Avís important: els personatges són cent per cent ficticis.
Hui inicie una sèrie de tres o quatre lliuraments de les aventures d'Andrea Garcés.
Capítol 1:
1 de setembre del 2028. Primer dia de feina.
Andrea Garcés tenia trenta-tres anys, l'edat de Jesús quan va morir a la creu, però ella no volia morir-se i crucificada ja es sentia, com a mínim en sentit figurat. Andrea feia dues setmanes que havia tornat al seu poble, a la Vall d'Uixó, després de deu anys vivint a l'estranger. Ja no era aquella joveneta que havia tingut la millor nota de la seua promoció a l'institut Benigasló, quan havia acabat segon de Batxillerat, un 9'75 de mitjana, tots els professors l'havien alabada i ella des de la seua discreció estava radiant. Tampoc era la jove que havia marxat a fer el doctorat als Estats Units, amb una beca d'Economia a la Universitat de Chicago, ni la becària que havia pujat fins a convertir-se en una directiva respectada d’un Banc d'inversions americà.
Aquells temps havien passat, ella havia abandonat la seua aventura americana, la culpa era un mal d'amors, o millor dit una cornamenta monumental que el seu nóvio xilè, company de treball, li havia col·locat amb una secretària de la mateixa empresa. Andrea no ho havia pogut resistir, va abandonar Nova York i va tornar al seu poble, on només havia estat una vegada en els darrers anys, per la boda de la seua germana bessona Tica Garcés. La seua fugida de la capital del món era recent, a finals de la segona quinzena de juliol. D’ençà que havia arribat només feia que plorar, renegar i beure wisky, amb una alternança de mocadorets xopats, gots bruts i botelles buides. Els seus pares no entenien res, la seua germana tampoc, però aquesta va decidir actuar, allò primer que calia és obligar-la a eixir de casa, per això res millor que una nova feina. Segur que era fàcil trobar-li’n, amb el currículum que tenia, però era una miqueta més complicat que això, les empreses i els bancs pròxims no necessitaven a ningú, i Andrea no estava per recercar feina a Castelló o València. Al final la solució va arribar per un lloc insòlit, l’institut privat de la ciutat necessitava una professora de música que sapiguera anglès, per fi els anys passats a la CIA i al conservatori aprofitarien per alguna cosa. Era una solució temporal, a Andrea no acabaven d’agradar-li els xiquets i menys els adolescents hormonats.
Per això aquell dia Andrea Garcia estava caminant cap aquell centre construït feia poc de 10 anys a les afores de la ciutat, amb una carpeta plena dels seus documents, mentre pensava, és que no sé que faig anant, sinó sé ni el nom de l’institut. Ara ja el veia, un gran centre de color blau intens, amb planta baixa i tres pisos i enmig de la paret una gran creu que deixava clar el caràcter catòlic del centre, ara bé allò que sempre li havia cridat l’atenció eren els dibuixos que omplien els quadrants lliures entre les aspes de la creu, dos bous carregats de banyes i collons i dos manjòvenes. A ella li havien explicat que era allò que unia a la Vall, però ella barrejar fe amb banyes i collons amb manjòvenes li semblava excessiu.
Fora del centre estava el nom, com a mínim s’assabentaria abans d’entrar: CENTRO EDUCATIVO CATÓLICO-VALLERO ELIZABET BUEN MEDIO. Òstia va pensar Andrea, si li han posat el nom de la consellera de fa uns anys, que serà d’eixa dona que no parava de xerrar?. Andrea va creuar cohibida la gran portalada que donava pas a l’edifici, mentre llegia altre rètol: La salvación está en la fé, reza, cree y no peques. Serà possible, no voldran ja ni que follen els joves, estos capellans.
Però si alguna cosa havia après Andrea en els seus anys per l’imperi americà era a posar bona cara al mal temps, així que va fer el seu somriure perfecte, es va arreglar els cabells llisos, va baixar-se la falda per baix els genolls i va entrar cap a dins. El silenci omplia el vast edifici, encara faltaven quinze dies per l’arribada de l’alumnat. Les parets estaven nues excepte una fotografia de mida natural de la inauguració del centre, a colp d’ull Andrea va identificar a tres grossos bisbes vestits de morat, a l’exconsellera que donava nom a l’escola que només es diferenciava dels bisbes pel tratge roig i els cabells rossos de pot, i a l’ex-alcalde descendent del capellà de Betxí.
