automàtiques i per túnica anava amb una camisa hawaiana i un banyador florejar hortera.

- Jesús, Maria i Joseph, on he arribat?

- No t’espantes Rosariet. Ací tot l’any és estiu i ara marxava a la piscina.

- Así, esto es el sielo? Va preguntar en castellà a Sant Pere, ja que per a ella era la llengua de la cultura i el clergat.

- Si, dona, açò és el cel, imagina’t és com Benidorm però sempre en temporada alta, i en lloc de gratacels, nuvolets adossats. A vore Rosariet, de quin poble eres?

- De Benitatxell, B,e, n, i, t, a, c, h, e, l, l.
 

- No patisques que ja sé on està, que des de que tenim el google maps adaptat als cementeris ja trobem tots els llocs del món.

- Grasias, pero yo quiero saber que tengo que haser.
 
- Ara t’ho dic xiqueta, pels del Poble Nou tenim dues ofertes, pots triar el Complejo Cumbres Beach, o els apartaments Pomera. Ah! i no patisques pel preu, que ací ja sabem com sou els del Poble Nou. Està tot inclòs.

- Ay, io al Complejo Cumbres Beach, que suena más bonito.
 

- Ja sabia que triaries això. Ara ves volant, i sempre, sempre agafa el camí de la dreta, i quan portes una vintena de quilòmetres arribaràs al Complejo, es nota perquè és una filera de nuvolets de diferents colors i tots iguals.

- Una cosa, San Pedro, io creia que en el sielo no sabiais hablar valensiano.
 

- Dona, tan beata i no recordes el miracle de Pentecosta. Des de llavors parlem totes les llengües, mortes i vives, i per si faltava poc, quan va vindre Sant Vicent Ferrer mos va fer un curset intensiu de valencià, i amb lo cabut que era qualsevol no l’aprenia.

- Uy! Es que a San Visente no le tengo mucho apresio, que como es santo de Teulada,…

- Ai, Rosariet,. Que les manies no les curen els metges. Tira cap a dins, i ja parlarem.

I aixi va ser com Rosariet va ingresar al cel, després una vida dedicada en cos i ànima a servir a l’església, canviar tovalloles de l’altar, netejar la pols de la Magdalena, arreglar-li la sotana al capellà, … vaja una vida per vestir sants que com a mínim li havia comportat beneficis espirituals i un reconeixement de les dones del carrer major, de les de missa diària i polvo anual.

                                                                                                                                             

I els anys i les dècades van passar, com estaven al cel el temps no era temps, però passava. Així ja feia trenta anys que havia passat a millor vida Rosariet, però les coses si fa no fa continuaven iguals al cel, que no havia sofert cap crisi des que s’havia mort el Che Guevara i que en ingressar al cel quasi va voler fer una revolució contra la Trinitat, afortunadament la Magdalena ho havia arreglat tot en una sessió de massatge tailandés. Però aquell dia, un dia sense número, ni mes, ni any, ni estació, va esdevenir un fet que no havia pasta mai.

Aquell dia Sant Pere va entrar corrent i cridant a la Seu Central on estaven els despatxos de la Trinitat:

- Una manifestació! Que ve una manifestació!
 
- No crides Pere! Que mon pare encara està dormint.

- Jesús, sort que estàs ací.

- Què passa Pere? Respira, vols una caladeta d’aquesta maria que em passa eixe de Jamaica, el Marley.

- Va Jesús, ja saps que només fume caliquenyos i pates d’elefant.

- Va al gra, que passa?

- Una manifestació, Jesús, ve cap ací.

- Però quants són?

- Quantes! Quantes! Que són dones, poques, una vintena, però amb una mala llet.

- Però Pere què volen?

- Volen els seus hòmens.

- Què dius?

- Que volen que els seus hòmens vagen amb elles.
 
- Doncs que vagen.

- Però és que ells no volen canviar de residència.
 
- Mira Pere no entenc res, ara cridaré a mon pare i a Esperit Sant i portes a les representants davant nostre i que ens expliquen que volen.
 

I així va ser com Sant Pere va fer passar a Rosariet, dues dones més i un capellà de sotana negra i cara redona a la sala gran del cel. Elles anaven vestides amb una samarreta que posava “queremos a nuestros ombres”, mentre el capellà lluïa una enganxina de color rosa que posava “yo también”.

Quan van entrar es van quedar bocabadades davant la visió. Deu pare al mig en una trona impressionant, blanc com un lliri, amb un barret de palla, i una túnica blanca cobrint-lo, amb una cara de pomes agres important, a la dreta Jesús, semblava un mulatet amb fam, cabells llargs, barba llarga, braços llargs,... vaja tot llarg, i a l’esquerra, a l’esquerra, les dones van quedar amb la boca oberta allí estava una dona negra, preciosa, amb unes mamelles importants i uns llavis suggerents, i un vestidet curt, ben curt.

