No escrigues i solucionat.

Aquest cap de setmana em van cantar les quaranta. A ningú li agrada que li les canten però jo sabia que me l'havia guanyat a pols. De fet crec que fa tres anys o més que espere que algú me les cantara, però m'havia salvat fins ara. Em van cantar les quaranta i en públic (i després en privat) i jo vaig aguantar estoicament perquè igual que jo dic allò que pense, la resta de la gent té dret a fer-ho amb mi. I si ho volen fer en públic benvingut siga. Cap problema, perquè l'únic responsable dels escrits sóc jo i no cap membre de la meua família, ni mon pare, ni ma mare, ni els meus germans. Tampoc sé si aguantaré tan estoicament, eixe dia va eixir la vena de ma uelo Guillem l'estanquer, però altre dia m'eixirà la del uelo Gabriel Marqués i posaré el crit al cel quan crega que les coses que em diuen són falses.

Evidentment, el motiu del sermó o la queixa eren els meus escrits referits a la situació de l'ajuntament. Jo havia actuat injustament i havia menyspreat a alguns membres de la corporació local. I l'home tenia tota la raó en moltes coses, la primera en estar cabrejat amb mi, però no en això del menyspreu. Quan critique, ferotgement i possiblement injustament, als principals responsables del trencament del bloc no ho faig per menyspreu, ho faig perquè jo confiava plenament en ells. Per a mi, sense Josep no existiria el Bloc, ell ho va construir, ell va treballar com ningú per presentar una alternativa vàlida i viable, i Miquel era (i és) el jove destinat a ser alcalde durant un bon grapat d'anys, pel carisma i preparació. Quan tu veus un equip així i envoltat per molta gent amb ganes i il·lusió dius tenim govern per anys, i quan el 9 d'Octubre i la trobada et sents orgullós. I al cap d'un mes, el caos. L'únic que provoca és frustració i vergonya en els votants, en els simpatitzants, i en els pobleros de l'exili.

Provoca frustració, vergonya i també cabreig, i així es quan jo tinc la llengua (el teclat) més afilat. Jo sé que aquells que m'han demanat una rectificació (o una part) voldrien que diguera que Josep l'Alcalde té tota la culpa, que ell i Manolo han actuat vilment respecte a la resta del col·lectiu. Però és que no crec això, la responsabilitat en les crisi sempre és compartida, que l'actual Alcalde no va saber gestionar bé un equip tan competent és una evidència; que llevar-li les regidories a Miquel com ho va fer, tenint tot el dret del món que per això és alcalde, no és més que una cacicada, per a mi està clar, i així ho he dit a aquells que volien escoltar-me aquest estiu. Però també es cert, que quan s'està en un grup s'ha de saber callar moltes voltes i treballar allò que es pot, pactar, negociar i avançar i no anar estirant la corda amb amenaces de dimissions, si s'estira la corda al final es trenca. I quan es trenca la culpa no és només de qui l'ha tallada sinó també d'aquells que l'han tensada.

 I allò que em sap més mal de tot és que si escoltes a uns i altres el principal problema era que no es posaven d'acord en la profunditat i rapidesa de les reformes. Però com es pot arribar a on estem per una qüestió així, al poble han hagut polítics que cobraven un tant per cent per obres, altres que modificaren PGOU, altres que cobraven sense anar, altres que tancaven ajuntaments a la oposició,... i no passava res. I ara per qüestions de procediments que no ideològiques acabem com el gat i el gos. Això és el problema i la grandesa del Bloc-Compromís, s'han barallat per allò que creuen i això també és una cosa positiva, però els dos defensen la seua creença, no val dir que uns tenen ètica i els altres no. I a més, han aconseguit una fita única en el món del nacionalisme valencià, tenim a la vegada l'alcalde i el cap de l'oposició.

En allò que si he de rectificar és en el paper del dos protagonistes, jo ho he centrat en ells, això era perquè ho creia així i perquè literàriament és més fàcil centrar-me en els dos que en tot un col·lectiu. Per això si demane disculpes, les responsabilitats estaven més repartides i per això és injust que jo carregue les culpes i la meua mala llet en els persones de Josep i Miquel. Aquesta disculpa des del mes d'agost que l'ha tinc pensada i decidida, però per una vegada vaig fer cas quan em van demanar deixar el tema a vore si les aigües tornaven al riu. Va ser el segon error, perquè ara es pensaran que ho faig perquè em van cantar les quaranta, i no és així, ho faig perquè després de l'últim ple ja tinc clar que és igual que jo diga ase que ruc, les aigües no tornaran a cap lloc.

