El conte ha envellit mal, voreu com hi ha coses que hui no les diria, Zapatero ja està a punt de passar a millor vida (un retir daurat), altres mig s'han acomplit, però com amb els socialistes cada quatre anys gaudixem pegant-se mossos entre ells sempre és mig actualitat.
EL CANDIDAT SOCIALISTA
Vicent Devesa passejava pel mig dels tarongers mentre meditava sobre la decisió a prendre. Els socialistes havien tornat a perdre les eleccions autonòmiques de l’any 2011, el candidat que va eixir del congrés del 2008 no havia pogut millorar els resultats de Joan Ignasi Pla, ara retirat de forma daurada com a conseller de Bancaixa. A la ciutat de València, Rita continuava arrasant amb el poder dels seus vestits rojos combinats amb els bolsos lluents. Aquesta dona seria alcaldessa de la ciutat fins que el PSV (la P de país l’havien perduda a un congrés extraordinari) trobés una ex-fallera major socialista, un espècimen del qual no hi havia constància de la seua existència.
Les baralles internes entre ex-lermistes, ex-asuncionistes, rubistes, alardistes, sevillistes (que també hi havia), gent del regne taïfa de Ximo Puig a les llunyanes comarques del nord, partidaris de Franco (el d’Alacant no el general difunt), localistes propis d’Elx, Gandia o Dénia que volien més quota de poder, eren contínues. Les pàgines de política del Levante eren ocupades cada dia pels diferents sectors i la seua estratègia.
Mentre pensava tot això Vicent Devesa arribava al final del camí entre els tarongers. Aquell era l’únic lloc del poble que li recordava la seua infantesa, els tarongers, les sèquies i l’aigua corrent. De fet, va ser ell, com alcalde, qui va comprar aquesta fanecada de tarongers per salvar-ne algun enmig de la febre del PAI que va envair tot el País Valencià. Aquells anys daurats li van aportar grans beneficis a Vicent, el poble va duplicar la població, van construir un centre comercial, un nou polisportiu, un institut, i a nivell personal les comissions, que saviament va repartir amb els seus opositors populars, amb els del bloc no, que allò de rebatejar-lo com PAI Devesa li havia provocat molts mal de caps. Quines comissions més bones, la seua dona va poder comprar-se un xalet a Xàbia, reformar la casa del seu pare, i com no obrir un compte a Andorra. Per desgràcia la crisi dels darrers anys i la por d’acabar com el nuvi de la Pantoja van finiquitar la bonança.
Vicent després de tres legislatures com alcalde del seu poble, pensava que havia arribat el moment de fer el salt a la política en majúscules. Els últims quatre anys ja havia compaginat el seu càrrec amb el de diputat autonòmic, sense renunciar als ingressos complementaris, ordinadors, mòbils i agendes d’última generació. La tasca de diputat no li va suposar molt d’esforç, però si el coneixement intern de qui eren els elements claus en un partit tan atomitzat com el PSPV. A més, mentre nadava entre dues, o tres o quatre aigües en el partit, anava consolidant la seua xarxa de poder pròpia a les comarques de la Safor, la Ribera Alta i Baixa, i la Marina Alta. Els favors als alcaldes i polítics d’aquestes zones van ser continus:
- Xè, Pere, no estàs fent-te una casa? si vols obtenir diners ràpids pots comprar una finca de tarongers de la partida de la Sénia que vaig a requalificar com a sòl urbà;
- gràcies Vicent, no ho oblidaré.
- Mª José m’han oferit ser diputat provincial substituint al trànsfuga de Sueca, perquè no ho eres tu, que jo tinc massa feina,
Les baralles internes entre ex-lermistes, ex-asuncionistes, rubistes, alardistes, sevillistes (que també hi havia), gent del regne taïfa de Ximo Puig a les llunyanes comarques del nord, partidaris de Franco (el d’Alacant no el general difunt), localistes propis d’Elx, Gandia o Dénia que volien més quota de poder, eren contínues. Les pàgines de política del Levante eren ocupades cada dia pels diferents sectors i la seua estratègia.
