VICENT FERRER SUCH, UN BON MESTRE I MILLOR PERSONA.

Aquesta nit quan he arribat a casa, he fet una de les rutines de cada dos o tres dies, fer una trucada a casa meua per vore com està la família, com sempre uns millors que altres, però abans d'acabar la conversa ma mare m'ha dit que hui havien enterrat a Vicent (Ferrer) Such, i jo m'he posat molt trist. Ella ho ha dit com toca a la gent de certa edat Don Vicente Such, el cognom del mig al poble estava ben oblidat i el segon pel qual es coneixia tampoc li ho diem bé. Ell contava que el seu iaio sempre dia que era Suc(h) sense eixa "h" final que en valencià no es pronúncia, però un no tria el nom pel qual et coneix tot el poble.

Però el nom no importa, allò que importa és la persona. I amb la seua marxa el poble ha perdut una gran persona, un d'eixos hòmens i dones que posen el seu compromís personal amb la gent, la terra i el seu poble, per damunt de tot. Ell, juntament amb altres dos Vicents, van ser els mestres que més em van marcar, a mi i a molta gent de la meua generació. Vicent va preferir fer cada dia 40 quilòmetres per podar donar classe als xiquets del seu poble, haguera pogut marxar cada any i segur que ho va pensar moltes vegades però al final sempre romania fidel a la seua decisió de continuar en l'escola, i de pas podia menjar cada dia amb son pare i sa mare, i anar a la caseta de la bassa.

Jo m'he dedicat al mateix ofici i cada vegada que carregue el cotxe amb alumnes per fer alguna activitat extra pense en ell i en la seua voluntat quan ens pujava a tots en la furgoneta per anar al Moraig, o ens acompanyava amb bicicleta a la Cala, o fins i tot si un dia volíem celebrar Sant Antoni amb xocolate a la caseta del meu amic Toni Pascual, a Benicambra, estava ell per a dur-nos.

Però no només va ser mestre, al poble hi ha molts i moltes mestres dedicats en cos i ànima a l'ofici, grans i bons mestres. Ell va ser més, va implicar-se en el poble, va ser regidor del PSOE, va intentar modernitzar el poble. I ho va fer quan era difícil per no dir impossible. I encara que alguns rivals polítics no ho creguen, ell va saber separar la política de l'escola, durant eixos anys mai es va sentir una crítica a les seues classes contra aquells que manaven. Encara recorde que cap l'any 1983 es va iniciar una publicació (feta en màquina d'escriure) al poble per un grup de joves (molts vinculats al PSOE en aquell moment) i des de l'escola col·laboràrem els de huitè amb alguns articles i venent la publicació, unes deu pessetes eren per nosaltres per a l'excursió final de curs. L'experiment va durar unes setmanes (o uns mesos), no ho recorde bé que fa 28 anys, però en un d'eixos números va aparèixer una crítica a l'AP del moment (que en comparació a les que puc fer jo són innocents) però Don Vicente ho va tindre clar, els xiquets i l'escola no es poden barrejar amb eixes lluites. La nostra col·laboració va cessar i la publicació va desaparèixer.

Vicent que es declarava Sant Job per la paciència que tenia, a banda de mestre i apassionat del poble, era sobretot una bona persona, sense malícia. Ell era un dels que llegien aquest bloc i comentava, sempre amb la seua lucidesa allò que més li agradava o entristia de Mitjafavia, en expressió patentada per ell. Però l'últim record que deixarà en mi és quan en una presentació del llibre sobre els emigrants a l'Orà que vam fer el meu cosí Toni i jo a Xaló, es va presentar ell, content perquè al llibre estava part de la vida de son pare, i ens va aportar la seua visió d'aquella gent que marxava al Nord d'Àfrica a per un millor jornal. Eixe dia per nosaltres, alumnes seus, va ser emocionant i vull pensar que per a ell també.