Però també vull que quede clar em disculpe per l'escrit de juliol, el de Vergonya Cavallers, vergonya, no pel conte de El duel, que els personatges són figurats. Bé, no es del tot així, pel conte no em disculpe perquè és una historieta (amb dos finals possibles) que només vol provocar el somriure durant un breu moment, i perquè és tan lícita la sàtira política escrita com a les carrosses de la Magdalena, tot és satiritzable i tot es satiritzat. I supose que en això estarem tots d'acord. Molta gent m'ha demanat que publique la segona part (tampoc tanta gent que són dos dotzenes els que em lligen) però he decidit no fer-ho de moment, li ho donaré a llegir a algú del poble per a que comprove que està escrit i ja ho publicaré sencer quan vinguen les pròximes eleccions, només dic que tenia dos finals possibles i decidint-me un per l'altre ha passat el temps.

I per acabar, diumenge, quan em van cantar les quaranta vaig dependre dues coses, la primera que quan veges un home amb ganes de discutir he de fer com el meu fill xicotet arrancar a córrer cap a la caseta i la segona me la va ensenyar el meu fill gran, de 10 anys, qui després de presenciar la segona part de la discussió, em va preguntar:

- Eixe home per què està enfadat amb tu? (ell havia comprés que el cabreig només anava en una direcció)

- Perquè no li ha agradat allò que he escrit, va ser la meua resposta

I el meu fill en mira amb eixos ullots blancs que té perduts en un mar de foscor i m'amolla:

- Per això és? "pues" no escrigues i solucionat.

I tenia la raó, no escriuré (si puc aguantar-me) i avant, per cabrejar-me i cabrejar no val la pena. Quan tinga alguna cosa a dir, me n'aniré al bar a fer-me una cervesa i després ja no me'n recordaré. Així que done el blog per clausurat. Gràcies a tots i a totes, a aquells que els agrada i als qui no.

Salut i força.

El duel (primera part)

Qualsevol personatge que apareix en el relat és pura ficció.

EL DUEL

Feia un sol que badava les pedres a la localitat de Favas City. I això que només eren les 11 del matí. Però pel poble no se sentia ni una ànima. El rector que ja havia fet el tercer toc a l'església cridant als feligresos, més bé a les feligreses, la majoria de les quals tenien ja tres cames, quatre o sis, depenent dels gaiatos, bastons o andadors que els ajudaven a desplaçar-se a la recerca de la glòria eterna, però sempre poc a poc, que no tenien presa per arribar. Però eixe diumenge, el rector es trobava davant la plaça, sol, ni una persona a missa, ell donava voltes al seu cap gran de dimensions i xicotet de sentit comú buscant una explicació, però no ho entenia, i de dia no s'havia enganyat, no, això ja li havia passat la setmana passada quan va repetir el sermó del Corpus i ja estava en l'Ascensió. Afortunadament ningú l'escoltava excepte el seu acòlit anglés i ell tampoc l'entenia.

Però la gent, de missa, de missa i bar, i la de només bar, si sabien perquè l'església estava buida aquell dia, es respirava per tot el poble una calma tensa, una quietud expectant. Ningú no eixia de casa, però tot el món estava a l'aguait del mínim moviment. Eixe era el dia més important de l'existència del poble, era el dia on es definiria l'amo del poble, era la culminació d'una lluita titànica de mesos i mesos, dies i dies, segons i segons, era el gran dia, era el dia del duel definitiu.

Cinc minuts després de les onze, amb un rector assegut enmig de la plaça de l'església, marejat de tantes voltes que havia donat i que ja no s'en recordava de perquè estava allí, van passar a un pas veloç, de uela jove que va a comprar peix al mercat abans que arribe el camionet, tres joves, dos xics i una xica, ells vestits amb tratge sense corbata, tratge fosc però juvenil, barba de sis dies, amb les faccions marcades, cara de saber on van, que volen fer, i a quina xica volen lligar-se, o a quin xic, que ells no són homòfobs, ella templada, sabata de tacó, ressaltant les seues cames i la meleneta al vent que no bufa. Avancen carrer major avall, de darrere de les finestres es senten veuetes, unes d'admiració, altres de condemna, la majoria de tensió, ja comença el ball de bastons pensa un, ara si que va de bo pensa l'altra, quin cul més bonic pensa l'altra,... homes i dones deixen la vista recercant l'expressió, tindran por, pànic, valentia, ... de què xarraran. Però els tres JASP (jóvens ancara que sobradament preparats) avancen sense obrir boca camí de la casa familair del seu cap, els esperen allí, són els seus padrins, aquells que l'ajudaran en qualsevol circumstància, en qualsevol acció, sempre fidels, són els anomenats “els del pou”, perquè si el seu amic, el seu cap, el seu amo, es llança al pou, ells van darrere, sense cap dubte, ells també sofriran les conseqüències del duel, venceran o perdran, el poble serà seu o hauran de sotmetre's.