Sant Pere va fer la introducció:

- Senyores i mossen ací la santíssima Trinitat, Trini ací les representants de les dones del Complejo Cumbres Beach.

Rosariet va fer un pas endavant, però qui va parlar va ser el capellà:

- Dios, dios, qué es esto?

Les tres cares el van mirar amb el somriure als llavis, mentre pensaven mira un altre mal informat. Va ser el Pare qui li va dir:

- Què li preocupa senyor capellà?
 
- Pero, pero ¿quién es esa mujer? ¿esa pecadora?

Les carcallades van exclatar, les llàgrimes de riuren queien, mentre les representants no sabien que fer. Al final la dona va aclarir-se la veu i va parlar amb una veu celestialment carajillera, com la de Rita Barberà barrejada amb Celia Cruz.

- Jo sóc l’Esperit Sant, Esperit de nom i Sant de cognom, sempre he estat dona, però els papes van pensar que això no funcionava i em van convertir iconogràficament en un colom, jo sempre vaig pensar que era idea d’algun valencià colombaire però això no ho puc afirmar. Ho vaig preguntar als Borja, però com tots els de Gandia són especialistes en xerrar i no aclarir res. I si sóc la mare de Jesús, a vore perquè ha d’haver un déu pare, un déu fill i no una deessa mare.

Després de l’explicació un silenci es va estendre per la sala. Va ser llavors quan Jesús va dir:

- Va senyores que voleu, que tinc una miqueta de pressa que he d’anar a assajar una nova cançó amb el meu grup de música.
 
- Segur que serà música celestial, va dir el capellà amb voluntat de congraciar-se després de la cagada anterior. I com es diu el grup?
 

- Comando sobredosis. Està el Jim Morrison, Jimi Hendrix, jo i la cantant és la Marylin Monroe. Però anem al gra, què voleu?

Rosariet per fi es va decidir a parlar:

- Santísima Trinidad, es que creemos que hay un error en el sielo!

- Impossible va dir Sant Pere.

- Calla Pere, espera que s’explique, el va tallar Jesús.

- Miren ilustrisimas, nosotra somos mujeres de Benitachell, bueno y este es uno de la santos parrocos de nuestra congregación. Todas nosotras desidimos ir al Complejo Cumbres Beach, y nos emos trobado que allí solo estamos estranjeros infieles (ingleses, olandeses, rusos), y nosotras.

- Bé, i quin és el problema? 
 

- Pues que solo estamos mujeres de la Calle Mayor, dos saserdotes con sotana i dos alcaldes con algunos consejales. Eso si todo gente desente, católica, de misa dominical, prosesión cuando toca, voto popular y que ablan español perfectamente.

- D’acord, i el problema? Jesus començava a impacientar-se, fet important en el context intemporal del cel.

- Pues y el resto del pueblo, donde estan, ja hase sinco años que no viene nadie del pueblo, sólo los estranjeros, ia nos mandaban el la tierra y aora también en el sielo. Queremos saber porqué no vienen todos con nosotras, bueno y con el capellan que también espera a las ovejas descarriadas, o mejor dicho a los chotos perdidos..

La Trinitat no entenien res, i llavors van encarar-se a Sant Pere, i i van demanar que explicava ell que passava allí. I ell que ja ho havia entès feia estona va aclarir-se la veu, i va preparar-se per iniciar l’explicació.

- Mireu senyores tota la vida els deu Poble Nou quan morien anaven a les casetes de la Costa, però va arribar un dia que dues o tres dones, com vosaltres beates, van començar a dir que elles volien anar amb la gent de cultura que parlava castellà, què que volia dir això de continuar amb les ànimes analfabetes que parlaven valencià. Que elles tota la vida llegint “La vida de los Santos” i el Hola, escoltant la COPE i veien les notícies d’Antena 3, no podien continuar com abans. I així va ser com van crear el Complejo Cumbres Beach. Però va resultar que els hòmens quan es morien arribaven i enlloc de preguntar per les dones, s’interessaven per jugar al Cau o al dòmino, i si era amb un cafenet de Pomera millor (per això vam reconvertir les casetes de la Costa en els apartaments Pomera, una qüestió de marquèting). I des de fa uns anys que ningú vol anar al Complejo, deu ser més o menys quan es va morir la última beata del poble.

I Déu Pare abans que les dones i el capellà pugueren reaccionar, va sentenciar:

- Ja ho saben senyores, si els seus hòmens volen vore han de canviar de residència. I la pròxima vegada no es creguen tot el que es conten, sobretot si és de la COPE. I ara cadascú a sa casa i jo a totes.

