Ahir per la vesprada vaig anar a la manifestació per la defensa de l'ensenyament públic, hi havia moltíssima gent, per alguns seria la primera manifestació de la seua vida, joves i vells. Molta gent són votants del PP, però com som educats no els diem açò també és responsabilitat vostra per votar uns imbècils. Però bé, va ser un èxit, i entremig de tanta gent vaig vore molts músics i això em va fer pensar en un dels primers contes que vaig fer, i que hui recupere. Està dedicat als profes que vam viure o viuen la destinació fora del nostre país com una mena d'exili voluntari.

LA COL·LECCIONISTA DE MÚSICS

Blancaflor era una professora de llengua que treballava a un institut de les comarques centrals del País Valencià. Ja feia anys que tenia la plaça definitiva en aquest centre a només quinze minuts del poble on residia.

Blancaflor era famosa per dos trets de la seua personalitat que la feien diferent a qualsevol mortal de la resta del claustre. El primer era la traça en dilapidar els beneficis del seu marit constructor en la compra de vestits nous i cars, que la convertien en una barreja de “pretty woman” i fallera major de València. El segon era l’obsessió compulsiva amb la qual col·lecionava els músics que cada any anaven passant per l’institut.

El món del vent, ja siga fusta o metall, l’atreien d’una forma irresistible, el so de la trompeta, la flauta o el clarinet li provocaven un èxtasi indescriptible. I, si a més, aquests músics eren originaris de la Ribera Alta, la seua atracció era irrefrenable. Per a ella, els músics d’aquesta comarca eren el paradigma de l’home cent per cent valencià, criat a la vora dels tarongers, enmig de l’aigua de les pantanades i desbordaments del Xúquer. En el moment de vore aquests éssers gairebé mitològics, amarats  de suor riberenca, els instints de Blancaflor s’abocaven a una passió descontrolada, que convertia l’aula de música en el lloc on es respirava més erotisme de l’institut.

El director, home serè, alt i primmirat om un quixot contemporani, mirava cap a l’altre costat quan aquesta luxúria es desbordava coincidint amb la primera avaluació. Només una vegada li va caldre cridar l’atenció als amants quan un alumne va trobar la funda d’un preservatiu al costat de la bateria. Afortunadament, el cos del delicte no va aparèixer malgrat que una legió d’alumnes de segon d’ESO, amb les hormones totalment desbordades registraven minuciosament tota l’aula. El problema es va solucionar donant-li la culpa a l’infermer del poble que realitzava tallers d’orientació sexual en els qual repartia condons als xiquets i xiquetes. El fet de ser d’altra marca, i a més, amb sabor a fresa, no va suposar un obstacle.

 Els intents de desbancar a Blancaflor de les preferències dels músics per part d’altres professores, algunes de les quals, companyes de departament incloses, ho intentaven d’una forma decidida, no van sobresortir mai. La  presència de Blancaflor convertia aquests homenots, músics excel·lents, en titelles en mans de la seua musa.

L’home d’aquesta col·leccionista de músics ara constructor ja l’havia enamorada per haver tocat el clarinet en la banda del poble, Ara, amb més de quinze anys casat era, com sempre passa, el darrer en assabentar-se de les seues banyes musicals. Ell mai va poder entendre com el seu malnom al poble havia passat de tomaca-amb-ou a do-re-mí, sempre ho havia interpretat com una gràcia al patrocini de la seua constructora dels actes musicals locals. Evidentment, ningú li va dir que allò que feia la gent era dir-li cornut a la cara. La gent de poble ja es sap, respira mala llet sempre que pot.

El darrer setembre, com era tradició, i després de saludar alguns companys i companyes, Blancaflor va enfilar el llarg passadís que conduïa a l’aula de insonoritzada. Els mesos d’abstinència musicals sempre li augmentaven el neguit davant la coneixença d’un nou membre a afegir a la seua col·lecció. Aquest any anava tant capficada que no va observar com al seu pas, alguns companys, els conserges i tots els membres de l’equip directiu feien un somriure burleta, excepte el director que continuava impertèrrit.

La sorpresa la va deixar muda quan en obrir la porta de l’aula més eròtica de l’institut, en lloc d’algun Adonis riberenc es va trobar una xica morena, exuberant en cabells i pits, com els de la cançó de “son tus pechos de mujer los que me sulibeiran”, morena de pell com l’oli d’oliva de la cooperativa del poble. A la salutació de la nova professora de música, Valquíria de nom, ja que així li havien posat els seus pares per haver-la concebuda després d’una nit de passió a un hotelet de Múnic on ell treballava de botones i ella de netejadora, Blancaflor només va poder fer una ganyota semblant a una salutació i eixir corrents per refugiar-se en mig d’una depressió galopant en el magatzem del centre. La seua ment només pensava en baixes, trasllats i comissions de serveis mentre recordava amb enyorança els anys passats enmig de les trompetes, flautes i clarinets riberencs.