Mentre pensava tot això Vicent Devesa arribava al final del camí entre els tarongers. Aquell era l’únic lloc del poble que li recordava la seua infantesa, els tarongers, les sèquies i l’aigua corrent. De fet, va ser ell, com alcalde, qui va comprar aquesta fanecada de tarongers per salvar-ne algun enmig de la febre del PAI que va envair tot el País Valencià. Aquells anys daurats li van aportar grans beneficis a Vicent, el poble va duplicar la població, van construir un centre comercial, un nou polisportiu, un institut, i a nivell personal les comissions, que saviament va repartir amb els seus opositors populars, amb els del bloc no, que allò de rebatejar-lo com PAI Devesa li havia provocat molts mal de caps. Quines comissions més bones, la seua dona va poder comprar-se un xalet a Xàbia, reformar la casa del seu pare, i com no obrir un compte a Andorra. Per desgràcia la crisi dels darrers anys i la por d’acabar com el nuvi de la Pantoja van finiquitar la bonança.
Vicent després de tres legislatures com alcalde del seu poble, pensava que havia arribat el moment de fer el salt a la política en majúscules. Els últims quatre anys ja havia compaginat el seu càrrec amb el de diputat autonòmic, sense renunciar als ingressos complementaris, ordinadors, mòbils i agendes d’última generació. La tasca de diputat no li va suposar molt d’esforç, però si el coneixement intern de qui eren els elements claus en un partit tan atomitzat com el PSPV. A més, mentre nadava entre dues, o tres o quatre aigües en el partit, anava consolidant la seua xarxa de poder pròpia a les comarques de la Safor, la Ribera Alta i Baixa, i la Marina Alta. Els favors als alcaldes i polítics d’aquestes zones van ser continus:
- Xè, Pere, no estàs fent-te una casa? si vols obtenir diners ràpids pots comprar una finca de tarongers de la partida de la Sénia que vaig a requalificar com a sòl urbà;
- gràcies Vicent, no ho oblidaré.
- Mª José m’han oferit ser diputat provincial substituint al trànsfuga de Sueca, perquè no ho eres tu, que jo tinc massa feina,
- És un honor Vicent que penses amb mi, m’agradaria molt, moltes gràcies, no ho oblidaré.
Vicent va decidir que aquell era el moment de presentar-se com a candidat a secretari general del PSPV. Aquest pas però calia donar-lo sobre ferm, sense precipitacions, però sense aturar-se. El pla ja ho tenia dissenyat i ara tocava aplicar-ho. Allò primer que calia era assegurar-se el suport, o com a mínim, la no bel·ligerància del partit a Madrid, per això va recórrer al ministre valencià de torn, que per sort el coneixia des de que estaven junts al Bloc d’Estudiants Agermanats (el BEA) durant la Universitat, quin temps, aquell que volien canviar el món, crear un País Valencià independent, socialista i confederat a Catalunya. I que innocents erem, va pensar Vicent, i el més fort és que encara queda gent que pensa en aquestes bajanades.
Les festes d’estiu del poble van ser el moment ideal per a convidar al ministre al poble, i amb ell al secretari d’organització del PSOE. Ell no ho faria com el Josep Maria Catalunya i els seus sopars multitudinaris a Gilet, on anaven tots aquells que volien continuar amb la poltrona. No, ell faria una convidada sel·lectiva, però això si, amb molta classe, que ser progressistes.
El ministre i el secretari d’organització del PSOE, després de tres botelles de vi de Requena-Utiel, i una fideuà com deu mana, li van donar no només el vist-i-plau sinó també bona part del seu suport. El del ministre ho agraïa, però del secretari d’organització no es fiava gens perquè igual donava que llevava el suport, i és que havia eixit com el seu amo, el Zapatero, que ningú sabia com podia continuar al poder després de trair a ERC, IU, BNG, Nafarroa Bai, Maragall, Montilla, saharahuis, i més, però estaven al 2011 i continuava al poder en coalió amb CIU i Duran i Lleida com a ministre, que tothom té un preu, i Zapatero més que talante té molta mala llet.
