Enric Tallante era i és un
professor de llengües clàssiques de l’institut d’Onda, el seu poble. En eixe
centre, com qualsevol professor, tenia un malnom que com sempre es resultat
d’un bateig fruit de la inspiració divina d’un alumne i mai es pot oblidar, ni
abandonar. Amb els anys el malnom adquirix vida pròpia i pot provocar l’oblit
del nom real, fet que ocasiona sempre algun moment de tensió, sobretot si el
docent no sap conviure amb eixa realitat de forma còmoda. Un malnom sempre és
un malnom, els hi ha amb nom d’animal, foca,
topo, o bitxitos, o de referències al seu estat, risitas, si bé aquest el rebia un profe que no reia mai. En
qualsevol cas, en Enric Tallante es compilaven les tres normes bàsiques, estava
justificat, havia perdurat i sobretot havia arribat al rang de la noblesa dels
malnoms educatius, i això només es compleix quan tothom sap el malnom, inclòs
l’afectat, però mai es diu a la cara, i si a algun alumne se li escapa, tots,
absolutament tots, fan els sords com si això no haguera passat.
El TANGA, eixe era el malnom
d’Enric Tallante, el motiu estava clar, la seua fixació en eixa peça de roba,
ja no tan íntima, que les alumnes
d’institut duien sempre assomant-se per dalt d’uns pantalons que més que ajustar-se
a la cintura s’ajusten a tres centímetres per baix d’on comença la regata del
cul. Un espai que cedeixen els pantalons a eixos triangles que amb diferents
tonalitats adornen la reraguarda de les alumnes. A més en les classes de l’Enric Tallante abundaven les dones que
es refugiaven en els braços del llatí i el grec fugint de les matemàtiques, i
amb les evidents excepcions d’aquelles alumnes que volien fer clàssiques o
filologia hispànica. Xics també hi havia, però menys i evidentment no portaven
tanga, encara que algun any hi haguera alguna experiència masculina en
tangapolis.
Tampoc és que el Tanga fora una
espècie única, les classes de batxillerat estaven plenes de dinosaures, i no
tan dinosaures, que gaudien de les panoràmiques. De fet, Enric tenia una
homònima, en el sexe contrari, anomenada Calvin Klein, un malnom personalitzat,
aquesta professora de llengües no tan clàssiques s’havia especialitzat en la
visió d’alumnes del PQPI, allò que fan aquells que ja no tenen res a fer, ja
amb els divuit anys ben fets, i amb una musculatura ben remarcada per
samarretes dues talles inferiors. Eixos Adonis, projectes de jardiners amb
contractes temporals només limitats per les temporades d’atur obligatòries,
agafaven la tàctica d’exhibir-se a mitjan classe de la professora, amb gestos
que li cridaven l’atenció, i en els quals la veu dia una cosa i els ulls altra,
i aquests segons eren corroborats de forma definitiva per la tonalitat rogenca
de les seues galtes, fruit de les calorades que agafava i que només podia
sufocar amb un tractament digital que li havia prescrit un informàtic amb mans
de pianista.
Tallante a més de ser
especialista en les llengües mortes i en alguna molt viva, era un docte en els
balls de saló. Com a bon llatinista havia traduït les declinacions als passos
dels pasdobles, les cúmbies o el xa-xa-xa. Quan havia després amb la seua dona
va haver de convertir els un-dos-tres, o dreta-esquerre, dreta, en els
nominatius, vocatius i acusatius, i en algun cas en locatiu fins i tot. Els
moments de major triomf personal era quan en els sopars del professorat treia a
ballar a les companyes docents, si bé en un principi va ser la notícia estelar,
el Tanga balla i a més balla bé, i
totes esperaven el seu torn per a poder gaudir ballant amb un home sense el
perill d’una xafada, amb el temps es va convertir en un ritual del qual algunes
fugien com ànima en pena refugiant-se en la visió contemplativa d’un gintònic.
Però sempre hi ha excepcions, i
a l’institut d’Onda, hi havia també, una professora d’anglès que esperava
sempre amb il·lusió eixos moments de ball, realment feien una bona parella, ell
alt i prim, amb una calvície incipient, un nas aguileny que recordava a Juli
Cèsar i ella menuda, però ben proporcionada, amb uns ulls redons com els seus
pits, era la seua Cleopatra personal. La gent quan se’ls mirava deien que
semblaven el Richard Burton i la Elizabeth Taylor. Ells aviat ho van apreciar i
així, d’un ball van passar a dos, i a dansar junts tota la nit del darrer sopar
del curs. En ell, la música no s’aturava, i les mirades cap ells tampoc, menys
les converses benintencionades que bé
ballen, quin moviment,... però sobretot envejoses ja voràs com acaben enrotllats, mira com li toca el cul a la d’anglès,
però quin culet més guapet té, ... calla i posa’m altre gintònic que ja que no follem
mamarem prou.
Aquella nit no van acabar
follant, era massa tard per dues persones casades, però si van quedar per a
unes classes particulars, però no de dansa, disfressades de reunió de
coordinació pedagògica, àlies COCOPE, una setmana més tard. El lloc tractant-se
d’Onda estava fàcil, al motel de l’eixida de la ciutat, un lloc discret,
relativament, perquè els del poble sempre coneixen els cotxes. Però bé, allí es
van trobar un dimecres per la vesprada els dos aprenents d’amants. Ell va
acudir amb una bossa de roba, ella també. La Júlia, que eixe és el nom real de la professora,
pensava, si es mou al llit la meitat de bé que ballant serà un èxit, o
dos o tres èxits.
