L'antena del SI BWANA

Per què no calle i avant? Si ja porte més d'un any sense dir res del Poble Nou, si ja m'havia acostumat al silenci, i a no seguir molt les notícies. Havia aplicat la política de no mirar i viure més tranquil. A més tampoc he pogut anar al poble tot allò que a mi m'agrada, les últimes visistes sempre han esta de metge: Hola, com esteu? Tots bons, dinem putxero i fins a l'altra. Però no puc aguantar-me. Mira que han passat coses enguany, i jo callat. Però ja no puc, amb lo guapo que estic sense dir res,...

Però clar, un veu com s'ompli el barranc del Garsivà de terra, com estem convertint un barranc en un aterrament, en com modifiquem encara més el paisatge destruït i dessolat del Puig Llorença, o deuria dir Puig dels Soliveres, i alguna cosa he de dir. També per justícia poètica, per molt menys, per pensar solament amb un port esportiu fa anys vaig enviar a un món millor a un alcalde. 

Però anem a pams, fa 22 anys, quan començarem les aventures de l'Associació Cultural Puig Llorença, l'alcalde que era del CDS (després va vore la llum i es va passar al PPC, també anomenat Partit que Popularitza la corrupció), i el seu tinent d'alcalde (altre que va vore la llum), ens van assegurar a alguns joves (ara som més vellls i més burros sense cap dubte) que a partir d'ells la urbanitzadora Cumbres del Sol ja no farien allò que vullgueren a la muntanya. Després m'ho han repetit com quatre vegades diferents regidors de quasi tots els partits.

Però els anys passen i allí continuen fent allò que volen. Jo durant molts anys pensava en que el motiu principal eren uns sobres que desapareixien a la muntanya i baixaven volant cap el poble. On miraculosament desapareixien per transformar-se en bancals, patis, vaixells, dinars o visites a puticlubs, o jo que sé. Clar això era una sospita no confirmada, més fruit de l'enveja meua per no poder gaudir d'eixes aventatges que millorarien el meu nivell de vida, sobretot amb la combinació de dinars i puticlubs.

Però ara ja sé què no és veritat. L'explicació és diferent, la culpa és d'una de les antenes de dalt del cim del Puig, una de les més velles, de principis de la transició. És una antena modificada per científics americans, la volien utilitzar per convertir comunistes en agents de la CIA, però a Espanya les va comprar Suárez per transformar franquistes en demócrates. Hi havia a Madrid, València,  Albacete, Galícia (una molt potent per transformar a Fagra). Entre Alacant i València en van instal·lar la última, a la nostra muntanya, però no van preveure els efectes secundaris que tindria en la gent del poble.  

Era una antena que funcionava mal, així que el primer efecte que tenia era que la transformació en demócrates era molt lenta, va costar anys i anys, alguns encara militen en la Falange, altres s'han mort a mitja conversió o encara no s'han acabat de convertir. L'altra conseqüència era l'anomenat EFECTE SI BWANA. Aquest era el més preocupant, consistia que si des de les proximitats de la muntanya es manava alguna cosa als habitants del poble, aquests tots deien que si amb el cap, i complien les ordres. De fet només et dones compte de que estan emitint els dies que menges fesols i tens aires a la panxa, en el moment d'alliberar-los és quan la freqüència entra en el teu cervell. És un breu instant que si estàs deleitant-te amb el so del pet ni t'adones que passa.

Els efectes estan demostrats i comprovats, tots sabem que els habitants del poble sempre han volgut votar al partit comunista i a Izquierda Unida, però l'antena emitia un soroll que feia P.P.P.P.P..., i la gent confosa canviava el vot. Altre efecte, als anys 80 tots eren ecologistes excepte quatre, però l'antena va dir: contramanifestació, construcció,.... i tots a insultar als verds ecologistes. A les últimes eleccions es va trencar, i en lloc de PPPPP, l'antena dia BBBB, i la gent va votar al Bloc,  després, va anar allargant la BBBB i es va transformar en BBBBAAARRAALLLLEEEUUUSSSSEEE, i es que eren d'un partit i mig amics van deixar de parlar-se. 