Però a l'altre costat de Favas City també hi ha moviment, minuts més tard, quan el rector ja té mitja insolació a la plaça, i ha decidit anar-se'n a trucar al senyor bisbe per demanar-li que ho canvien de poble que ell no entén a aquesta gent. A l'extraradi, més enllà del centre de cases de llauradors reconvertits en llogadors i venedors, hi ha la part nova de la vila, l'eixample dels anys setanta, allí en mig d'edificis de cotxera i pis, hi ha el mas senyorial, el mas familiar, la seu de l'altre candidat a manar al poble, si el del carrer major és el desafiant, el del mas és el desafiat. Cap el mas també van tres individus, ja amb més edat els tres, però no van junts, un ve del nord, l'altre del sud i la tercera de l'est. També són dos hòmens i una dona, però no van junts, cadascú segueix el seu camí cap el destí. Només va un capficat, la mà dreta del capo, aquell que no només es juga el poder en el duel, també l'amistat, ell sempre ha anat de la maneta de l'home del mas. I els altres dos, són padrins però a l'hora són convidats a aquest duel. Si perden no patiran molt, saben que tindran la seua oportunitat. Els hòmens ja no són jóvens, ni tampoc s'han sentit mai tan preparats, però creuen en allò que fan, amb els anys i els quilos tenen més capacitat de sacrifici, no són cap bellesa, dels quaranta han passat, amb vestits clàssics de gris fosc a blau marí, clàssics amb corbata que descansa damunt la panxa com si fora un alemany color gamba ala tumbona de l'Arenal. Ella més jove i més guapa, tampoc és difícil, i amb una quarta de la roba que porten ells, tapant totes les corbes que cal tapar, però ni un centímetre més, ni amunt, ni avall. De la distància es veuen, es saluden amb el cap, conscients de la gravetat del dia, del dia decisiu, del poc temps que falta pel duel. I els tres acceleren el pas, tots volen ser els primers a besar la mà del cacic de l'extraradi, el gran Giusseppe Fe i Nia, el descendent d'italians, comerciant en teles i encantador de serps i andragons.

Els padrins del contrincant ja han recorregut el carrer major, entren, com un equip compacte, a la casa del líder, del líder jove, aquell que vol destronar al gran Giuseppe, evidentment tot el poble sap que es tracta de Micky Dollars, descendent de vilatans des de temps immemorials, pota negra del carrer major, i assenyalat per les estreles com a gran dirigent, cabdill del futur i refundador del poble. La porta oberta per un membre de la família, els tres padrins entrant, davant la casa comença la concentració dels afins a Dollars, tots joves, la majoria potes negres d'un poble marcat per l'endogàmia. I poc a poc, com un rei espanyol abans de les pròtesi de maluc (anomenada cadera per molts), descendeix en la seua divinitat terrenal Micky, tot en ell fa conjunt, el vestit, el pentinat, tot dona eixe aire de suficiència de jove post universitari que sap que vol, i com aconseguir-ho. És un dandy disposat a que les portes del reialme de Favas City s'obriguen a ell, disposat a rebre les claus (i el forrellat) de la seua vila.

Giussepe Fe i Nia està assegut al seu sofà de color morat, llarg i immens en la seua omnipresència, amb la mà allargada, mentre els seus padrins, que semblaven més be fillols, li besen l'anell patriarcal. Damunt d'ell dos retrats, el primer de Jonh Carpenter a la dreta i George Mountain a l'esquerra. Semblen una santíssima trinitat nacional d'homes savis i fervorosos d'ells mateixos. Els padrins observen la seua quietud com si el futur pròxim no anara amb ell, el seu conseller més pròxim l'adora en sa plenitud. Els altres sense arribar a eixos límits, no poden sostraure's a la presència de Don Giuseppe, i sobretot quan comença a xerrar, llavors puces i formigues, rates i coloms, pròxims i contrincants queden embadalits per les seues paraules. Escoltar-lo significava submissió però també tranquil·litat, aquell líder no pot equivocar-se, o si?. 

Giusseppe i Micky, Micky i Giusseppe, tan diferents i tan iguals, un fent-se vell i l'altre fent-se home, un acostumat al vassallatge i l'altre al lideratge. Posseïdors de lleialtats i veritats absolutes, els dos davant de l'últim repte, el duel en el qual es decidirà qui serà l'amo del poble. Els dos acompanyats dels seus padrins, mentre el senyor rector que ja s'ha adonat que passa alguna cosa al poble, que ell, com sempre, com mai, no s'ha assabentat, decideix posar-se un barret amb publicitat d'una constructora local i descendir dels altars eclesiàstics cap el rovell d'ou laic i pagà de la vila, cap eixa plaça nova, on els xiquets i xiquetes s'atreveixen a jugar de dia i magrejar-se de nit camí d'una condemna eterna plena de plaers mundans. Com va acostant-se va sentint un brunzit cada vegada major, la plaça està plena, el poble en ple, vells i jóvens, dones i hòmens, alts i baixos, guapes i més guapes, ... tots es disposen a presenciar eixe duel definitiu que marcarà la seua vida, i la dels seus descendents.

.......................................................................

(Tot bé, continuarà la setmana que ve.)