Com sempre els homenatges arriben tard, però el poble deuria fer-li'n algun, ja sé que ha anat molta gent a acomiadar-lo hui, jo no i per això estic fent-lo des d'ací. Però a més crec que una persona com ell es mereix alguna cosa més, un acte cívic, una lectura dels seus escrits, un recordatori, o perquè no, posar-li el seu nom a un carrer. Seria el moment de canviar el nom del carrer dels meus pares, enlloc de carrer José Antonio, fatxa il·lustre, li podíem dir el de Carrer de Vicent Ferrer Such, mestre i poblero. Encara que possiblement a ell no li agradaria gens (la modèstia dels llauradors vells, encara que reconvertits en mestres, sempre domina), el poble li donaria l'homenatge que es mereix amb escreix i el carrer eixiria guanyant d'una forma que no es pot quantificar.

Jo hui només estic content (o menys trist) per una cosa, a ell (i als altres Vicents) ja els vaig retre un homenatge en forma d'escrit irònic fa uns anys a un llibre de festes, ell personalment em va dir que li havia agradat molt, tampoc anava a dir-me lo contrari, però en la seua mirada i el seu somriure sé que dia la veritat. En acabar el post ho reproduïsc.

Adéu Vicent, si hi ha cel, cosa que jo sempre dubte, sé que estarà entre els Benitatxells i les Basses, i quan jo acabe la meua vida sé que et trobaré allí, entre ceps i garrofers, i podrem escoltar les aventures de ton pare mentre bevem una mistela.

______________________________________________________________________

Els tres Vicents, d’ofici mestres. (juliol 2007)

Hi ha una (o dues) generacions del Poble Nou de Benitatxell que tenim un deute amb tres mestres d’escola que tenen el mateix nom, Vicent. Com sabem bé tots aquells que van passar per les aules de l’escola del poble durant els anys setanta i primera meitat dels huitanta, estic parlant de Vicent Tomàs, Vicent Ferrer i Vicent (Ferrer) Such.

Els mestres, no cal oblidar-ho, som els únics terrestres que tenim anys de 10 mesos ja que sempre comencem a comptar a setembre i acabem a juny. Així, durant molts anys de deu mesos aquests tres docents van impartir, i repartir també, els seus coneixements. La seua trajectòria vital va confluir en el nostre poble i van arribar a l’acord de repartir-se els cursos superiors, cinquè, sisè i els ja inexistents setè i huitè. Evidentment nosaltres no diem ni cinquè, ni huitè, sinó quint, sext, sèptim i octau.

Els tres Vicents eren molt diferents, cadascú tenia les seues peculiaritats i molts de nosaltres no podem dissociar el seu nom i cognom de les matèries que feien. Aquestes línies simplement són un xicotet recordatori d’aquells anys de transició política, social, urbanística i sexual (aquesta última només la va fer qui va poder, i van poder molt pocs).

Anem a pams, el primer, qui va marcar la pauta va ser Vicent Tomàs. Amb aquest mestre nascut a Castell de Castells va instaurar-se la disciplina a l’escola. Els seus coneixements de francès només eren igualats per la certesa de les seus galtades, dirigides telescòpicament cap a les parts carnoses de les cares dels seus alumnes. Quan va arribar Vicent Tomàs, la llegenda compta que va repartir tants coneixements manuals que els anys després només calia enfadar-se mirant els alumnes per dalt les seues ulleres per posar-se, posar-nos, a tremolar. Al seu pas, l’escola vivia el silenci. La veritat és que moltes voltes he envejar aquesta capacitat per imposar-se davant d’un grapat d’alumnes. 

Encara hui, segueix sense comprendre com podia convertir la llengua castellana en una còpia de la santíssima Trinitat, si aquesta tenia el Pare, el fill i l’Esperit Sant, el castellà de Tomàs tenia la gramática, la composición i la literatura. I com la Trinitat, eren tres en uno, i com la Trinitat, ni Cristo comprenia la separació. Ara bé, fe en teníem, i si Tomàs deia que eren necessàries les tres notes nosaltres ho creíem. Paraula de Tomàs. Amén.