A mi també m'afecta, però una miqueta menys, per això porte vint anys d'exili, i la veritat és que als Benitatxells crec que la intensitat baixa. Però la setmana passada, el dia de Sant Josep vaig notar unes vibracions que dien GGGAAARRRSSSIVVVAAA,... jo em vaig estranyar, no havia menjat fesols, però si fava pelà el dia abans. I a més, amb eixe missatge, no sabia si s'hauria tornat a trencar l'antena o és que volien anar a caçar. Vaig afinar l'oïda i vaig entendre GGGAAARRRSSSIIIVVAANNNOOOFFEERRRRREESSS, ... Com no entenia res vaig marxar a menjar a casa els pares que era dia gran. I vaig deixar de preocupar-me. Fins que han arribat els últims dies, i ja ho he entés, ho vaig llegir al LEVANTE, volien transformar un barranc en una plana. Tampoc és res de nou, forma part de l'arquitectura tradicional valenciana. I això de no fer res, també entra dins de les costums autòctones indígenes, es diu meninfotisme.

Però igual si podrien fer alguna cosa, si es posen taps a les orelles i no fan cas de l'antena del SI BWANA. Jo com a mínim haguera fet quatre cosetes.

1. EL SOBRE, per als senyors de les muntanyes, de quants diners, no ho sé, però qualsevol xifra pròxima als diners que l'any passat van desapareixer de les festes. Els diners que s'evaporen entre la Rosa i la Magdalena també és una tradició indígena que es reprodueix cada quatre o cinc anys, pareguda al miracle de Lourdes però al revés, enlloc d'aparició és desaparició.

2. LES FESTES, els bous de la Rosa, els podien fer al carrer per on entren els camions per abocar la terra al barranc. Una vaca al dia, la qüestió és instal:lar els cadafals allí i deixar-los un parell de mesos. Els meus amics del Pitxerolo i jo ens comprometem a pagar un parell de vaques si es fan al Garsivà.

3. LA MANIFESTACIÓ, perquè algú deu estar cabrejat, davant l'entrada la urbanitzadora,... no cal tirar cap còctel molotov a l'oficina de l'entrada, només abocant un camió de fem ben pudent hi ha prou. Tampoc cal que la convoque l'ajuntament, que els de l'oposició també poden convocar-ne.

4. LA TRUCADA DE TELÈFON. El senyor alcalde podria dir-li als amos de la urbanitzadora: veritat que som amics, veritat que esteu preocupats pel medi ambient, que no veeu que no anem a fer-nos mal. Xe, mireu que si aboqueu terra al Barranc, l'ajuntament retardarà mesos els vostres permissos d'obres, encarirà els ibis de les obres noves de la muntanya,... i així unes quantes coses més.

Clar, el problema és que a mi no m'afecten quasi les emissions de l'antena, per això propose alguna alternativa. Si visquera al poble, i molt més si fora alcalde, m'afectaria totalment la síndrome SI BWANA, SENYOR VAPF, i baixaria el cap i avant, això si sempre amb un reclinatori de vellut on fer la genuflexió pertinent a l'amo del poble.

Capítol 2:La inauguració del curs

15 de setembre del 2028. Inauguració del curs. 9.45 hores.

Andrea Garcés, tratge de jaqueta  i falda de tres quarts de cama, de color blau, brusa blanca, planxada i gens transparent, tanga i sostens rogets amb floretes grogues, que no tot ha de ser monòton. A més, després havia quedat amb Pere Mandarina, alcalde socialista de Fondeguilla divorciat feia poc. S’havien retrobat comprant totdos al nou Mercadona de les Coves, alegrant-se enmig de pizzes congelades i iogurts desnatats i després de les besades de rigor, del com estàs, com et va la vida, quan de temps, quant vas vindre, vols que quedem a fer un café? clar que sí, hui a la vesprada? d’acord, a les cinc, al café del país perdut. On? si, a eixa biblio-cafeteria que hi ha al carrer d’Arcadi Garcia, allí on està el Benigasló. Ah, encara no he entrat, però ja sé on és.

