Qualsevol personatge que apareix en el relat és pura ficció.
EL DUEL
Feia un sol que badava les pedres a la localitat de Favas City. I
això que només eren les 11 del matí. Però pel poble no se sentia
ni una ànima. El rector que ja havia fet el tercer toc a l'església
cridant als feligresos, més bé a les feligreses, la majoria de les
quals tenien ja tres cames, quatre o sis, depenent dels gaiatos,
bastons o andadors que els ajudaven a desplaçar-se a la recerca de
la glòria eterna, però sempre poc a poc, que no tenien presa per
arribar. Però eixe diumenge, el rector es trobava davant la plaça,
sol, ni una persona a missa, ell donava voltes al seu cap gran de
dimensions i xicotet de sentit comú buscant una explicació, però no ho
entenia, i de dia no s'havia enganyat, no, això ja li havia passat
la setmana passada quan va repetir el sermó del Corpus i ja estava
en l'Ascensió. Afortunadament ningú l'escoltava excepte el seu
acòlit anglés i ell tampoc l'entenia.
Però la gent, de missa, de missa i bar, i la de només bar, si
sabien perquè l'església estava buida aquell dia, es respirava per
tot el poble una calma tensa, una quietud expectant. Ningú no eixia
de casa, però tot el món estava a l'aguait del mínim moviment.
Eixe era el dia més important de l'existència del poble, era el dia
on es definiria l'amo del poble, era la culminació d'una lluita
titànica de mesos i mesos, dies i dies, segons i segons, era el gran
dia, era el dia del duel definitiu.
Cinc minuts després de les onze, amb un rector assegut enmig de la
plaça de l'església, marejat de tantes voltes que havia donat i que
ja no s'en recordava de perquè estava allí, van passar a un pas
veloç, de uela jove que va a comprar peix al mercat abans que arribe
el camionet, tres joves, dos xics i una xica, ells vestits amb
tratge sense corbata, tratge fosc però juvenil, barba de sis dies,
amb les faccions marcades, cara de saber on van, que volen fer, i a
quina xica volen lligar-se, o a quin xic, que ells no són homòfobs,
ella templada, sabata de tacó, ressaltant les seues cames i la
meleneta al vent que no bufa. Avancen carrer major avall, de darrere
de les finestres es senten veuetes, unes d'admiració, altres de
condemna, la majoria de tensió, ja comença el ball de bastons pensa
un, ara si que va de bo pensa l'altra, quin cul més bonic pensa
l'altra,... homes i dones deixen la vista recercant l'expressió,
tindran por, pànic, valentia, ... de què xarraran. Però els tres
JASP (jóvens ancara que sobradament preparats) avancen
sense obrir boca camí de la casa familair del seu cap, els esperen
allí, són els seus padrins, aquells que l'ajudaran en qualsevol
circumstància, en qualsevol acció, sempre fidels, són els
anomenats “els del pou”, perquè si el seu amic, el seu cap, el
seu amo, es llança al pou, ells van darrere, sense cap dubte, ells
també sofriran les conseqüències del duel, venceran o perdran, el
poble serà seu o hauran de sotmetre's.
Però a l'altre costat de Favas City també hi ha moviment, minuts més
tard, quan el rector ja té mitja insolació a la plaça, i ha
decidit anar-se'n a trucar al senyor bisbe per demanar-li que ho
canvien de poble que ell no entén a aquesta gent. A l'extraradi, més
enllà del centre de cases de llauradors reconvertits en llogadors i
venedors, hi ha la part nova de la vila, l'eixample dels anys
setanta, allí en mig d'edificis de cotxera i pis, hi ha el mas
senyorial, el mas familiar, la seu de l'altre candidat a manar al
poble, si el del carrer major és el desafiant, el del mas és el
desafiat. Cap el mas també van tres individus, ja amb més edat els
tres, però no van junts, un ve del nord, l'altre del sud i la
tercera de l'est. També són dos hòmens i una dona, però no van
junts, cadascú segueix el seu camí cap el destí. Només va un
capficat, la mà dreta del capo, aquell que no només es juga el
poder en el duel, també l'amistat, ell sempre ha anat de la maneta
de l'home del mas. I els altres dos, són padrins però a l'hora són
convidats a aquest duel. Si perden no patiran molt, saben que tindran
la seua oportunitat. Els hòmens ja no són jóvens, ni tampoc s'han
sentit mai tan preparats, però creuen en allò que fan, amb els anys
i els quilos tenen més capacitat de sacrifici, no són cap bellesa,
dels quaranta han passat, amb vestits clàssics de gris fosc a blau
marí, clàssics amb corbata que descansa damunt la panxa com si fora
un alemany color gamba ala tumbona de l'Arenal. Ella més jove i més
guapa, tampoc és difícil, i amb una quarta de la roba que porten
ells, tapant totes les corbes que cal tapar, però ni un centímetre
més, ni amunt, ni avall. De la distància es veuen, es saluden amb
el cap, conscients de la gravetat del dia, del dia decisiu, del poc
temps que falta pel duel. I els tres acceleren el pas, tots volen ser
els primers a besar la mà del cacic de l'extraradi, el gran Giusseppe Fe i Nia, el
descendent d'italians, comerciant en teles i encantador de serps i
andragons.
