Agustí Colomer, més conegut com Gustinet el de Remedios va tenir aquell 2010 un mal any, un mal començament i un pitjor acabament. Gustinet era un jove de 30 anys casat amb una poblera de 27, Rosa, més bona que el pa sucat amb mel, amb unes mamelles que quan passava tots els hòmens es quedaven mirant-la. Xarrar, xarrava pels colzes però Gustinet ja feia temps que havia comprés que davant el vici del soroll articulat mitjançant frases i paraules sempre estava la virtut del silenci comprensiu, i sobretot si anava adornat cada cinc minuts d'un quanta raó que tens amor meu. El problema és que després de cinc anys de matrimoni i tres de festeig, el silenci de Gustinet s'havia transformat en un aïllament semblant a un tap de cera a l'oïda que impedia l'entrada al discurs continu de la seua dona, amb l'agreujant de la substitució del quanta raó tens amor meu pel pareixes un capellà fent el sermó de la Magdalena.
La crisi també li havia afectat a la feina, però Gustinet havia estat espavilat quan havia venut un parell de locals abans de la crisi en el moment de preus més elevat.s L'especulació dels dos baixos a Moraira li havien reportat uns importants beneficis que havia invertit (ja dins d'una crisi que tots veien menys el ZP) en Deute de l'Estat, garantint-se la tranquil·litat temporalment. La feina tampoc li faltava, ell anava arreglant jardins als xalets dels estrangers que poblaven muntanyes i colonitzaven planes en el terme municipal del Poble Nou de Benitatxell. Ja no guanyava tants diners com els millors anys del boom de les urbanitzacions, però es mantenia bé.
Gustinet pensava que fer una o mitja vegada al mes l'amor amb la seua dona era normal. Ell era una miqueta cursi, havia estudiat a Ontinyient i això es notava, per això sempre dia fer l'amor i no pegar un polvo que era molt vulgar. Però la seua dona que necessitava més sexe que els deu minuts de Gustinets el tercer divendres de mes, ja feia un temps que el substituïa per un regidor anglès de l'Ajuntament, deu anys major que ella, però ben plantat i expert en qüestions de cornamenta.
Quan l'afer es va fer públic, i Gustinet com sempre va ser l'últim en assabentar-se, l'escàndol va ser majúscul. Les aventures de la Rosa i el regidor guiri van recórrer les cases del carrer Major, els pisos de la Plaça fins arribar als adossats de les urbanitzacions. Era el cas més famós de cornamentes multiètniques.
Gustinet no ho va poder suportar, que la dona ja no el volguera ho podia acceptar, però que quan entrava al bar a esmorzar tots callaven i giraren els ulls per no mirar-lo a la cara, mentre rebia onades de compassió era superior a ell. La seua resposta es va traduir en fugir, fugir ben lluny, sense dir res a ningú. Però tampoc era tan bajoca, sobretot si es tractava de finances, així que abans d'amagar-se va liquidar els bons del Tresor, quedant-se ell tot el capital sense dir res a la Rosa. I una nit, després de deixar un missatge d'acomiadament als pares, va marxar. El destí triat era Suècia, els anys de lectura de novel:la negra d'eixe país l'havien deixat amb les ganes de conèixer-lo. Mai va donar la seua nova adreça, una cabana a Lapònia, mai va provar de posar-se en contacte amb la seua família, ni amb els amics i molt menys amb la seua exdona. Els diners que portava li van permetre crear un xicotet hotel especialitzat en famílies, pesca, esquí de fons durant el llarg hivern i senderisme a l'estiu.
Els anys van passar Gustinet es va convertir en Gustinetson, va viure mig feliç i va descobrir de nou l'amor en una lapona, amb qui va compartir vida i feines. Però quan estava prop dels setanta, ja jubilat, li va entrar ganes de tornar a la seua terra, visitar als seus pares, les seues tombes perquè segur que estaven morts, vore altra vegada el paisatge de la terra on havia nascut i passat mitja vida.
Així va ser com Gustinet, home decidit des de sempre, sense pensar-ho molt, va tornar a agafar l'avió l'últim dia d'abril de l'any 2040 i va arribar a l'aeroport d'e l'Altet, ara rebatejat com Aeroport de Ximet Ripoll. El camí cap el poble ho va fer en el nou ferrocarril de la costa, aquell que prometia un que li deien Camps de Golfs, i que havia tardat vint-i-cint anys a construir-se. Després de baixar a Moraira de Dalt (si els vells teuladins sapigueren que ara el seu poble feia deu anys que estava rebatejat com Moraira de Dalt, segur que es morien de malicsia), va agafar un taxi, que després de passar per baix de l'auditori Princesa Leonor (què fantasmes eren eixos teuladins), va enfilar per una carretera recta (i les corbes, on estan?), en trenta anys els canvis eren molts, Gustinet ja ho sospitava, però tampoc podia comentar-ho amb el conductor, només s'entenien amb anglès, i el taxista ja li havia dit que només portava dos anys a Moraira de Dalt.
Gustinet era ràpid en les seues decisions, però ell ja havia eixit el deia 30 pensant en arribar al poble el primer diumenge de maig, a vore els Panbenets de la festa de la Rosa. Però en arplegar prop del poble (que collons prop, si ací estava la caseta de Manolo el Carnicer!), el taxi va entrar en una explanada, tota plena d'autobusos que vomitaven gent amb samarretes roges que deien "Caminad hacia la luz". Hi havia de tot, vells i velles, matrimonis amb més fills que conills, adolescents, blancs, grocs i algun negre. Gustinet (collons si encara hauren fet el panbenet festa d'interés turísctic internacional, si semblen les falles de València) va enfilar la gran avinguda que anava cap el poble vell enmig de la gentada.
