Ho sent, sóc un mentider patològic i no puc deixar de publicar. He reformulat la segona part, he introduït un personatge nou i he triat un dels finals. Espere, de tot cor, que aquest conte no es complisca mai.
El duel (segona part)
És migdia, l'hora fixada, Giuseppe Fem i Nia està arreglant-se la corbata, mentre mira per la finestra del seu mas familiar el nou palau, magnífic palau inacabat com una Sagrada família local per causa d'unes obres eternes. Ell que creia que per fi tindria un indret adequat al seu estatus, i pot ser que mai arribe a gaudir d'eixe coliseu d'arquitectura. Bé, sempre pot aprofitar com a mausoleu pensa Giuseppe. Els seus seguidors també l'esperen. Algun d'ells, no la seua mà esquerra, que aquest sempre pensa igual com el cacic, sinó altres també pensa en el seu futur, i en si ell podran tindre mai el poder de l'amo, si podran construir-se mai un palau. És hora de marxar, anuncia amb la seua veu greu el senyor Giusseppe. Els altres, fent una genuflexió en senyal de pleitesia, li seguixen el pas.
Al carrer major de Favas City, Micky Dollars també està ja preparat, els del pou, els seus seguidors més afèrrims, estan escoltant-lo. De la casa, ja se sent l'enrenou de la Plaça nova on es concentra el poble. Eixe poble que espera l'enfrontament entre el vell cacic i l'aprenent, eixe poble que gaudix més de les picabaralles entre poderosos que de la quietud. Res millor que la tensió per fer festa, els amos de la tenda del poble ja estan venent entrepans i begudes, no s'ha de perdre negoci és el lema de la família de comerciants.
I al mig de la plaça, un escenari, un gran escenari, hui engalanat amb la bandera que els dos líders havien jurat defensar. Unes tanques on el sherif Frank Mc Ians, d'origen escocés, intenta calmar la multitud. A primera fila, el senyor rector que sap que aquest és un acte encaminat a repartir hòsties però on ell no té el monopoli. On anirà el món es pregunta ell, sense eixa guia espiritual que és la santa mare església, camí de la perdició !. La multitud età dividida, molts porten samarretes de suport als cacics, uns verda patrocinada per la gasolinera de baix, amb el lema Tomba,tomba per davant i tenim raó per darrere, altres roja, patrocinada per la gasolinera de dalt, amb el seu respectius lemes, No nos moveran per davant i Lladres, però menys cinc cèntims per darrere.
Dalt l'entaulat, del palco en el llenguatge propi de Favas City, un home i una dona, com si presentadors de les festes patronals. S'escolta la música de gaites i tabals per cada part de la plaça. Els contrincants ja han eixit de casa, les comitives com si foren una processó avancen lentament i en silenci, un silenci dens que va escampant-se per la plaça. Només trencat pels plors d'aquells que no volien l'enfrontament, quatre, cinc, deu,... més no. Més lluny del centre, a un lloc elevat, altres privilegiats, els voltors de la rajola, tots situats a la dreta, esperant que es converteixen en carronya els dos líders per menjar-se les despulles,
L'home de dalt el palco, el jutge del poble, el senyor Red, espera amb el seu vestit elegant l'arribada dels antics amics i ara enemics. La dona, sacerdotessa d'una antiga religió, la de la Congregació de les set Faroles, està més nerviosa, ella s'ha mantés independent, però sap que del resultat por eixir un nou renaixement de la seua religió. Pot tornar a tocar el poder, o oblidar-se per sempre. els seus amics els voltors sempre estan amb ella, davant o darrere.
Lluny, allà dalt d'un arbre, mig amagat, per a què ningú li cride, que ell sempre té por a la gent, està el que escriu aquesta crònica, Nomcridesque Mc Ollone, a mig camí de periodista, cronista i literat, sempre començant i mai acabant. Amb roba vella, mànega curta, i aparells d'escriure, mirant els seus conciutadans i esperant també el xoc de trens. però també s'adona que el sol s'amagat, que uns núvols negres van cobrint el cel.
