El mateix dia de les eleccions un xicot del meu poble demanava la unió de tots contra el PP, evidentment es referia a tots els partits d'esquerres. Jo ho vaig trobar una exageració, encara ho trobe. No és pot fonamentar una unió en contra de... perquè llavors si triomfes tampoc saps que fer després, i d'altra banda la política econòmica que farà el PP és la mateixa que ha fet el PSOE però sense remordiments de consciència, altra qüestió és que aprofite l'avinentesa per acabar amb la sanitat i l'educació pública (que de fet valencians i madrilenys ja fa anys que estem acostumats).
Però bé, han passat els dies, he llegit molts articles postelectorals, uns contents (tots excepte el PSOE), els altres no. Aquells que més m'agraden són aquells que parlen de les batalles internes dels socialistes valencians, ja fa temps que seguir eixes famílies enfrontades un dia, amistançades altre, era un entreteniment més divertit que els culebrons de la tele. Però la veritat és que m'he cansat aviat i per una vegada m'he dit que faria jo si poguera dirigir la política de centre-esquerra del meu país.
Primer pas, una diagnosi breu i completament irracional, com jo:
- L'anomenat PSOE (i cada vegada més inexistent PSPV), amb Alarte al capdavant de moment. Tenen una base àmplia per quasi tot el territori valencià. Allò que estava implantat a tot arreu és fals, ells sabran les candidatures fantasmes a les municipals. Els quadres dirigents sempre més preocupats de tindre cura de la cadira i el sou que de fer res més, els dirigents sense carisma. Ho sent per Alarte però té el mateix carisma que Sor Citroen. Amb el seu discurs no deu guanyar ni un vot.
- Compromís. Poden créixer més encara, però és difícil que això supose mobilitzar prou gent per llevar-li la majoria absoluta al PP. Per a mi (es nota que sempre vote al BLOC) Enric Morera seria el millor president de la Generalitat Valenciana (tampoc és difícil si ho comparem amb els que han estat presidents), però això de moment és somniar truites, com a mínim en quatre anys és molt difícil. I Iniciativa, són quatre gats amb una gran líder, Mónica Oltra. aquesta si que arrossega gent.
- EU. Poden creixer, però francament no sé cap on, si fan cas al Cayo Lara de voler ser el projecte majoritari de l'esquerra van apanyats. Són forts a les ciutats, innexistents als pobles.
Segon pas, la proposta:
- Dos anys per vore com evolucionen les coses, com aniran de mal en pitjor, ja no quedarà més alternativa de triar entre dues opcions, continuar igual (de derrota en derrota els socialistes, i la resta amb creixements importants però sense tastar poder) o intentar canviar.
- Per canviar ha de ser una aposta que tinga una sèrie de requisits:
- Un pacte de continguts, sobre programa ben fet i presentat amb temps suficient. Una coalició prèvia a les eleccions (ara si que somnie truites). Un any per una bona estratègia de comunicació.
- Un líder entusiasta que aporte nous votants, amb tota l'artilleria verbal contra el PP.
- Elements moderadors del discurs per no espantar a ningú.
- Valencianitat i valencianisme en el missatge.
Tercer pas: els dirigents.
- Quin dirigent del PSOE pot ser carismàtic? des d'ara ni un, a qui posar davant, a la més carismàtica de tots, a Mònica Oltra. ja sé que pels socialistes només és quatre samarretes i prou però és que els seus només són vint anys guanyant jornals públics sense millorar ni un resultat. Vostès s'imaginen una presidenta de la Generalitat com ella, no caldria anar més de victimistes pel món.
- I darrere d'ella, socialistes i del Bloc, que són qui tenen les bases. I sempre tenint present que primer han d'anar els carismàtics. Per Castelló ho tindrien fàcil, amb Enric Nomdedéu, fins i tot podrien llevar-li vots al PP, per Alacant, l'alcalde de Benidorm, que està avesat a pactes estranys.
- I EU, no cal que entren a un pacte amb els altres, així si un vot es perd per l'esquerre anirà a parar a ells.
Quart pas: la realitat, tot aquest exercici mental només m'entreten a mi i algun altre que llig les meues paranoies, els partits seguiran a la seua, i d'ací quatre anys, el PSOE perdrà una miqueta més, Compromís i EU guanyaran uns vots afegits i el PP continuarà amb la majoria absoluta i sinó ací estaran els jacobins de UPyD per ajudar-los.
I si m'equivoque amb els pronòstics, i es pot fer un tripartit, seria la persona més feliç del país.