Qui no recorda la cançoneta que d’amagats cantaven els xiquets i xiquetes:

Tomàs, la pipa al nas,

I el nas al cul,

Que fa xim-pum

Actualment, en plena croada antitabac, causa sorpresa recordar quan a la vesprada, ja que no podia fer la becaeta, una vegada col·locats i amb deures tots els xiquests i xiquetes, Tomàs s’encenia la pipa enmig de classe, fumava unes calades, ens impregnava de l’aroma del seu tabac, mentre tots amb el cap baix feiem els anàlisis sintàctics corresponents, sujeto, predicado, complemento circunstancial, són les paraules que ressonen en la meua ment cada vegada que olore el fum d’una pipa.

Els xiquets del carrer Pare Plàcido que passàvem per davant de les cases dels mestres veiem com cada dia arribava amb el seu sis-cents el practicant Ahuir per recollir el seu amic Tomàs i dins el mític cotxe, no arribava a automòbil, iniciaven el seu llarg viatge fins a ca Macià per fer-se el seu vermut quotidià abans de dinar. Aquests grans viatges es repetien quan Tomàs agafava el seu propi sis-cents, de color roig, per anar fins a les escoles quan plovia.

Malgrat tot, ell va ser qui ens va ensenyar qui era Garcilaso, Quevedo, Machado i sobretot Gabriel Garcia Márquez, al qual li van donar el premi Nobel quan la promoció de l’autor cursava huitè, o octau. Gràcies a ell van dependre, els altres, jo gens, a tocar la flauta, i gràcies a aquesta flauta jo vaig rebre la única carabassa de l’època escolar. Ara bé, amb ell vam escoltar música de Bach, Wagner, Strauss, i tants d’altres, mentre nosaltres pensàvem en les cuixes i les incipients mamelletes de la xiqueta de la taula del costat, o en les pedrades que ens havíem de llançar amb els del carrer Trinquet. Però això és la vida del docent, predicar amb la veu en un desert d’orelles.

Vicent Ferrer Such, Such, fill del Poble Nou, de Vicent de Cuellet. L’únic dels tres que ha continuat la seua carrera fins hui a l’escola del poble. No sé d’on treu tantes forces per continuar amb els fills dels seus primers alumnes, que si nosaltres erem difícils els d’ara no cal parlar. A Such, ni li diem el primer cognom per no confondre amb el seu cosí, Ferrer, ni li diem el segon cognom bé, tampoc ho fan ara. Però ell com s’autodefinia era el Sant de la paciència, Sant Job. Si tanque els ulls el puc vore perfectament, amb la cara alçada, tapada amb les dues mans, cridant amb el seu castellà prenyat d’accent del carrer la Mar, maleint la seua mala sort amb els alumnes, com podia ser que no entenérem els conjunts matemàtics, o la suma de fraccions.

Aquest mestre, a vegades pare i a vegades mare dels alumnes, però sempre preocupat per ells, ens va introduir en el mon dels números, de la biologia, la geologia, la física i la química. Jo la veritat és que no recorde ja res, però això es deu a que soc de lletres, i ja es sap, qui sap, sap, i qui no a lletres. Que anem a fer.

Such sempre era el mes proper a nosaltres, a aquell que acudíem quan volíem fer una excursió que no ens obligava a vore deu monuments en un dia com volia Tomàs,  amb ell van poder anar a Tabarca, Guadalest i a eixa magnífica ciutat que és Benidorm, per poder pujar al parc d’atraccions. Amb ell anàvem d’excursió a la cala, als Testos i al Moraig, quina carrera per arribar els primers i poder observar de prop a les dos nudistes, estrangeres clar, que hi havia aquella tarda a la platja, i quina decepció quan van comprovar que ja s’havien tapar, la cridòria de vint xiquets i xiquetes els havia alertat. Si feia falta una furgoneta per anar a berenar a Sant Antoni o Sant Blai calia acudir a Such, ell sempre ens ajudava, i allà anàvem mestre, xiquets i furgoneta amunt i avall. Realment era el Sant de la Paciència. I quan la perdia, més valia no estar prop d’ell, les conseqüències podien ser desastroses per la integritat física de l’alumne.