Les dones van eixir desorientades, tota una vida dedicada a vestir sants, anar a processons, novenes i tridus, resant el Rosari, oposant-se a la línia en valencià, marginant als esquerrans, per acabar igual que al poble, compartint els seus hòmens amb els cafenets i les cartes. I a més sense poder sentir-se superiors moralment a la resta de la gent. Tant de sacrifici per no res. I van marxar cap el Complejo amb el cap catxo.

Totes excepte el capellà que en aquell moment anava darrere de Jesús fumant-se un porret de Maria que li havia passat, i dient per a ell, ara si que estic al cel.

GRONXADORS

Un gronxador és allò que els castellans anomenen columpio i els valencians que volem normalitzar-lo tot diem “columpi” i ens quedem més amples que llargs. Si parlem de gronxadors jo sóc un afortunat, bé realment els meus fills són els afortunats ja que prop de la nostra caseta dels Benitatxells hi ha un parc infantil. A més en aquest parc infantil hi ha gronxadors, això deuria ser la normalitat perquè si qualsevol de vostés tanquen els ulls i s’imaginen un parc infantil es veuen als xiquets i les xiquetes gronxant-se o columpiant-se. Però es veu que els encarregats de comprar el mobiliari per als parcs del Poble Nou no s’ho imaginen així. Jo ja sé que per a ells imaginar-se un lloc sense poder construir els suposa un gran esforç d’imaginació, però ja crec que tenen mania persecutòria contra els gronxadors.Fins i tot xiquets afortunats com els meus no poden gronxar-se sempre que volen perquè el parc dels Benitatxells no té cap ombra i qualsevol xiquet es pot torrar una vesprada d’estiu, inclosos els meus que venien ja torrats de fàbrica. Així que no queda més remei a degradar-los a mig afortunats. En qualsevol cas estan molt millor que un del Carrer Molls, o del carrer Pou que ha de caminar mig quilòmetre per poder-se gronxar.

Al parc de darrere l’Església i davant del cementeri també li poden fer un monument, es veu que no hi havia cap altre lloc del poble per fer-ne un, clar que també es veritat que ningú anava a obrar-se allí una casa amb les magnífiques vistes cara el cementeri. Jo crec que això es deu a la influència del rector així els xiquets acudiran més a missa amb la promesa que les ueles els acompanyaran al parc mentre les mares estan al Bon Estar fent-se un cafenet. Clar que sort que van pocs xiquets a missa que sinó tampoc cabrien als 25 metres quadrats que deu tindre eixa magnífica obra d’enginyeria civil en la qual si una xiqueta cau a la part alta del parc pot rodolar perfectament cinc metres gràcies al desnivell que hi ha, ara bé, inundar-se no s’inundarà que no es preocupe ningú. Tampoc ha de ser tot crítica que a mi m’agrada molt (ho dic sense ironia) la tauleta per jugar el parxís que hi ha muntada, jo ja m’imagine les vídues (això que per cada vidu hi ha deu vídues comença a preocupar-me des que he fet els 40 anys) jugant al parxís tota la vesprada, mentre de tant en tant diuen Ai Pepet! Que a soletes estem!, un sis i torne a tirar. 

Si a aquests parc no hi ha gronxadors al de la Plaça Nova tampoc, ací per compensar un xiquet pot marejar-se com una perdiu  o eixir volant com un coet en eixa roda giratòria que sembla feta a postes per entrenar futurs homes-bala. Els xiquets s’ho passen molt bé, els pares pateixen i les ueles que els costa arreglar els forats dels pantalons estan cansades. Malgrat això la roda és l’estrella del parc més cosmopolita del poble.

A mi com m’agraden els gronxadors vaig començar a preguntar-me perquè no hi ha més . També són ganes d'escalfar-se el cap amb poca cosa, però jo sóc així. Primer pensava que era el preu, però no pot ser, amb mig jornal de qualsevol membre de l’equip de govern, d’eixos tan europeus i treballadors, podríem comprar-ne vint o trenta, un per cada carrer.

Com els diners no són vaig pensar que seria una qüestió ideològica, aquesta gent és tan conservadora que creuen que el moviment de gronxar-se (avant i arrere, amunt i avall) té connotacions sexuals i no poden acceptar-ho. Però no, ells no són tan conservadors (o si), la culpa és meua que sempre tinc el sexe al cap, això es deu a haver nascut al 69.

IDEOLOGIA (1)

Abans de l’estiu, després d’un sopar i a l’hora dels gintònics, un amic andalús que porta vivint deu anys a la Plana Baixa, em va preguntar per la meua ideologia. Jo, apassionat de la política però escèptic amb els polítics, vaig tardar una miqueta en respondre. El meu amic és del PP, però no és d’eixos que encara creuen que Camps es paga els tratges o que Fabra és la reencarnació de la Mare Teresa de Calcuta amb ulleres de sol. No, amb ell es pot parlar de política, perquè reconeix errors en els seus i sobretot no ho agafa com una cosa personal.