Festes

Diumenge van acabar le festes del meu poble, van suposar un canvi important front els anys anteriors. De fet va ser un canvi front tot allò conegut, l'últim canvi important va esdevenir l'any 1990 quan es va crear el dia de les quintades, des de llavors l'esquema és per tots coneguts: presentació, madalena, quintaes, carrosses, sant jaume, bous.

Enguany va i trenquen l'esquema, barrejant bous amb carrosses i canviant el dia de les quintades, amb menys dies de festa però més, molt més complets. Amb dues orquestres potents: La Tribu i Montecarlo, i l'actuació del gran Pep Gimeno, el Botifarra.

A mi m'ha agradat molt el resultat, jo canviaria alguns detalls però la resta està bé, tenim festes per 10 o 12 anys,. També tinc clar que hi ha gent que no els agraden del tot, però per les nits els carrers estaven plens de gent sopant, bevent, gaudint del llebeig,... El problema serà dir-li a la Madalena que sempre ha de caure diumenge, una cosa complicada, però que si la Verge de la Rosa ho va entendre li ho pot explicar. I sinó sempre es pot anar adaptant les festes al dia 22 de juliol, com s'ha fet fins ara.

L'única cosa que no m'agrada és que tot comença tard, enguany no vaig vore ni les carrosses, per la gent que tenim xiquets que els agrada dormir d'hora és un problema, per nosaltres o pels iaios dels xiquets. Però això és un mal que em passarà en quatre o cinc anys.

Les festes han anat bé, però a qui donem l'enhorabona?, als festers està clar, però també als de l'Ajuntament, però a qui, als regidors que les van dissenyar, a la regidora que les ha dut a terme, o a l'alcalde (i altres regidors de l'equip de govern) que els han donat suport. Si ho pensem bé, fa pena, les coses si es treballen bé funcionen, però la nul·la capacitat de negociació, cessió i acord d'uns i altres fa que eixa capacitat de canvi que s'ha vist a les festes, però no només a les festes, acabe no res.

Passades les festes, alguns estiuejaran a les casetes, altres no, però tots poden pensar i repensar en allò que han fet malament, en allò que ha provocat la vergonya de molts votants joves o d'històrics de la UPV-el Bloc- Compromís (i no només la meua). Es temps de reflexió al voltant del meló d'Alger, les coques de verdura i el raïm moscatell, és hora de demanar perdó als votants, i de treballar per reconstruït allò destruït. S'ha d'arribar a acords, d'un a un, amb les coses fàcils. Podeu començar per eliminar el nom d'un feixista als carrers del poble. Al pobre home ja l'heu tornat a afusellar fent les trobades a eixe carrer.

L'alternativa als somnis (a la realitat) de canvi és una, el retorn dels destructors de formigó, i d'eixos ja n'hem tingut massa anys. I ara per ara, sembla que els 6 regidors del Bloc-compromís estiguen fent la feina per al retorn dels vells fantasmes, amb noves cares si cal.

policies locals

A tots els poble on he viscut, que són més de tres i menys de deu, la policia local m'ha denunciat, sempre per mal estacionament, sempre per culpa meua. Tampoc és que siguen contínues les multes, dos o tres cada cinc anys. Jo tenia el convenciment que com més xicotet era el poble, menys denúncies tindria. L'alternativa en un poble a la multa es diu timbre, és un aparell que generalment està al costat de la porta de ta casa i a uns metres d'on has deixat mal parcat el cotxe. Per regla general si t'avisen tu el canvies i els demanes perdó per haver-lo tingut mal aparcat i els dones les gràcies per avisar-te. Però resulta que això era abans, ara es veu que ja no passa així, ara prefereixen posar-te la multa i seguir eixa frase que s'ha fet famosa els darrers dies, una frase fabriana a més no poder "a joderse". Tampoc és veritat que passe només a La Llosa on residisc ara, fa uns anys ja em va passar al meu poble, però en ambdos casos el policia entre el timbre i la multa ho va tindre clar.

Vaja que ara he pensat fer un escrit de protesta, no és que siga un tema d'actualitat, però és que com les notícies sempre són negatives, és un xicotet entreteniment d'estiu:

A l'atenció del regidor encarregat de policia:

Senyor regidor, en aquesta setmana em van arribar a casa dues denúncies per mal estacionament al carrer on residisc, C/ la Vall d'Uixó. El motiu senzill, era un dissabte dia 16 de juny i no vaig recordar que havíem de canviar els cotxes de costat. Quan em va avisar una veïna ja passava de la una de migdia. El fet com és denunciable no té discussió, i a més la culpa i l'oblit també són meus, i per això ja he pagat les dues sancions de 30 euros cadascuna.