El silenci ara ja es dens, però enmig del silenci s'escolta al senyor capellà resar un pare nostre, ningú el segueix, tots miren com Mickey i Giusseppe, un jove i l'altre vell van ascendint al cadafal, altra forma per anomenar a l'entaulat. Els dos amb rostre seriòs, els dos amb uns tratges foscos i barba d'una setmana. els dos mirant-se als ulls i pensant en la victòria, o en la derrota. Un fort vent, carregat d'humitat, va movent les branques dels arbres amb una força inusitada. S'acosta tormenta pensa el senyor Red. El senyor està manifestant-se crida el capellà, però ningú l'escolta perquè l'udol del vent va creixent. Mecaguenlòstia crida Nomcridesque Mc Ollone quan cau de l'arbre per la ventada.
Dalt de l'escenari, la sacerdotessa de la Congregació de les set Faroles, inicia e ritus de purificació de les ànimes dels dos contrincants, però la flama del Canelobre de les set faroles, s'apaga, i això que funcionava a piles. No passa res, diu el senyor Red, disposat a continuar l'acte. Els dos contrincants s'acosten a ells i seguint el protocol trien les armes, aquestes no poden ser de foc, no poden tallar, així que es redueixen a dues, un brancam d'olivera i una maça d'om. Les primeres gotes, unes xapes grosses com l'escopinyada d'un uelo fumador compulsiu de caliquenyos, cauen a terra. Hi ha una barreja de tensió, i de gent que comença a buscar l'aixopluc marxant de la plaça, primer pocs, després uns altres. Però les primeres files segueixen repletes de gent amb cara tensa.
Quan Giuseeppe tria el brancam la gentada fa un ooooooooooooo; quan Mickey agafa la maça hi ha altre ooooooooo. Quan el senyor Red, es dirigeix al públic, cada vegada menor per culpa de les xapes, una dona crida Templat, més que templat, la resta es riu, es trenca la seriositat del moment. Però per a recuperar-la està la sacerdotessa que invoca la santíssima per a callar a una multitud minvada.
Els dos protagonistes, es retiren als seus llocs, els seus seguidors més fidels els donen els últims consells, cansa'l primer que és més vell li diuen a Mickey, Cansa'l primer que tu sempre has estat un esportiste de resistència li diuen a Giusseppe. I així, amb aquestes consignes comença la lluita mentre la pluja va augmentant intensitat i la gentada mullada i remullada va abandonant la plaça camí de sa casa. Els dos lluitadors segueixen les consignes, així mentre un vol cansar a l'altre, l'altre vol cansar a l'un, amb el resultat que porten quinze minuts, ja han recollit tots els centímetres del palco i encara no s'han pogut pegar un a l'altre. Però ells tenen ànims, només pot eixir un guanyador, i continuen, i continuen, caminant, fugint i atacant, però sense arrimar-se prou, i cansant-se un i altre.
La pluja augmenta, continua, ells banyats i xops d'aigua i suor, no poden més, es miren un a l'altre, a dos metres de distància, els braços caiguts, eles armes tocant terra, els genolls fent-los figa,... Miren més enllà d'ells, no queda ningú, ni amb samarretes, ni sense samarretes, ni roges, ni verdes, només els seus seguidor més fidels, de Mickey sis o set, de Giusseppe només un. I el senyor Red que per dignitat no ha marxat, i una miqueta més lluny Nomcridesque Mc Ollone que tot mullar resisteix per poder explicar a la posteritat, o siga a ell mateix, el que ha passat.
I llavors, del cel un llamp que cau a l'arbre de darrere l'entaulat, l'arbre es crema, els dos contrincants es miren i pensen a la vegada ningú ens fa cas ja, Els costa assumir-ho, han perdut el seu prestigi per culpa d'una pluja, i ningú de Favas City els fa cas, saben que ja no són els cacics del poble, els líders, barallant-se han perdut la seua capacitat, ja no tenen més que quatre seguidors. Els dos es posen a plorar, no s'abracen, no són amics ni ho seran mai, giren cua i marxen cap a casa, derrotats en plena lluita.
Mentre, en un lloc a cobert, més elevat, la sacerdotessa de la Congregació de les set Faroles, els voltors i alguns dels antics seguidors de Giusseppe, estan rient, pensant que l'únic triomf, la única victòria és la seua.
Nomcridesque Mc Ollone