Això havia esdevingut el dia abans, però ara estava anant cap el patí, que havia d’assistir a l’acte d’inauguració del curs.  Anava a eixir quan una veu poderosa li va dir:

- Señorita Garcés, señorita Garcés.

Era la coordinadora de vestimenta pública, un càrrec que Andrea no sabia per a què aprofitava, però allí la va vore, metre seixanta de mala llet, beata soltera, i amant del vi i el gintònic, abandonada davant l’altar per un pintor, reconvertit en artista fallero, que va aprofitar eixe dia per eixir de l’armari.

- Señorita Garcés, hoy se ha vestido com mucha elegancia. Ha hecho lo correcto pero ya tenía que estar en su sitio, en la tribuna de profesores.

Andrea, maleint en silenci, es va dirigir cap el patí on li havia explicat la cap d'estudis que es desenvolupava l’acte. El orden y la disciplina es fundamental en todos los ambitos de la vida, li va dir aquella dona que semblava  traslladada de la Baviera més profunda a aquella ciutat vella de noves tradicions com l'havia rebatejada un erudit local. Però la nostra aprenent de professora de música en anglés, economista reconvertida, no estava preparada per l'espectacle que es desenvolupava al pati.

De seguida que va arribar es va estorar, els deu mil metres quadrats del pati, estaven dividits milimètricaments en files d'alumnes, tots uniformats amb pantalons ells i faldes elles, i evidentment tots amb polos blaus amb bandereta espanyola inclosa . L'uniforme es completava amb un gran escut a l'altura del cor amb l'emblema de l'escola, la creu amb els bous i les manjòvenes. Cada fila corresponia a un grup diferent, primer estaven els xics i després les xiques, això si per ordre d'importància a la societat vallera. És a dir, Andrea va reconèixer, fills de regidors, d'industrials, els nebots del capellà del seu barri, als primers llocs, i els dues filles de la verduleria del costat de casa sa mare al final. Davant de cada fila, el delegat de classe, amb una bandera on a banda del grup 1A ESO, o 2C BACHILLERATO, estava altra vegada l'escut del centre i el lema "la salvación está en la fe: reza, cree y no peques".

I presidint la parada educativo-militar estava un escenari amb set sillons, envoltat de trenta banderes, deu españoles, deu del centre i deu de Gran Bretaña. En eixe moment, i en un silenci aclaparador mentre Andrea anava buscant-se un lloc a una grada lateral resenvada al professorat, les màximes autoritats del centre anaven ocupant els sillons episcopals que omplien l'escenari. A l'extrema dreta, la cap d'estudis, VICENTICA ELENISSON, nibelunga descendents d'exiliats alemanys que es van refugiar a la costa valenciana després de la derrota hitleriana, famosa en els cercles d'historiadors per al seua tesis, "Reencarnaciones demoniacas en la izquierda española: el caso de Felipe González" i pel seu tic d'alçar el braç dret ben estirat cada vegada que s'enfadava. A l'esquerre, però només possicional que no política, estava el president de l'Ampa del centre ALBERTO CON TORO, també regidor del partit de dretes de la ciutat. Al seu costat estava el capellà de l'Àngel, ANTONIO BIEN MEAMO, alt i prim, l'únic home amb falda de l'acte, les males llengües dien que no se la llevava ni per dormir, només quan corria que es posava un equip d'esport de Nike o Adidas, ja que això ho feia al seu poble natal, un poble barrejat d'un 70 % de pijerio (de dretes o progre, però pijerio al cap i a la fi) amb un altre 20 % de xonis i la resta de moriscos. EL seu contrari i mig enemic estava a l'altre costat, a l'esquerra de la cap d'estudis, era el capellà de l'Assumpció, vestit pantalons i camisa negra i coll blanc, semblava més modern sinó fora per eixa panxa que recordava a un tonell de vi i que provocava que qualsevol gir de la seua persona suposava un temps d'espera superior al d'una dona del carrer Benigafull comprant a la carnisseria del barri. Era conegut per tot el poble que era un capellà de palla, més de civada fermentada que de palla, ja que les beates de la parròquia feien i desfeien al seu gust.