Els padrins del contrincant ja han recorregut el carrer major,
entren, com un equip compacte, a la casa del líder, del líder jove,
aquell que vol destronar al gran Giuseppe, evidentment tot el poble
sap que es tracta de Micky Dollars, descendent de vilatans des de
temps immemorials, pota negra del carrer major, i assenyalat per les
estreles com a gran dirigent, cabdill del futur i refundador del
poble. La porta oberta per un membre de la família, els tres padrins
entrant, davant la casa comença la concentració dels afins a
Dollars, tots joves, la majoria potes negres d'un poble marcat per
l'endogàmia. I poc a poc, com un rei espanyol abans de les pròtesi
de maluc (anomenada cadera per molts), descendeix en la seua
divinitat terrenal Micky, tot en ell fa conjunt, el vestit, el
pentinat, tot dona eixe aire de suficiència de jove post
universitari que sap que vol, i com aconseguir-ho. És un dandy
disposat a que les portes del reialme de Favas City s'obriguen a ell,
disposat a rebre les claus (i el forrellat) de la seua vila.
Giussepe Fe i Nia està assegut al seu sofà de color morat, llarg i
immens en la seua omnipresència, amb la mà allargada, mentre els
seus padrins, que semblaven més be fillols, li besen l'anell
patriarcal. Damunt d'ell dos retrats, el primer de Jonh Carpenter a
la dreta i George Mountain a l'esquerra. Semblen una santíssima
trinitat nacional d'homes savis i fervorosos d'ells mateixos. Els padrins
observen la seua quietud com si el futur pròxim no anara amb ell,
el seu conseller més pròxim l'adora en sa plenitud. Els altres
sense arribar a eixos límits, no poden sostraure's a la presència
de Don Giuseppe, i sobretot quan comença a xerrar, llavors puces i
formigues, rates i coloms, pròxims i contrincants queden
embadalits per les seues paraules. Escoltar-lo significava submissió
però també tranquil·litat, aquell líder no pot equivocar-se, o
si?.
Giusseppe i Micky, Micky i Giusseppe, tan diferents i tan iguals, un
fent-se vell i l'altre fent-se home, un acostumat al vassallatge i
l'altre al lideratge. Posseïdors de lleialtats i veritats absolutes,
els dos davant de l'últim repte, el duel en el qual es decidirà qui
serà l'amo del poble. Els dos acompanyats dels seus padrins, mentre
el senyor rector que ja s'ha adonat que passa alguna cosa al poble,
que ell, com sempre, com mai, no s'ha assabentat, decideix posar-se
un barret amb publicitat d'una constructora local i descendir dels
altars eclesiàstics cap el rovell d'ou laic i pagà de la vila, cap
eixa plaça nova, on els xiquets i xiquetes s'atreveixen a jugar de
dia i magrejar-se de nit camí d'una condemna eterna plena de plaers
mundans. Com va acostant-se va sentint un brunzit cada vegada major, la plaça està plena, el poble en ple, vells i jóvens, dones i hòmens, alts i baixos, guapes i més guapes, ... tots es disposen a presenciar eixe duel definitiu que marcarà la seua vida, i la dels seus descendents.
.......................................................................