El tercer Vicent, era Vicent Ferrer, el mestre de socials i valencià. Si hi ha una frase que va marcar quatre anys d’ensenyament d’història i geografia  aquesta va ser la de con otro color, amb la qual aquest mestre ens indicava que havíem de canviar del blau al roig per assenyalar un fet, un personatge o un títol important. Amb aquesta frase, les mans, entrenades de cursos d’experiència, deixàvem caure al temps un color per agafar l’altre, això fins que la modernitat va portar els bolígraf de quatre colors. Amb aquest invent l’harmonia del canvi es va perdre i va marcar les diferències socials a classe, a les diferències de sexe, de carrer, de tenir televisió amb color, es va afegir la de tenir o no el bolígraf de quatre colors.

Tornem a Ferrer, d’ell les mares deien que llest i que simpàtic és, llàstima que siga tan socialista. El conservadorisme del poble, actualment podríem dir de la minoria indígena del municipi europeu, ja estava present. D’ell i el seu cosí Such, cosins i socialistes, recorde les classes del matí del 22 de febrer de l’any 1981 en les quals va aparèixer de forma miraculosa una ràdio, un transistor, que semblava que captava les atencions dels dos mestres més que una parcel·la en venta a un constructor. Aquell dia la importància del riu Tajo o l’Ebre, en aquella època Ebro, va passar desapercebuda per mestres i alumnes.

Vicent Ferrer, va introduir-nos en la nostra llengua, ja te collons que després de dotze anys parlant no sapiguèrem escriure gens en ella. Amb ell van dependre que existia una lletra que es deia ce trencada, i van tardar més d’un any a identificar-la correctament amb la Ç, també van comprendre que encara que ho feien d’una forma especial els catalans també parlaven valencià, o això ho vam estudiar a l’Institut?, no ho sé, allò que si està clar és que ni el president de la Generalitat, ni el de la diputació d’Alacant, ni els consellers van passar per les seues classes, serà perquè van anar a escola de pago?.

Si els dos primers Vicents van marcar la meua infantesa i la de molts xiquets i xiquetes del Poble Nou, Vicent Ferrer va marcar el meu futur, amb ell vaig començar a estimar la història, a diferenciar Carlemany de Napoleó, a entendre que els nazis i els feixistes eren dolents (després vaig comprendre que Franco i José Antonio eren els seus amics), a saber que era una Constitució, i a estimar la meua llengua, la llengua del meu poble (com a mínim ho era abans de les últimes eleccions). Gràcies a les seues lliçons, i a les hores que els meus uelos van passar contant-me batalletes, vaig trobar una passió i un ofici.

Als tres només vull fer-los un retret, no ens van dir la veritat, ells ens obligaven a estudiar, ens deien que el futur era d’aquells que seguien a l’Institut, a la Universitat. Mentida, ens van enganyar, el futur d’aquells anys, és a dir, l’actualitat, és dels constructors i promotors.

Per acabar, només puc fer una cosa donar-los les gràcies a aquestes tres persones, tan lúcides i preparades, que van donar els seus millors anys de la vida a intentar que els xiquets i xiquetes del nostre poble estigueren preparats pels anys següents. Ells si es mereixen que les escoles porten els seu nom, sense desmerèixer a la Magdalena, però els únics miracles que es van fer aquells anys ho van fer ells i els altres mestres que ens van educar més be que mal en aules amb més de trenta xiquets i sense gairebé cap recurs.

Als tres moltes gràcies.

PIDEB

Jo sempre que puc, que és cada dos o tres dies, mire les notícies comarcals, esperant sempre que apareguen notícies pobleres. Algun dia tinc sort i n'apareix una, el dissabte (22 de gener) va ser un d'aquests dies. Apareixia una notícia sobre el Poble Nou de Benitatxell, parlava de resurreccions, jo de seguida em vaig espantar, tractant-se del poble podria ressucitar qualsevol, Franco o José Antonio inclòs. Però no, parlava d'un partit polític (a qualsevol cosa diuen partit) anomenat PIDEB, partit independent i democràtic de Benitatxell. Jo , innocent de mi, pensava que ja no existia i em vaig estranyar, pensava que tots estaven al PP, d'on no hagueren d'haver eixit mai. 