Els tres llocs preferents, que estaven damunt d'un suplement d'escenari eren destinat a les tres personalitats més destacades del centre, a la dreta, el director del centre, el pell.roig descendent del capellà de Betxí, antic alcalde de la ciutat, a l'esquerre el president de la diputació de Castelló, oriund de la Vall, HERMÓGENES CONFUTURO, conservador però modern, patriota espanyol però defensor dels drets de les minories, dels capitalistes, els banquers i altres especuladors, jove del segle XXI, perquè amb 36 anys al segle XX ja eres un home fet, i al XIX pot ser t'hagueres mort. Metre seixanta-cinc, tratge blau, polsera de la bandereta estatal, ulleres negres com a símbol d'identitat provincial, representava la modernor dins de la formació política. I el lloc central era per la dona que cedia el seu nom al centre, ELIZABETH BUEN MEDIO, amb un vetit roig llampant, en un silló blau, amb un caixonet groguet als peus, perquè alhora de seure els peus no arribaven a l'entarimat. Allí, al centre de decisió, enmig d'un poder reial semblava més una regina d'Anglaterra que una exconsellera. Ella sabia que tots li rendien pleitesia, ella era l'artifex d'eixe centre, la ideóloga, l'alma màter.

Andrea, encara bocabadada, de la grandiositat de l'acte, va vore com començaven els parlaments i com acabaven tres hores després, mentre els xiquets i les xiquetes mantenien la seua marcialitat al sol de setembre, a ella li picava tot i estava pixant-se amb ganes. I quan l'exconsellera va acabar de parlar de les bonances del liberalisme, el nacionalcatolicisme i la figadesamare, va vindre el moment culminant de l'acte, al centre de l'escenari, cap els micròfons va pujar un jove capellà local, tenor d'afició, i amb la seua veu prodigiosa va començar a cantar l'himne de la vall, en anglès:

On a lovely mountain,

a town lying in the foothills:

is the Valley, our blessed homeland,

Espadà in the mountains, at the beginning.

La nostra professora, quasi es pixa, però del riure. La seua formació en Wall Street la va salvar, els seus companys estaven seriosos, tots cantaven, bé, tots movien els llavis. L'emoció era palpitant, ella al·lucinava, i encara més quan en acabar, el cantant va dir:

Visca la Vall

Viva España

Long live Britain

I els xiquets van cridar amb ell,  i van desfilar sota les banderes del centre de l'estat i de Gran Bretanya. mentre saludaven amb submissió a les autoritats civils i religioses.

Andrea eixe dia no va acudir a la cita amb Pere Mandarin. Ho va deixar per altre dia, encara estava surant en la incredulitat.

LES AVENTURES D'ANDREA GARCÉS, PROFESSORA AL PRIVAT.

Avís important: els personatges són cent per cent ficticis.

Hui inicie una sèrie de tres o quatre lliuraments de les aventures d'Andrea Garcés.

Capítol 1: 

1 de setembre del 2028. Primer dia de feina.

Andrea Garcés tenia trenta-tres anys, l'edat de Jesús quan va morir a la creu, però ella no volia morir-se i crucificada ja es sentia, com  a mínim en sentit figurat. Andrea feia dues setmanes que havia tornat al seu poble, a la Vall d'Uixó, després de deu anys vivint a l'estranger. Ja no era aquella joveneta que havia tingut la millor nota de la seua promoció a l'institut Benigasló, quan havia acabat segon de Batxillerat, un 9'75 de mitjana, tots els professors l'havien alabada i ella des de la seua discreció estava radiant. Tampoc era la jove que havia marxat a fer el doctorat als Estats Units, amb una beca d'Economia a la Universitat de Chicago, ni la becària que havia pujat fins a convertir-se en una directiva respectada d’un Banc d'inversions americà.