Però, estic en un mar de dubtes i vosté deu ser la persona responsable de solucionar-los, o com a mínim, això pense jo. Primer dubte, a una denúncia posa que no es va notificar a l'acte perquè l'agent 001 diu que el conductor estava absent en eixe moment, però és que jo el vaig vore, i li vaig dir textualment “ja canvie el cotxe de costat” a la qual cosa ell simplement no em va dir res, i va somriure. La pregunta és: si l'agent no sap parlar és un greu problema però amb un logopeda es soluciona, si em té por no ho entenc i la solució és fàcil, es canvia el número d'agent 001 per 007 i solucionat, i transparent no ho sóc, ja voldria jo ocupar la meitat del que ocupe, aleshores i suposant que no és cap d'aquest tres casos, per què no em va comunicar que m'havia multat?

Segon dubte, si jo, la meua dona, i la meua veïna (també és família, però a La Llosa la meitat ho són) vam vore com l'agent 001 retirava el ciclomotor d'un familiar directe seu, estacionat al costat del meu cotxe, es suposa que també l'haurà sancionat, o resulta que només es multa a aquells que no són familiars, o no coneixen el cotxe.

Tercer dubte, si el dia del Corpus la policia (no sé si l'agent 001, el 002 o el 003) va saber avisar-me per apartar el cotxe amb motiu de la processor, perquè no tenen la mateixa diligència sis dies després, el cotxe és el mateix i el propietari també. Què passa? què només se'n recorde'n dels propietaris dels vehicles quan hi ha inspiració divina?

I ja per acabar, per evitar altres problemes, caldria avisar als agents (sobretot al 001) que açò no és València, que tots els veïns ens coneixem, que ells estan per fer la vida més fàcil, i que com a mínim no els deuria costar gens tocar quatre timbres per canviar cotxes. I als senyors de l'Ajuntament avisar-los que hi ha un sistema que es diu concurs-oposicions per contractar treballadors que t'assegura un mínim de coneixements, si bé és veritat que no assegura la fidelitat del vot.

Esperant que gaudisquen d'un bon dia i que comprenguen els meus dubtes.

Vergonya cavallers, vergonya.

No fa ni un dia que una amiga socialista em parlava que no li agradava la superioritat moral amb la que alguns de l'esquerra nacional o estatal, o siga Compromís o EU parlen. Jo tampoc estic d'acord amb cap superioritat moral, la comprenia, però pensava aquests soialistes sempre diuen el mateix, perquè així estan més tranquils, i sobretot creia que la gent de Compromís, bé del Bloc-Compromís eren (erem) diferents. Però m'enganyava a mi mateix perquè ja sabia que no és així.

Ja fa dies que sé que la crisi en el grup del Bloc del meu poble (el Poble Nou de Benitatxell) estava servida, ara ja s'ha produït, s'han dividit en dos, uns defensant l'alcalde, els altres al número dos. I jo, a qui defense? a cap dels dos, jo em cague en els dos, amb tot el sentit que els valencians podem fer a eixa expressió tan nostra de "me cague en...". Jo no vaig analitzar les causes que porten al fet concret de la divisió, és que m'es igual. Si a més, no hi ha divisions ideològiques o polítiques entre els dos, són representants del nacionalisme més moderat, no és que un siga més d'esquerres que altre, ni això.

Fa una any, em vau donar l'alegria més gran a nivell polític de la meua vida, vau guanyar, i amb només 12 mesos heu acabat com el gat i el gos. Xé, que passa? que no es coneixíeu abans? quan un es presenta en una llista (i la llista continue pensant que era bona), s'assegura que com a mínim sabrà parlar, negociar, acordar, gestionar... governar amb aquell que va darrere d'ell. Si es tria un  número ú, es tria per a quatre anys, si un vol ser alcalde que s'espere a que li toque el torn. I els altres del col·lectiu del poble, perquè no heu pegat una punyada a la taula i heu dit, o s'enteneu o se n'aneu a casa els dos. Tan grans són els dos egos que no deixen res al seu costat?

Per arribar a ací vau il·lusionar a molta gent?, per això molts van plorar la nit que vau guanyar?, per això quan parlava amb vosaltres em dieu que treballarieu per a canviar el poble?, per a que funcione millor?, més eficaç?,... I  és cert que heu fet coses molt interessants aquest any. El dia de les trobades alguns no vam dormir d'orgull de sentir-nos del Poble Nou, ens vau fer feliços... Però per a què? i ara, i quan d'ací un any el PP faça alcalde a algun altre, que passarà? Com podeu anar, uns i altres, amb el cap alt, com podeu no morir-se de vergonya, com esteu fent-nos passar a molta gent.

Encara esteu a temps, reacioneu,...deixeu de pensar en vosaltres, i en que teniu raó. Ningú té la raó, ni la veritat absoluta. Agafeu eixe ego desmessurat que teniu i amageu-lo a un calaix, pacteu, arribeu a acords, no cal ser amic per a governar junts. No feu riure als del PP, ells s'han carregat el poble durant molts anys, no els ho poseu tan fàcil. 

Pacteu o aneu-se'n els dos a casa, perquè la gent del poble que vos va votar no vos mereix.