Les setmanes següents no van ser fàcils, poc a poc es va refer del dur cop sofert el primer dia de curs. La rutina anava imposant-se en la vida de Blancaflor i en la del seu home que gradualment anava recuperant el malnom de tomaca-amb-ou i perdent el de do-re-mi, sense entendre’l ja que ell continuava patrocinat tots els certàmens musicals. A l’Institut, Valquíria va ser rebuda amb gran satisfacció de la facció masculina del professorat, la qual es va abocar a satisfer totes les demandes o preocupacions de la nova Afrodita del centre, el cap d’estudis li va fer bon horari, el coordinador d’activitats li proposava anar al viatge a Itàlia de Quart d’ESO, el capellà caspós li aconsellava sobre la felicitat eterna, ... Fins i tot, algun professor de cicles que es creia en la veritat absoluta li donava la raó, mentre un raig de bava li queia per la barba. Les aproximacions eren acceptades per Valquíria però en cap cas va deixar-los anar més enllà.

Va arribar el final de trimestre, i amb ell el sopar de Nadal. Blancaflor va assistir per compromís, sense la tensió dels altres anys. Valquíria es va vestir de forma espectacular i quan va arribar al Restaurant, un antic molí d’oli, va buscar amb la mirada fins a trobar a Blancaflor i fent una jugada estranya va acabar seient al seu costat. Durant el sopar, li va contar la vida a la companya del departaments de llengües, que si era filla d’immigrants valencians a Alemanya, que si havien tornat a Dénia quan ella tenia cinc anys, que si era una bona violinista,... Entre conversa i conversa, la botella de vi blanc Marina Alta, anava buidant-se, una, dues i tres vegades. El sopar va acabar, però la conversa va continuar a l’únic bar obert entre setmana al poble fins a altes hores de la nit, per acabar-se enmig dels llençols florejats del pis de lloguer de Valquíria. Blancaflor va descobrir que els instruments de corda li agradaven tant com els de vent, que la suor salada de les costes de la Marina a l’ombra del socarrat Montgó no té res a envejar a la riberenca. La passió per la música va renàixer sota la forma de violinista encantada, aquesta vegada lluny de trompetes i timbals.

El parèntesi de les vacances de Nadal no va suposar una aturada de la nova passió, el retrobament va fer tremolar els ciments de l’institut, l’erotisme i la sensualitat es va reinstal·lar a l’aula de música. Els xiquets només pensaven en com s’ho farien. L’home de Blancaflor va tornar a ser do-re-mi, i la passió entre dues dones només va astorar a les professores de valencià, que l’únic progressisme ho tenien quan votaven al Bloc a les eleccions autonòmiques, i que eren creients d’una nova religió, la de lo políticament correcte.

La normalitat va tornar al centre, mentre el director, seré i seriós com sempre, només pensava que aquest any el problema de la funda del preservatiu no existiria.

Conte contat, conte acabat.

Juliol-2007    

Ser valencià

Fa molts anys vivia a Blanes, la porta de la Costa Brava com la publicitaven allí, i mentre treballava a un Institut  donant classes al batxillerat nocturn feia de matí el servei substitutori de la mili a l'Arxiu Municipal. En eixe arxiu un home vell cada dia per entretindres recollia la medició d'una estació meteorològica. Era un d'eixos savis locals amb coneixements mundials sense haver eixit del poble, com a màxim es desplaçava a Barcelona, seixanta quilòmetres al sud.  Amb un profund sentit irònic sempre preguntava per la realitat valenciana, on manava un homo-bronzejat anomenat Zaplana, aquell que estava en política per enriquir-se i ho havia aconseguit, quan acabàvem el repàs a Zaplanes, Rites, Lermes, Eliseus Climents i altres especímens, ell sempre rematava la conversa dient "Valencià i home de bé no potser". Jo encara que m'empipava la frase generalment somreia i a una altra cosa. La covardia no està mai valorada però per experiència pròpia puc afirmar que t'estalvia moltíssimes discussions.

Hui llegint els periòdics em feia impressió que el senyor Pruna, que era el nom agrícola d'aquest vellet blanenc, tenia tota la raó. Pensava quan de filldeputisme corre per la sang valenciana o assimilada, però ha anat passant el dia i m'he cansat, que ara siguem escàndol mundial, i que tots els valencians estiguem inclosos en el mateixa sac. Ja està bé senyors i senyores, tots no som iguals. Crec que és hora d'alçar el cap i dir a la gent de fora el País Valencià, que ací hi ha gent honrada, treballadora, intel·ligent i en conseqüència no votant del PP. Fins i tot hi ha gent del PP que ja renega del passat, ara bé no crec que canvie el vot, deu ser que no té els tres atributs que he mencionat abans.