Quan van entrar a la suite
imperial, no podria reservar-ne cap més un clàssic, ella es va llançar als
braços d’Enric, aquest va respondre amb una besada apassionada, amb la seua
llengua recercant la campaneta d’ella, però amb suavitat es va anar separant
d’ella. Necessite anar al bany, li va
comunicar mentre ella sorpresa veia com entrava dins amb la seua bossa de roba
a la mà, Òstia, a què es vesteix de Juli
Cèsar, seria la bomba.
Els segons es van convertir en
minuts i l’excitació de Júlia anava en augment, només se li acudia la cançó de que serà,serà? Mentre els seus ulls no
s’apartaven de la porta, i les seues mans buscaven avançar en les futures i
esperades carícies cuixes amunt i melic avall. Va anar a buscar una ampolla de
cava que els entrava en el preu del Motel, va obrir-lo i va omplir dues copes.
No va poder esperar-se a brindar amb el seu amant (ella ja pensava que li
havien entrat caguetes i que tot quedaria en no res, bé en un fracàs
estrepitós). Així que va buidar la seua copa, i amb una somriure de xiqueta
pecadora va tornar a omplir-se-la. Si es tira enrere, el cape, i després el
mate.
Però quan ja estava pensant en
les diferents maneres de matar-lo, es va obrir la porta i va aparèixer la mà
d’Enric, amb un CD als sues dits, mentre la seua veu de general demanava. a
Júlia ”posa el CD per favor”. Ella que no s’esperava eixa veu de
Tallante va obeir ràpidament, i va anar cap l’aparell musical que hi havia en
una taula de l’habitació, els primers sons de “la cavalgada de les Valquíries”
van omplir l’espai. Està com una xota, me’n vaig a casa, pensava Júlia
mentre la seua curiositat i un desig creixent la feien romandre quieta. Ara
baixa el volum de la llum, retronà la veu d’Enric com si fora u dels
“supertacanyones” del Un, Dos, Tres. Júlia tornà a obeir sense treure els ulls
de la porta del lavabo que lentament anava obrint-se per rebre una
transformació només comparable a la del cuc que es fa papallona.
Una papallona no va aparèixer,
però l’aparició va deixar paralitzada a Júlia, que tenia els ull fixes en
aquella figura vestida de negre-sado amb una fusta a la ma i un antifaç. Però
allò que atreia la mirada era el bony immens que hi havia enmig d’uns pantalons
més apretats que la faixa de la Rita Barberà. Això és el Penyagolosa sencer, i
tot per a mí pensava l’amant mentre discernia si posar-se a riure o
continuar la comèdia, perquè allò que no podia fer era deixar passar
l’oportunitat de gaudir d’eixe espècimen.
Llavors va sentir de nou la veu
d’Enric, però al mateix temps era diferent, més d’home, una veu grossa que a
més s’expressava en castellà: Llámame Amo
perra asquerosa. Júlia que ja havia decidit seguir el joc esperant el premi
final, li va respondre te llamaré y te la
mamaré como quieras. Amb eixes paraules Júlia va comprovar estupefacta com
Enric creixia un pam més, i no només d’alt.
Els minuts següents van ser una sorpresa continua, però Júlia va acabar
ben nueta i lligada amb unes abraçaderes negres envoltades d’un mocadoret de
tela amb les inicials E.T brodades amb fil daurat, mentre Enric havia quedat
només amb la porra, la de la mà i la d’enmig de les cames, si bé aquesta segona
encara reprimida pels pantalons de
cuir fals de xino.
I va arribar el somni desitjat
de Júlia, Enric va baixar-se els pantalons, i aquella huitena meravella del món
es va destapar en el seu esplendor, allò semblava més llarg que una recta de
l’A3, era un monument que requeria la seua adoració, i els segons per recorre’l
tot lo llarg que era. Mentre s’acostava cap a la seua boca, els ulls de Júlia
estaven ben fixes, la seua llengua preparada, i ...
Va sonar el mòbil d’ella, i no
una música qualsevol sinó la de “suspiros de Espanya”, la música del seu home,
un simpatitzant del PP, i ara regidor d’urbanisme. Júlia no sabia que fer, de
fet no podia fer res, només agitar els ulls, i fer glu, glu amb la gola. Però
Enric ho va entendre, va anar fins el bolso i li va portar el mòbil dels
collons, i li ho va sostindre per a que ella parlara. Què vols Vicent? Júlia, on tinc la corbata negra? A l’armari del
vestidor, i amb què la combine? Amb una camisa clareta,... i sobre aquests
temes importants va continuar uns segons la conversa. En penjar, Júlia amb
tristesa va observar com Enric havia tornat a la seua talla habitual, ja no era
aquell dominador salvatge, només un professor de clàssiques quarentó amb una pilila pansida, molt llargament pansida, això si.
Aquell dia no van aclarir res, i després ja no van voler
tornar, un per vergonya de la pansimenta i l’altra per la poca-solta de no
haver apagat un mòbil que podria provocar un terratrèmol i convertir la torre
Eiffel en les ruïnes de Pompeia. Això si, Júlia va canviar la cançó que
identificava al seu home i va començar a envejar (i odiar) a totes les dones
que parlaven amb Enric amb un somriure a la boca, sobretot si tenien marques a les monyiquetes.