Però la realitat s'imposava en forma de Hannelore Rheindorf, la líder carismàtica i mesiànica del grup. La Hannelore, també anomenada Connie (o Conny, o com collons siga, que també l'hagueren poguda batejar com a Sagrario o Dolores) anunciava que tornava a presentar-se a les eleccions, però que no volia ser alcaldessa, per la qual cosa buscava un indígena per a ser cap de llista. Allò que no sé si com a indígena valia algú amb nacionalitat espanyola, o volia algú amb iaios del poble, no sé si compta si ta uelo era de Gata o de Teulada, o igual vol algú que siga només del carrer Major. Ara que ben pensat si no vol ser alcaldessa podria presentar-se pel PP, amb els 56 alcaldables que hi ha a eixe partit (EL PARTIT en el Poble Nou) segur que no la trien de número ú. O si, que com les llistes les fan a Alacant, i sempre les fan amb l'ordre invers als interessos dels poblers, igual estava la primera. 

En el fons, jo crec que pot esperar-se una miqueta i si no acaben d'aclarir-se els del PP, amb els descartes (com el futbol) encara pot trobar-se amb un bon cap de llista, bo perquè siga patanegra poblera que és allò que busca, una persona que li explique que el panbenet no és la pilota dolça o que el dia de Sant Pancracio té nom de sant però poca santedat. Sinó l'opció d'un anunci l Mercat del poble també pot funcionar:

SE BUSCA PERSONA NACIDA EN BENITÀTXEL QUE SEPA CUANDO LEVANTARSE EN MISA DE LA MADALENA. 

SE GRATIFICARÁ COM FUTURAS COMISIONES Y SUELDO DE ALCALDE. 

NO SE REQUIRE EXPERIENCIA (YA MANDARÉ YO, QUE TENGO MÁS COJONES).

ABSTENERSE LOS ROJOS Y LOS VERDES.

INTERESADOS LLAMAR A CONNY. 

E-MAIL: comissionesparatodos@gmail.com

El Poble Nou es mou

Amb aquest títol no em referisc a un possible canvi a les pròximes eleccions (això només ho crec quan bec prou de vi i algun burret que altre), ni tampoc a una campanya d'esport. Estic parlant del lema que portava les primeres pegatines (també anomenades correctament adhesius) de l'Associació Cultural Puig Llorença, fetes al poc de la seua fundació.

Poca gent coneix que la idea de crear una associació cultural va aparèixer una nit de bous de les festes de la Magdalena de l'any 1992 entre l'actual tècnic de cultura del Poble Nou, Quico Llobell i qui escriu aquest blog. Sembla mentida que quasi faça 20 anys d'açò, de tota manera nosaltres no teníem massa idea sobre què fer, vam convocar un parell de reunions on la gent del poble es va engrescar, uns erem jóvens els altres menys, (vist des dels 41 anys em sembla que tots erem jóvens i alguns uns xiquets) i a banda de donar-li el nom, el de Puig Llorença, va sorgir la primera Junta Directiva amb Magda Estalrich de presidenta. Aquella Junta directiva (i les següents) van ser qui realment van convertir l'Associació Cultural, allò que la gent anomenava el PUIG LLORENÇA, en un referent en el poble i en la comarca: Amb ells realment es va complir el lema del Poble Nou es mou.

No vaig a contar ací la seua història, és massa llarga per un post o un blog, i jo per sort o per desgràcia me'n vaig perdre la meitat mentre treballava per les Catalunyes. L'associació cultural, com moltes altres, va tindre un naixement esperançador, un desenvolupament fructífer que vist des de la llunyania va ser ben espectacular, i una mort trista. D'ella van vindre xarrades d'eurodiputats, professors universitaris, empresaris, metges, dirigents de la Unió de Llauradors,... debats interessants com aquell sobre el nacionalisme en el qual el que ja era diputat autonòmic del PP, Rafael Maluenda (continua 20 anys després menjant del pessebre) dia que ell era tan valencià que somniava en valencià, i ho sabia perquè els seus fills que xarraven castellà perquè ell no els havia ensenyat la seua llengua li ho contaven estranyats, i el molt fantàstic (per no dir un insult més apropiat) ho dia tot orgullós. Sense oblidar eixes festes de l'Associació amb mistela, caspell en pansa,... les exposicions (les de Sant Pancraç, els vestits de boda o les de les pesqueres). Van impulsar les publicacions locals amb el llibre de les pesqueres o instituir el premi Puig Llorença d'investigació, van promoure el Mercat de Nadal,... i moltes coses més.