Després del suport del ministre i la trobada amb els seus amics de les Marines, les Riberes i la Safor, Vicent va fer una roda de premsa a un hotel del cap i casal, on es va presentar com el candidat que millor representava la regeneració dins del partit, les noves idees i la il·lusió. De fet. Idees noves no hi havia moltes, però l’espectacle de llums i imatge que va acompanyar-lo era impressionant, semblava més el fitxatge estrella del València CF.
La campanya per la secretaria general havia començat, les reunions, mítings, sopars a la intimitat, i ofertes de repartiments de prebendes en la futura direcció van agafar bon aire. L’únic problema era una jove alcaldessa de l’àrea metropolitana, que si tenia idees noves, però no estava prou entrenada per les ganivetades de la seu socialista del carrer Blanqueries. L’acusació de jove, innocent i inexperta van poder amb ella. El Congrés extraordinari, després de pactar l’entrada a l’executiva de la majoria dels de sempre i que Lerma continuara de senador vitalici, va ser relativament fàcil. Vicent era el nou secretari general del PSV.
Ara tocava preparar-se per arribar a ser president de la Generalitat. Ell era molt espavilat, i anava a demostrar-ho: calia buscar nous fitxatges a les llistes, res de professors universitaris que prediquen i ningú els entén, calien hòmens i dones amb bona presència, bronzejats com Zaplana, i que mobilitzen els sectors menys reaccionaris de la dreta. El seu esforç personal, i la promesa d’una conselleria nova, la d’esports, va permetre presentar a David Albelda, el capità dels darrers deu anys del València, com a candidat a l’alcaldia de València, no era una fallera major però era el més pròxim, i ningú no dubtaria del seu valencianisme. Amb aquest fitxatge ja s’assegurava un nombre de vots major que la il·lusa Carme Alborch, candidata de les darreres eleccions.
Però el moviment fonamental el va fer Vicent Devesa quan en un absolut secret, en un petit restaurant de Roma, va arribar a un pacte amb el Conseller Blasco, abans socialista, ara del popular, sempre conseller. Aquest a canvi del la integració del Partit Socialdemócrata al PSV i una futura conselleria per a ell (quina conselleria li era igual, la qüestió és tenir cotxe oficial) va acceptar escindir-se del PP, i crear un nou partit Renovació Valenciana, en el qual segur que tindria molts seguidors ressentits amb Camps, com els zaplanistes d’Alacant, els Mutistes de Gandia, i on a més integraria els grups d’estrangers que a les Marines estaven descontents amb el govern del PP.
Aquesta darrera jugada va ser clau pel triomf socialista, i així Vicent Devesa va arribar a ser president socialista d’un govern format per 26 conselleries (les promeses eren moltes), i gràcies amb un pacte amb els de Renovació Valenciana. Esquerra Unida ja no tenia representació, i els del Bloc estaven com sempre, buscant les essències nacionals, quan tothom montava immobiliàries.
I Vicent Devesa, va ser un president feliç durant molts anys. I els valencians, com sempre, putejats i feliços. Sense prou metges, ni mestres, però amb falles, fogueres, madalenes, moros i cristians, terres mítiques i marines d’or. La història de sempre.
I Camps, jugant al golf.
La Llosa, setembre 2007.
Vicent va decidir que aquell era el moment de presentar-se com a candidat a secretari general del PSPV. Aquest pas però calia donar-lo sobre ferm, sense precipitacions, però sense aturar-se. El pla ja ho tenia dissenyat i ara tocava aplicar-ho. Allò primer que calia era assegurar-se el suport, o com a mínim, la no bel·ligerància del partit a Madrid, per això va recórrer al ministre valencià de torn, que per sort el coneixia des de que estaven junts al Bloc d’Estudiants Agermanats (el BEA) durant la Universitat, quin temps, aquell que volien canviar el món, crear un País Valencià independent, socialista i confederat a Catalunya. I que innocents erem, va pensar Vicent, i el més fort és que encara queda gent que pensa en aquestes bajanades.
Les festes d’estiu del poble van ser el moment ideal per a convidar al ministre al poble, i amb ell al secretari d’organització del PSOE. Ell no ho faria com el Josep Maria Catalunya i els seus sopars multitudinaris a Gilet, on anaven tots aquells que volien continuar amb la poltrona. No, ell faria una convidada sel·lectiva, però això si, amb molta classe, que ser progressistes.