Aquells temps havien passat, ella havia abandonat la seua aventura americana, la culpa era un mal d'amors, o millor dit una cornamenta monumental que el seu nóvio xilè, company de treball, li havia col·locat amb una secretària de la mateixa empresa. Andrea no ho havia pogut resistir, va abandonar Nova York i va tornar al seu poble, on només havia estat una vegada en els darrers anys, per la boda de la seua germana bessona Tica Garcés. La seua fugida de la capital del món era recent, a finals de la segona quinzena de juliol. D’ençà que havia arribat només feia que plorar, renegar i beure wisky, amb una alternança de mocadorets xopats, gots bruts i botelles buides. Els seus pares no entenien res, la seua germana tampoc, però aquesta va decidir actuar, allò primer que calia és obligar-la a eixir de casa, per això res millor que una nova feina. Segur que era fàcil trobar-li’n, amb el currículum que tenia, però era una miqueta més complicat que això, les empreses i els bancs pròxims no necessitaven a ningú, i Andrea no estava per recercar feina a Castelló o València. Al final la solució va arribar per un lloc insòlit, l’institut privat de la ciutat necessitava una professora de música que sapiguera anglès, per fi els anys passats a la CIA i al conservatori aprofitarien per alguna cosa. Era una solució temporal, a Andrea no acabaven d’agradar-li els xiquets i menys els adolescents hormonats.   

Per això aquell dia Andrea Garcia estava caminant cap aquell centre construït feia poc de 10 anys a les afores de la ciutat, amb una carpeta plena dels seus documents, mentre pensava, és que no sé que faig anant, sinó sé ni el nom de l’institut. Ara ja el veia, un gran centre de color blau intens, amb planta baixa i tres pisos i enmig de la paret una gran creu que deixava clar el caràcter catòlic del centre, ara bé allò que sempre li havia cridat l’atenció eren els dibuixos que omplien els quadrants lliures entre les aspes de la creu, dos bous carregats de banyes i collons i dos manjòvenes. A ella li havien explicat que era allò que unia a la Vall, però ella barrejar fe amb banyes i collons amb manjòvenes li semblava excessiu.

Fora del centre estava el nom, com a mínim s’assabentaria abans d’entrar: CENTRO EDUCATIVO CATÓLICO-VALLERO ELIZABET BUEN MEDIO. Òstia va pensar Andrea, si li han posat el nom de la consellera de fa uns anys, que serà d’eixa dona que no parava de xerrar?. Andrea va creuar cohibida la gran portalada que donava pas a l’edifici, mentre llegia altre rètol: La salvación está en la fé, reza, cree y no peques. Serà possible, no voldran ja ni que follen els joves, estos capellans.

Però si alguna cosa havia après Andrea en els seus anys per l’imperi americà era a posar bona cara al mal temps, així que va fer el seu somriure perfecte, es va arreglar els cabells llisos, va baixar-se la falda per baix els genolls i va entrar cap a dins. El silenci omplia el vast edifici, encara faltaven quinze dies per l’arribada de l’alumnat. Les parets estaven nues excepte una fotografia de mida natural de la inauguració del centre, a colp d’ull Andrea va identificar a tres grossos bisbes vestits de morat, a l’exconsellera que donava nom a l’escola que només es diferenciava dels bisbes pel tratge roig i els cabells rossos de pot, i a l’ex-alcalde descendent del capellà de Betxí.