Andrea es va acostar cap el conserge i li va dir: Bon dia, sóc Andrea Garcés, la nova professora de música. El conserge, pantalons blaus, camisa blanca i creu d’or al coll, se la va mirar de dalt a baix, amb eixe aire de superioritat d’alguns conserges amb qualsevol professor temporal, i li va contestar: si, te estan esperando en dirección, y por favor cuando entres en este centro solo puedes saludar de dos formas, con el AVE MARÍA PURÍSSIMA en castellano o con el vallero XÉ PARDAL, COM ESTÀS?, aúnque en el segundo caso no te lo recomiendo que ya no se utiliza.
L’economista, reconvertida en música, confosa per la distància sideral que hi havia entre l’avemaria i el xepardal es va quedar mirant al conserge de cinquanta anys i fent memòria li va amollar: però tu no estaves de conserge al Benigasló, sempre portaves samarretes verdes d’educació pública i eres d’un sindicat: la COPUT o el Garrut, o jo que sé... si home, ara et recorde que vas desaparèixer un dia i no vas tornar mai més. La cara del conserge era tan de pomes agres que Andrea es va espantar i va comprendre el seu error, no deuria haver dit mai allò, havia començat amb mal peu, segur que aquell home havia canviat el comunisme (o lo que defensava de jove pel cristianisme, total les dues creences recercaven el mateix, el domini d’una majoria per una elit, però millor tampoc no dir això).
Andrea, dona de decisions ràpides, acostumada al Nasdaq i el DowJones, va optar per una fugida cap endavant encaminant-se cap el despatx del director sense esperar resposta del conserge. El despatxos de direcció eren coberts de marbre de primera qualitat, ple de fotografies de personatges importants que havien visitat el centre, l’arquebisbe de València, el bisbe de Castelló, el bisbe de Tortosa, la duquesa d’Alba, Paquirrín, un expresident de la Generalitat, l’exalcaldesa de València, un expresident de la diputació, cinc o sis exconsellers, tres toreros,.... i tots fent-se la foto amb aquell alcalde descendent del capellà de Betxí. Per què apareixerà tant eixe home, alt, benplantat, pèlroig i amb cara de panoli? es preguntava la nova professora, la solució la va tindre de seguida davant, la porta del director es va obrir i allí estava ell, amb menys color al monyo, ja semblava més una samarreta del Bilbao que de la selecció, vint quilos més, que la panxa estava agafant un volum considerat, segur que ja no passava pels barrots dels cadafals, i quinze anys més. L’exalcalde, el descendent del capellà de Betxí, era el director.
Des de la seua alçada OSVALDO DE LA ROSA, que eixe era el nom del figura, va repassar a la seua nova adquisició. Li agradava aquella professora tenia els atributs que calia, culet i mamelletes al seu lloc, com li havien informat. A més els tres dits que anava la falda per baix del genoll era un bon indicador, encara que l’escot era una miqueta massa gran per les normes de la casa i massa xicotet per a que ell vegera més que una miqueta de la regata que anunciava dos bombonets sucosets.
- Ave Maria purísima, Andrea aprenia ràpidament.
- Sin pecado concebida, pasa hija, pasa. Mentre li feia el gest i Andrea passava per davant d’ell, Osvaldo calculava la quantitat de galta de cul que li cabria a la seua mà.
El despaxt també era e marbre blanc amb rivets daurats, quatre falses pilastres dòriques no sostenien un fals sostre de fusta policromada, i darrere la gran taula del director estava l’emblema de l’escola, la creu omnipresent amb els dos bous i les dues manjòvenes. El director es va asseure, recol·locant la panxa com una prenyada de huit mesos, aclaria la veu i va començar un seu discurs tan preparat i repetit com una pel·lícula de l’oest a la vesprada de canal nou.
- Querida Andrea, nos alegramos que te hayas incorporado a nuestra casa, como veras somos una gran familia, vallera cien por cien, católica al mil por cien. Nuetro centro e el mejor de la comarca como bien sabes, nuestros alumnos aprueban totods los años la reválida de cuarto d’e ESO y de Batxillerato, no como los de las públicas. Tenemos un nivel y por eso fichamos a los mejores profesionales, y bla,, bla, bla,....