El ministre i el secretari d’organització del PSOE, després de tres botelles de vi de Requena-Utiel, i una fideuà com deu mana, li van donar no només el vist-i-plau sinó també bona part del seu suport. El del ministre ho agraïa, però del secretari d’organització no es fiava gens perquè igual donava que llevava el suport, i és que havia eixit com el seu amo, el Zapatero, que ningú sabia com podia continuar al poder després de trair a ERC, IU, BNG, Nafarroa Bai, Maragall, Montilla, saharahuis, i més, però estaven al 2011 i continuava al poder en coalió amb CIU i Duran i Lleida com a ministre, que tothom té un preu, i Zapatero més que talante té molta mala llet.
Després del suport del ministre i la trobada amb els seus amics de les Marines, les Riberes i la Safor, Vicent va fer una roda de premsa a un hotel del cap i casal, on es va presentar com el candidat que millor representava la regeneració dins del partit, les noves idees i la il·lusió. De fet. Idees noves no hi havia moltes, però l’espectacle de llums i imatge que va acompanyar-lo era impressionant, semblava més el fitxatge estrella del València CF.
La campanya per la secretaria general havia començat, les reunions, mítings, sopars a la intimitat, i ofertes de repartiments de prebendes en la futura direcció van agafar bon aire. L’únic problema era una jove alcaldessa de l’àrea metropolitana, que si tenia idees noves, però no estava prou entrenada per les ganivetades de la seu socialista del carrer Blanqueries. L’acusació de jove, innocent i inexperta van poder amb ella. El Congrés extraordinari, després de pactar l’entrada a l’executiva de la majoria dels de sempre i que Lerma continuara de senador vitalici, va ser relativament fàcil. Vicent era el nou secretari general del PSV.
Ara tocava preparar-se per arribar a ser president de la Generalitat. Ell era molt espavilat, i anava a demostrar-ho: calia buscar nous fitxatges a les llistes, res de professors universitaris que prediquen i ningú els entén, calien hòmens i dones amb bona presència, bronzejats com Zaplana, i que mobilitzen els sectors menys reaccionaris de la dreta. El seu esforç personal, i la promesa d’una conselleria nova, la d’esports, va permetre presentar a David Albelda, el capità dels darrers deu anys del València, com a candidat a l’alcaldia de València, no era una fallera major però era el més pròxim, i ningú no dubtaria del seu valencianisme. Amb aquest fitxatge ja s’assegurava un nombre de vots major que la il·lusa Carme Alborch, candidata de les darreres eleccions.
Però el moviment fonamental el va fer Vicent Devesa quan en un absolut secret, en un petit restaurant de Roma, va arribar a un pacte amb el Conseller Blasco, abans socialista, ara del popular, sempre conseller. Aquest a canvi del la integració del Partit Socialdemócrata al PSV i una futura conselleria per a ell (quina conselleria li era igual, la qüestió és tenir cotxe oficial) va acceptar escindir-se del PP, i crear un nou partit Renovació Valenciana, en el qual segur que tindria molts seguidors ressentits amb Camps, com els zaplanistes d’Alacant, els Mutistes de Gandia, i on a més integraria els grups d’estrangers que a les Marines estaven descontents amb el govern del PP.
Aquesta darrera jugada va ser clau pel triomf socialista, i així Vicent Devesa va arribar a ser president socialista d’un govern format per 26 conselleries (les promeses eren moltes), i gràcies amb un pacte amb els de Renovació Valenciana. Esquerra Unida ja no tenia representació, i els del Bloc estaven com sempre, buscant les essències nacionals, quan tothom montava immobiliàries.
I Vicent Devesa, va ser un president feliç durant molts anys. I els valencians, com sempre, putejats i feliços. Sense prou metges, ni mestres, però amb falles, fogueres, madalenes, moros i cristians, terres mítiques i marines d’or. La història de sempre.
I Camps, jugant al golf.
La Llosa, setembre 2007.