Ahir per la vesprada vaig anar a la manifestació per la defensa de l'ensenyament públic, hi havia moltíssima gent, per alguns seria la primera manifestació de la seua vida, joves i vells. Molta gent són votants del PP, però com som educats no els diem açò també és responsabilitat vostra per votar uns imbècils. Però bé, va ser un èxit, i entremig de tanta gent vaig vore molts músics i això em va fer pensar en un dels primers contes que vaig fer, i que hui recupere. Està dedicat als profes que vam viure o viuen la destinació fora del nostre país com una mena d'exili voluntari.

LA COL·LECCIONISTA DE MÚSICS

Blancaflor era una professora de llengua que treballava a un institut de les comarques centrals del País Valencià. Ja feia anys que tenia la plaça definitiva en aquest centre a només quinze minuts del poble on residia.

Blancaflor era famosa per dos trets de la seua personalitat que la feien diferent a qualsevol mortal de la resta del claustre. El primer era la traça en dilapidar els beneficis del seu marit constructor en la compra de vestits nous i cars, que la convertien en una barreja de “pretty woman” i fallera major de València. El segon era l’obsessió compulsiva amb la qual col·lecionava els músics que cada any anaven passant per l’institut.

El món del vent, ja siga fusta o metall, l’atreien d’una forma irresistible, el so de la trompeta, la flauta o el clarinet li provocaven un èxtasi indescriptible. I, si a més, aquests músics eren originaris de la Ribera Alta, la seua atracció era irrefrenable. Per a ella, els músics d’aquesta comarca eren el paradigma de l’home cent per cent valencià, criat a la vora dels tarongers, enmig de l’aigua de les pantanades i desbordaments del Xúquer. En el moment de vore aquests éssers gairebé mitològics, amarats  de suor riberenca, els instints de Blancaflor s’abocaven a una passió descontrolada, que convertia l’aula de música en el lloc on es respirava més erotisme de l’institut.

El director, home serè, alt i primmirat om un quixot contemporani, mirava cap a l’altre costat quan aquesta luxúria es desbordava coincidint amb la primera avaluació. Només una vegada li va caldre cridar l’atenció als amants quan un alumne va trobar la funda d’un preservatiu al costat de la bateria. Afortunadament, el cos del delicte no va aparèixer malgrat que una legió d’alumnes de segon d’ESO, amb les hormones totalment desbordades registraven minuciosament tota l’aula. El problema es va solucionar donant-li la culpa a l’infermer del poble que realitzava tallers d’orientació sexual en els qual repartia condons als xiquets i xiquetes. El fet de ser d’altra marca, i a més, amb sabor a fresa, no va suposar un obstacle.

 Els intents de desbancar a Blancaflor de les preferències dels músics per part d’altres professores, algunes de les quals, companyes de departament incloses, ho intentaven d’una forma decidida, no van sobresortir mai. La  presència de Blancaflor convertia aquests homenots, músics excel·lents, en titelles en mans de la seua musa.

L’home d’aquesta col·leccionista de músics ara constructor ja l’havia enamorada per haver tocat el clarinet en la banda del poble, Ara, amb més de quinze anys casat era, com sempre passa, el darrer en assabentar-se de les seues banyes musicals. Ell mai va poder entendre com el seu malnom al poble havia passat de tomaca-amb-ou a do-re-mí, sempre ho havia interpretat com una gràcia al patrocini de la seua constructora dels actes musicals locals. Evidentment, ningú li va dir que allò que feia la gent era dir-li cornut a la cara. La gent de poble ja es sap, respira mala llet sempre que pot.

El darrer setembre, com era tradició, i després de saludar alguns companys i companyes, Blancaflor va enfilar el llarg passadís que conduïa a l’aula de insonoritzada. Els mesos d’abstinència musicals sempre li augmentaven el neguit davant la coneixença d’un nou membre a afegir a la seua col·lecció. Aquest any anava tant capficada que no va observar com al seu pas, alguns companys, els conserges i tots els membres de l’equip directiu feien un somriure burleta, excepte el director que continuava impertèrrit.

La sorpresa la va deixar muda quan en obrir la porta de l’aula més eròtica de l’institut, en lloc d’algun Adonis riberenc es va trobar una xica morena, exuberant en cabells i pits, com els de la cançó de “son tus pechos de mujer los que me sulibeiran”, morena de pell com l’oli d’oliva de la cooperativa del poble. A la salutació de la nova professora de música, Valquíria de nom, ja que així li havien posat els seus pares per haver-la concebuda després d’una nit de passió a un hotelet de Múnic on ell treballava de botones i ella de netejadora, Blancaflor només va poder fer una ganyota semblant a una salutació i eixir corrents per refugiar-se en mig d’una depressió galopant en el magatzem del centre. La seua ment només pensava en baixes, trasllats i comissions de serveis mentre recordava amb enyorança els anys passats enmig de les trompetes, flautes i clarinets riberencs.