La qüestió és que Miguel, que així es diu l’amic cordovés, pensava que jo era del PSOE perquè criticava el PP, però eixa nit vaig posar a parir la política econòmica de Zapatero i ell es va sorprendre i d’ací que fera la pregunta sobre la meua ideologia. Jo després de pensar li vaig dir:

- Sóc nacionalista!

- ¿Nacionalista? ¿De dónde?

- D’on collons creus, d’ací home, nacionaliste valencià.

- ¿Pero eso existe?
- Clar, estic jo i una cinquantena més.

Llavors va dir mig espantat (i jo acollonit pensant un amic menys que tinc):

- ¿No serás de los que quieren echarnos los andaluces de Valencia?

Després de la pregunta i el meu riure, i sota els efectes de la cervesa i els gintònics em vaig llançar a un discurs d’exaltació patriòtica:

- No home no, jo allò que vull és que els xiquets cada dia quan entren a escola canten el “per no fernar” mentre alcen la senyera blavera, que a cada classe hi haja una imatge de Jaume I, al costat de la del Palleter i Rita Barberà vestida de fallera mare. I sobretot, sobretot que facen falles obligatòriament a cada racó del país valencià, incloent les Cumbres del soL, i tots els diumenges paella amb garrofons.

Després d’això ell si va flipar en colors (el seu whisky era de garrafa i això sempre ajuda).

- Pero, ¿que dices? I ¿quien es ese payeter, uno que se hacia pajas en valenciano o què?

- Que és broma Miguel!

- Entonces, ¿qué quereis?

- Xé, lo mateix que tots, que els valencians puguem gaudir (bé jo vaig dir disfrutar) dels hospitals dels bascos i navarresos, dels aeroports i AVES de Madrid i Barcelona, de les autovies d’Andalusia o Castella, i ho puguem fer lliurement en valencià o castellà.

- Ya, y ¿la culpa la tiene Madrid?

- No, la culpa, la única culpa la tenen qui mana a València, perquè ni els d’ara (PP) ni els d’abans (PSOE) han fet la feina que tocava. Però no patisques que els nacionalistes no mengem andalusos per dinar, això d’escoltar tant la COPE està afectant el teu cervell.

Vam riure els dos, vam demanar altre cubata i vam canviar de conversa, cap a altra més problemàtica, el futbol, sobretot perquè ell és del Madrid (una malaltia amb difícil cura) i jo del València, abans era un sentiment ara un patiment.

 

Evidentment per acabar la nit vam parlar de dones, de totes menys de les nostres. Ací si vam estar d'acord.

PRESENTACIÓ

Ja fa setmanes que el meu cunyat Manolo em demana que escriga alguna cosa per al pàgina web del col·lectiu del Bloc del nostre poble. Jo primer no tenia temps i ara també en tinc poc,  però si tinc ganes de dir algunes ocurrències meues, barrejar-les amb algun relat semi fantàstic i recuperar algun conte publicat a l’anterior blog que tenia.

El nom del blog fa referència al meu menjar preferit, la “fava pelà”, per a mi si hi ha un plat descriptiu del nostre poble és eixe arròs suculent, pensat per a treballadors del camp, que està tan bo calent com gelat, millor amb ceba que sense. Ja sé que per la majoria de la gent empadronada al poble no hi ha res com hamburgueses o frankfurts però nosaltres que venim de civilitzacions mediterrànies molt més avançades gastronòmicament tenim plats que són delícies culinàries com el de la “fava pelà”  o un dolç tan exquisit com el caspell en pansa (altre nom bo per a un blog poblero). Bé la qüestió és que recercava un nom per al blog i primer vaig pensar en el de “el cabrerot” però  per a una persona com jo  que no sap pronunciar les “r” intervocàliques era condemnar-me a un suplici innecessari, ja m’imaginava jo deletrejant el nom de la pàgina web, mentre suava davant de la impossibilitat de pronunciar-la bé, i encara menys que m,’entengueren. Així que la decisió ha estat relativament fàcil.

He triat el format de blog bàsicament perquè és aquell que controle i sobretot em permet una independència absoluta respecte al Bloc del poble, ells ja saben que si en algun moment les meues opinions no els agrada allò únic que han de fer és deixar d’enllaçar-lo amb la seua pàgina web i tan amics com sempre. Si algú vol escriure les seues opinions és lliure als comentaris i d’altra banda si volen publicar algun article (no anònim) li cediré l’espai encantat.

Resumint, a partir d’ara aniré, quan puga i tinga temps, publicant opinions i relats. Espere que ningú s’ofenga i si s’ofén disculpes per endavant.