Bé, jo com a bon nacionalista estic orgullós de ser valencià. Va haver molts anys que em considerava més republicà federal que res, però després de vore com el seu propi partit destrossava a Pasqual Maragall, l'únic polític que va pensar en solucionar els problemes de l'estat amb el federalisme assimètric, vaig arribar a la conclusió que el PPSOE mai aceptaria un canvi de l'estructura de l'estat, així que vaig tornar al nacionalisme. Ja he desvariat, torne a l'orgull de ser valencià, no som millors, ni pitjors, però si més falleros, cal construir ràpit per destruir igual de ràpit, visca el boato que diria Xavi Castillo. Hui els millors, demà els pitjors. 

Però que collons, jo estic orgullós d'aquesta terreta, del seu paisatge, de la gent que estima la seua llengua (siga la meua o la dels altres), d'aquells que fa anys que denuncien l'especulació urbanística (ningú recorda les manifestacions a València de fa anys), d'aquells que veien que venia el desatre, d'aquells que denunciaven les despeses superflues, d'aquells gilipolles que diuen aleshores, dels hòmens i dones que lluiten cada dia per tenir un futur millor, dels que fan vins valencians cada vegada millors,... 

Que la majoria voten al PP només és un accident històric fruit de l'adulteració amb orxata i fartons de la memòria i intel·ligència d'un poble. Però jo ja sé el remei, més cassalla i menys orxata. Al meu poble ha funcionat, ara governa el Bloc, i tampoc hi ha tant de sobrepes. L'únic problema és l'excés d'alcohol, però la vida són quatre dies, i dos dormir, així que a disfrutar.A beure cassalla i a fer país.

Carta als meus companys (i companyes) docents

Estimats companys professors i professores, demà començarem una altra vegada les classes, no la feina, per què hi ha molta gent que treballa a les vacances de Nadal, però es veu que això no ho sap ningú. No m'adrece a vosaltres per queixar-me de la feina, ni tan sols de les retallades de jornals. Allò que m'agradaria és que algú m'explicara perquè som un col·lectiu de borregos, amb algunes excepcions evidentment. Però això no es produirà, evidentment, així que no ho demanaré.

Jo ja sé que més de la meitat de vosaltres voteu al PP, i que molts abans de dormir reseu al vostre Deu perquè castigue a l'Infidel de Zapatero (ara ja ningú s'enrecorda d'ell, pobret), també sé que éreu fidels seguidors de Paquito Camps, i alguns, això si en la intimitat, teníeu a Carlos Fabra com a gran heroi (cal dir que jo també li tenia certa enveja, bé per a mi que els meus ídols són Ferran Torrent i Zaplana, experts vividors, tampoc és una notícia). De Rita Barberà, continueu enamorats, però això ho comprenc, l'alcaldessa del capicasal és essència valenciana en estat pur, falla per fora, cassalla per dins, fum de canyota tot.

No pretenc que feu un "mea culpa", no vull (per l'amor d'eixe Déu que seguiu) que demà s'arrimeu a alguns dels esquerranosos (el socialista de Rebo inclòs) que anem pel centre i ens digueu: Hem vist la llum de València, teníeu raó, no calia ni Fórmula 1, ni aeroport peatonal, ni tant de Calatrava, ni ... no fa falta, ja ho ha fet el vicepresident Ciscar per vosaltres. Jo ja he escoltat algun alcalde del PP renegar de les obres faraòniques, ara bé, que deu ser la doctrina oficial, no matem a Camps, però ens ve d'ous per tirar-li tota la culpa. L'únic problema és que la culpa s'ha de repartir entre tots, aquells que els voten any rere any també deuen ser una miqueta responsables. Però no es tracta d'això, encara que, ara que ja sabeu que la Generalitat no té diners, podíeu demanar-li que els retalle d'altres llocs, per exemple es podrien eliminar els batxillerats concertats, o línies d'ESO d'escoles concertades que segreguen alumnes per sexe, o no sé, tancar les diputacions, o eliminar les subvencions a l'Església Catòlica (perdó, això és demanar massa, ja ho sé, que el Papat i Ecclestone són sacrosants).

I que vull jo? Poquet, només que demà, no es queixeu només de la retallada de jornal, i acabeu anar a esmorzar i oblidant. Queixeu-se activament, teniu el dret (i el deure), però sobretot, sobretot, no oblideu l'objectiu final, i aquest no és que ens paguen més, sinó aconseguir una educació pública i de qualitat per nosaltres, pels nostres alumnes, pels nostres fills, pels nostres néts. I demà, quan anem alguns amb la samarreta negra,no ens mireu que quatre bojos postguevarians. Poseu-se-la vosaltres també, i si cal, canvieu el lema, podeu ficar, "Els amics de Jesús de Natzaret van anar a l'ecola pública (i són pare a l'FP de fusteria). Defensem la tradició", o aquest altre també estaria bé "lo públic és lo millor. (signat) Maria Magdalena". Nosaltres serem comprensius, com més gent millor. I si a més, algú ve a alguna concentració o manifestació serà un èxit total.

Gràcies a tots i totes, sigueu bons i no s'enfadeu.

Bon any.