Les setmanes següents no van ser fàcils, poc a poc es va refer del dur cop sofert el primer dia de curs. La rutina anava imposant-se en la vida de Blancaflor i en la del seu home que gradualment anava recuperant el malnom de tomaca-amb-ou i perdent el de do-re-mi, sense entendre’l ja que ell continuava patrocinat tots els certàmens musicals. A l’Institut, Valquíria va ser rebuda amb gran satisfacció de la facció masculina del professorat, la qual es va abocar a satisfer totes les demandes o preocupacions de la nova Afrodita del centre, el cap d’estudis li va fer bon horari, el coordinador d’activitats li proposava anar al viatge a Itàlia de Quart d’ESO, el capellà caspós li aconsellava sobre la felicitat eterna, ... Fins i tot, algun professor de cicles que es creia en la veritat absoluta li donava la raó, mentre un raig de bava li queia per la barba. Les aproximacions eren acceptades per Valquíria però en cap cas va deixar-los anar més enllà.

Va arribar el final de trimestre, i amb ell el sopar de Nadal. Blancaflor va assistir per compromís, sense la tensió dels altres anys. Valquíria es va vestir de forma espectacular i quan va arribar al Restaurant, un antic molí d’oli, va buscar amb la mirada fins a trobar a Blancaflor i fent una jugada estranya va acabar seient al seu costat. Durant el sopar, li va contar la vida a la companya del departaments de llengües, que si era filla d’immigrants valencians a Alemanya, que si havien tornat a Dénia quan ella tenia cinc anys, que si era una bona violinista,... Entre conversa i conversa, la botella de vi blanc Marina Alta, anava buidant-se, una, dues i tres vegades. El sopar va acabar, però la conversa va continuar a l’únic bar obert entre setmana al poble fins a altes hores de la nit, per acabar-se enmig dels llençols florejats del pis de lloguer de Valquíria. Blancaflor va descobrir que els instruments de corda li agradaven tant com els de vent, que la suor salada de les costes de la Marina a l’ombra del socarrat Montgó no té res a envejar a la riberenca. La passió per la música va renàixer sota la forma de violinista encantada, aquesta vegada lluny de trompetes i timbals.

El parèntesi de les vacances de Nadal no va suposar una aturada de la nova passió, el retrobament va fer tremolar els ciments de l’institut, l’erotisme i la sensualitat es va reinstal·lar a l’aula de música. Els xiquets només pensaven en com s’ho farien. L’home de Blancaflor va tornar a ser do-re-mi, i la passió entre dues dones només va astorar a les professores de valencià, que l’únic progressisme ho tenien quan votaven al Bloc a les eleccions autonòmiques, i que eren creients d’una nova religió, la de lo políticament correcte.

La normalitat va tornar al centre, mentre el director, seré i seriós com sempre, només pensava que aquest any el problema de la funda del preservatiu no existiria.

Conte contat, conte acabat.

Juliol-2007    

Ser valencià

Fa molts anys vivia a Blanes, la porta de la Costa Brava com la publicitaven allí, i mentre treballava a un Institut  donant classes al batxillerat nocturn feia de matí el servei substitutori de la mili a l'Arxiu Municipal. En eixe arxiu un home vell cada dia per entretindres recollia la medició d'una estació meteorològica. Era un d'eixos savis locals amb coneixements mundials sense haver eixit del poble, com a màxim es desplaçava a Barcelona, seixanta quilòmetres al sud.  Amb un profund sentit irònic sempre preguntava per la realitat valenciana, on manava un homo-bronzejat anomenat Zaplana, aquell que estava en política per enriquir-se i ho havia aconseguit, quan acabàvem el repàs a Zaplanes, Rites, Lermes, Eliseus Climents i altres especímens, ell sempre rematava la conversa dient "Valencià i home de bé no potser". Jo encara que m'empipava la frase generalment somreia i a una altra cosa. La covardia no està mai valorada però per experiència pròpia puc afirmar que t'estalvia moltíssimes discussions.

Hui llegint els periòdics em feia impressió que el senyor Pruna, que era el nom agrícola d'aquest vellet blanenc, tenia tota la raó. Pensava quan de filldeputisme corre per la sang valenciana o assimilada, però ha anat passant el dia i m'he cansat, que ara siguem escàndol mundial, i que tots els valencians estiguem inclosos en el mateixa sac. Ja està bé senyors i senyores, tots no som iguals. Crec que és hora d'alçar el cap i dir a la gent de fora el País Valencià, que ací hi ha gent honrada, treballadora, intel·ligent i en conseqüència no votant del PP. Fins i tot hi ha gent del PP que ja renega del passat, ara bé no crec que canvie el vot, deu ser que no té els tres atributs que he mencionat abans.