Andrea es va acostar cap el conserge i li va dir: Bon dia, sóc Andrea Garcés, la nova professora de música. El conserge, pantalons blaus, camisa blanca i creu d’or al coll, se la va mirar de dalt a baix, amb eixe aire de superioritat d’alguns conserges amb qualsevol professor temporal, i li va contestar: si, te estan esperando en dirección, y por favor cuando entres en este centro solo puedes saludar de dos formas, con el AVE MARÍA PURÍSSIMA en castellano o con el vallero XÉ PARDAL, COM ESTÀS?, aúnque en el segundo caso no te lo recomiendo que ya no se utiliza.

L’economista, reconvertida en música, confosa per la distància sideral que hi havia entre l’avemaria i el xepardal es va quedar mirant al conserge de cinquanta anys i fent memòria li va amollar: però tu no estaves de conserge al Benigasló, sempre portaves samarretes verdes d’educació pública i eres d’un sindicat: la COPUT o el Garrut, o jo que sé... si home, ara et recorde que vas desaparèixer un dia i no vas tornar mai més. La cara del conserge era tan de pomes agres que Andrea es va espantar i va comprendre el seu error, no deuria haver dit mai allò, havia començat amb mal peu, segur que aquell home havia canviat el comunisme (o lo que defensava de jove pel cristianisme, total les dues creences recercaven el mateix, el domini d’una majoria per una elit, però millor tampoc no dir això).

Andrea, dona de decisions ràpides, acostumada al Nasdaq i el DowJones, va optar per una fugida cap endavant encaminant-se cap el despatx del director sense esperar resposta del conserge. El despatxos de direcció eren coberts de marbre de primera qualitat, ple de fotografies de personatges importants que havien visitat el centre, l’arquebisbe de València, el bisbe de Castelló, el bisbe de Tortosa, la duquesa d’Alba, Paquirrín, un expresident de la Generalitat, l’exalcaldesa de València, un expresident de la diputació, cinc o sis exconsellers, tres toreros,.... i tots fent-se la foto amb aquell alcalde descendent del capellà de Betxí. Per què apareixerà tant eixe home, alt, benplantat, pèlroig i amb cara de panoli? es preguntava la nova professora, la solució la va tindre de seguida davant, la porta del director es va obrir i allí estava ell, amb menys color al monyo, ja semblava més una samarreta del Bilbao que de la selecció, vint quilos més, que la panxa estava agafant un volum considerat, segur que ja no passava pels barrots dels cadafals, i quinze anys més. L’exalcalde, el descendent del capellà de Betxí, era el director.

Des de la seua alçada OSVALDO DE LA ROSA, que eixe era el nom del figura, va repassar a la seua nova adquisició. Li agradava aquella professora tenia els atributs que calia, culet i mamelletes al seu lloc, com li havien informat. A més els tres dits que anava la falda per baix del genoll era un bon indicador, encara que l’escot era una miqueta massa gran per les normes de la casa i massa xicotet per a que ell vegera més que una miqueta de la regata que anunciava dos bombonets sucosets.

- Ave Maria purísima, Andrea aprenia ràpidament.

- Sin pecado concebida,  pasa hija, pasa. Mentre li feia el gest i Andrea passava per davant d’ell, Osvaldo calculava la quantitat de galta de cul que li cabria a la seua mà.

El despaxt també era e marbre blanc amb rivets daurats, quatre falses pilastres dòriques no sostenien un fals sostre de fusta policromada, i darrere la gran taula del director estava l’emblema de l’escola, la creu omnipresent amb els dos bous i les dues manjòvenes. El director es va asseure, recol·locant la panxa com una prenyada de huit mesos, aclaria la veu i va començar un seu discurs tan preparat i repetit com una pel·lícula de l’oest a la vesprada de canal nou.

- Querida Andrea, nos alegramos que te hayas incorporado a nuestra casa, como veras somos una gran familia, vallera cien por cien, católica al mil por cien. Nuetro centro e el mejor de la comarca como bien sabes, nuestros alumnos aprueban totods los años la reválida de cuarto d’e ESO y de Batxillerato, no como los de las públicas. Tenemos un nivel y por eso fichamos a los mejores profesionales, y bla,, bla, bla,....