Es va fixar que tots portaven un estrany símbol penjant, no duien una creu, era un símbol estrany com el d'un gaiato, amb una cabota més gran a l'extrem del mànec semicircular. (però què serà això?). Poc després en passar per baix d'un arc daurat que posava "Welcome,/Bienvenidos" la multitud va començar a cantar, però Gustinet no entenia allò que deien, ell estava en altres pensaments (ací vivia el meu amic Tronquet, ací Pepetono, ací Canana, què serà d'ells?, amb tanta gent i no conec ningú). L'intent de continuar cap el carrer Major va ser impossible, havia de continuar en eixa manifestació religiosa (en què creuran aquests flipats? pareixen tots fumats!, i ara s'encaminen cap el camí de l'Abiar).
Una nova visió va deixar a Gustinet bocabadat (òstiaputa! això què és?) Una gegantesca basílica, més alta que el Valle de los Caídos es veia davant (i els pisos dels boluferets?, i el camí del'Abiar? Al centre de la frontera en llums de neons posava Basílica de Nuestra Señora de la luz de las cinco farolas. Tots van entrar dins d'eixe monument tot ornamentat amb balustrades, falses columnes i pilars sense sentits que s'alçava més de seixanta metres. Una gran nau central acollia als fidels (açò és una secta, una secta de penjats) i on deuria estar l'altar hi havia un gran teló també de color groc, amb el dibuix de cinc gaiatos més al centre.
Al cap de mitja hora, tota la nau estava plena, Gustinet feia el mateix que tots, es balancejava avant i arrere, fent com qui resava mentre pensava com eixir d'aquell maremàgnum. El silenci es va fer espès, la tensió anava creixent, anava a passar alguna cosa. Un home al seu costat li va dir al seu fill "Ha llegado la hora de la luz, vamos a ver a nuestras salvadoras". I llavors es va obrir el teló poc a poc, es sentia la respiració de la gent a l'uníson, la comunió de les seues expectatives, un OHHHH! va recórrer la Nau mentre tots queien agenollats. Gustinet també de genolls, va alçar la vista i va vore que l'altar ple de llum estava format per Cinc faroles, totes d'or i feien una llum sobrenatural. Llavors ho va entendre (els flipats resen a cinc faroles, no porten gaiatos de símbols són faroles, pitjor que flipats estan tronats), però continuava sorprenent-se de la devoció i a més l'expectació anava in crescendo, es notava que el clímax s'aproximava.
Les faroles es van apagar i encendre cinc vegades, el "milagro, milagro" repetien tots. Quan van acabar els crits, va aparèixer del sostre una cistella reforçada que baixava amb una mena de gran sacerdotessa, vestida amb una sotana blava que semblava una columna dòrica, acompanyada d'una ajudanta (de blanc) de llarga cabellera i amb una veu entreverada d'ultratomba amb falset van dir a l'uníson: "Bienvenidos al día de la luz, hoy como cada años celebramos el milagro de la conversión de nuestras sagradas farolas del aluminio al oro. Hijos míos sabeis que hace casi 30 años un pobre constructor dono estas farolas al ayuntamiento a un precio módico, però lo que no sabía era que eran sagradas. Aquel uno de mayo del 2011 amanecieron de oro puro y daban luz aunque no estuvieran conectadas a la electricidad. Hoy celebramos ese acontecimiento, símbolo de la creación de Nuestra Iglesia, Dios nos ha indicado su camino y nosotras como únicas transmisoras de su verdad, somos sus más fieles seguidoras. Rogad a las farolas, rezad en las farolas, creed en nuestras salvadoras, principio y fin de la luz de este mundo"
El sermó va continuar mitja hora, en silenci la resta dels creients, Gustinet estava massa estorat per entendre res més. Només va tornar a situar-se quan va notar com els seus companys anaven gitant-se enterra en actitud submisa cap a les dues sacerdotesses, mentre el teló anava amagant les faroles-deus . Poc després, sense un ordre tan compacte van anar eixint del temple. Així enmig d'una gentada relaxada després de l'experiència religiosa, Gustinet va poder anar cap els extrems i des d'allí pel Carrer d'Orà dirigir-se cap el Cantonet de Bufó i el centre del poble vell. Totes les cases estaven amb comerços oberts i souvenirs tots amb els símbols de les faroles, no va poder evitar comprar un imant amb forma de paella d'e mig pam de diametre i les faroletes daurades al centre, (collons si han substituït les gambes per les faroles, aquests poblers per vendre són capaços de tot). Però la sorpresa va vindre en vore moltes samarretes amb el nou nom del poble: Recuerdo de Villanueva de nuestra señora de la luz de las cinco farolas (home, igual se n'han passat canviant-li el nom al poble, com a mínim ho hagueren pogut acurtar).
Per fi va poder encaminar-se cap el carrer major, seguia sense conèixer a ningú, i així va arribar al cantó del Raconet, allí no arribaven els creients lluminosos. De sobte va sentir una dolçaina i un tabalet (quants anys sense escoltar el seu so) tocats per dos vells que anaven darrere de quatre dones majors que repartien un pa benet (xé, si són els meus amics). Va apropar-se cap a ells, tots els miraven, la música va aturar-se, el dolçainer el va reconèixer i li va donar una abraçada, mentre plorava i entre les llàgrimes li va dir: Ja veus Gustinet, per cinc faroles al camí de l'Abiar ens vam vendre al dimoni.