Bé, jo com a bon nacionalista estic orgullós de ser valencià. Va haver molts anys que em considerava més republicà federal que res, però després de vore com el seu propi partit destrossava a Pasqual Maragall, l'únic polític que va pensar en solucionar els problemes de l'estat amb el federalisme assimètric, vaig arribar a la conclusió que el PPSOE mai aceptaria un canvi de l'estructura de l'estat, així que vaig tornar al nacionalisme. Ja he desvariat, torne a l'orgull de ser valencià, no som millors, ni pitjors, però si més falleros, cal construir ràpit per destruir igual de ràpit, visca el boato que diria Xavi Castillo. Hui els millors, demà els pitjors. 

Però que collons, jo estic orgullós d'aquesta terreta, del seu paisatge, de la gent que estima la seua llengua (siga la meua o la dels altres), d'aquells que fa anys que denuncien l'especulació urbanística (ningú recorda les manifestacions a València de fa anys), d'aquells que veien que venia el desatre, d'aquells que denunciaven les despeses superflues, d'aquells gilipolles que diuen aleshores, dels hòmens i dones que lluiten cada dia per tenir un futur millor, dels que fan vins valencians cada vegada millors,... 

Que la majoria voten al PP només és un accident històric fruit de l'adulteració amb orxata i fartons de la memòria i intel·ligència d'un poble. Però jo ja sé el remei, més cassalla i menys orxata. Al meu poble ha funcionat, ara governa el Bloc, i tampoc hi ha tant de sobrepes. L'únic problema és l'excés d'alcohol, però la vida són quatre dies, i dos dormir, així que a disfrutar.A beure cassalla i a fer país.

Carta als meus companys (i companyes) docents

Estimats companys professors i professores, demà començarem una altra vegada les classes, no la feina, per què hi ha molta gent que treballa a les vacances de Nadal, però es veu que això no ho sap ningú. No m'adrece a vosaltres per queixar-me de la feina, ni tan sols de les retallades de jornals. Allò que m'agradaria és que algú m'explicara perquè som un col·lectiu de borregos, amb algunes excepcions evidentment. Però això no es produirà, evidentment, així que no ho demanaré.

Jo ja sé que més de la meitat de vosaltres voteu al PP, i que molts abans de dormir reseu al vostre Deu perquè castigue a l'Infidel de Zapatero (ara ja ningú s'enrecorda d'ell, pobret), també sé que éreu fidels seguidors de Paquito Camps, i alguns, això si en la intimitat, teníeu a Carlos Fabra com a gran heroi (cal dir que jo també li tenia certa enveja, bé per a mi que els meus ídols són Ferran Torrent i Zaplana, experts vividors, tampoc és una notícia). De Rita Barberà, continueu enamorats, però això ho comprenc, l'alcaldessa del capicasal és essència valenciana en estat pur, falla per fora, cassalla per dins, fum de canyota tot.

No pretenc que feu un "mea culpa", no vull (per l'amor d'eixe Déu que seguiu) que demà s'arrimeu a alguns dels esquerranosos (el socialista de Rebo inclòs) que anem pel centre i ens digueu: Hem vist la llum de València, teníeu raó, no calia ni Fórmula 1, ni aeroport peatonal, ni tant de Calatrava, ni ... no fa falta, ja ho ha fet el vicepresident Ciscar per vosaltres. Jo ja he escoltat algun alcalde del PP renegar de les obres faraòniques, ara bé, que deu ser la doctrina oficial, no matem a Camps, però ens ve d'ous per tirar-li tota la culpa. L'únic problema és que la culpa s'ha de repartir entre tots, aquells que els voten any rere any també deuen ser una miqueta responsables. Però no es tracta d'això, encara que, ara que ja sabeu que la Generalitat no té diners, podíeu demanar-li que els retalle d'altres llocs, per exemple es podrien eliminar els batxillerats concertats, o línies d'ESO d'escoles concertades que segreguen alumnes per sexe, o no sé, tancar les diputacions, o eliminar les subvencions a l'Església Catòlica (perdó, això és demanar massa, ja ho sé, que el Papat i Ecclestone són sacrosants).

I que vull jo? Poquet, només que demà, no es queixeu només de la retallada de jornal, i acabeu anar a esmorzar i oblidant. Queixeu-se activament, teniu el dret (i el deure), però sobretot, sobretot, no oblideu l'objectiu final, i aquest no és que ens paguen més, sinó aconseguir una educació pública i de qualitat per nosaltres, pels nostres alumnes, pels nostres fills, pels nostres néts. I demà, quan anem alguns amb la samarreta negra,no ens mireu que quatre bojos postguevarians. Poseu-se-la vosaltres també, i si cal, canvieu el lema, podeu ficar, "Els amics de Jesús de Natzaret van anar a l'ecola pública (i són pare a l'FP de fusteria). Defensem la tradició", o aquest altre també estaria bé "lo públic és lo millor. (signat) Maria Magdalena". Nosaltres serem comprensius, com més gent millor. I si a més, algú ve a alguna concentració o manifestació serà un èxit total.

Gràcies a tots i totes, sigueu bons i no s'enfadeu.

Bon any.