En resum van fer una tasca de dinamització mai prou agraïda per la gent del poble, les crítiques negatives, les mentides i els envejosos van anar augmentar, defensar sempre la cultura pròpia té un preu, ser coherents també, tenir esperit crític encara més. Però també (i ací m'incloc jo el primer) va faltar autocrítica, evitar els enfrontaments estèrils, i una major renovació. Ja sé que des d'ara es veu fàcil l'anàlisi, però crec que s'ha de dir. De tota manera, això és xarrar per no callar, perquè d'una banda una associació cultural no pot ser amorfa, ni apolítica, no pot callar i ha de participar en els debats públics. I d'altra banda jo com a part implicada tampoc puc ser objectiu, de fet no crec ni en l'objectivitat.

Per concloure, allò que vull proposar és que una vegada passen les eleccions es puga fer un acte per recordar l'associació i la gent que va participar. Un acte basat en una exposició i en una festa, oberta al poble, com les que feem a la placeta de l'Església. Estaria molt bé retrobar-se tots i totes, i celebrar-ho.

Per refrescar la memòria vaig fer un conte publicat fa un parell d'anys i que ara reproduisc:

CIMS BORRASCOSOS

Feia un any que al poble de Benidreta s’havia fundat una Associació Cultural per part d’uns individus considerats subversius (rojos, verds i catalanistes) per la classe dominant. Els objectius d’aquesta associació eren clarament revolucionaris en un poble, com Benidreta, que durant la Guerra Civil va acabar amb més imatges de sants que a l’inici, i això que estava a la reraguarda republicana. Els seus estatuts defensaven el foment de la llengua dels valencians i del patrimoni artístic, cultural i paisatgístic del poble, la comarca i el país. Amb eixes premisses era inevitable que no estigueren massa ben vistos per la majoria catòlico-conservadora de la localitat, només faltava la seua absència continuada de les celebracions religioses.

Aquell mes de desembre, en la reunió de la nit de divendres de la junta directiva de l’associació es va decidir celebrar el dia de Sant Antoni amb una caminada al cim de la muntanya més alta del poble, que a la vegada donava nom a l’associació: Puig de Soliveres. Aquesta muntanya l’havien malvenuda els ajuntaments tardofranquistes a una urbanitzadora que sota el literari nom de Cims Borrascosos havien transformat costeres de garrofers, pinars i matolls en amplis carrers, plens de xalets i adossats sense personalitat, i murs de formigó que limitaven l’espai. Les vessants de la muntanya havien deixar d’estar habitades per llebres i raboses per ser substituïdes per altres deprededadors, benissers, valencians, espanyols, alemanys, francesos, anglesos, i algun rus regat amb vodka. Per a la majoria del poble, Cims Borrascosos constituïa l’entrada a la modernitat del poble, i pot ser tenien raó, ara el preu a pagar, no es tenia present.

Els membres de l’associació tenien clar que a la vessant est de la muntanya no hi havia res a reivindicar, els xalets s’assomaven ja als penya-segats, i total per tres pins i mig que restaven sense formigó tampoc calia alçar la veu. Però el perill amenaçava el sud de la formació quaternària, els buldòzers havien pentinat aquella zona obrint camins de pedra calcària cridats a convertir-se en les artèries d’asfalt de l’ampliació. Els il·lusos associats pensaven que podrien limitar aquella pluja de formigó que estava apunt de caure. Per aquest motiu es va organitzar la primera pujada al Puig de Soliveres per aquell diumenge de gener, dia de Sant Antoni del Porquet. Així unien reivindicació a tradició, ja que molts dels membres de la junta directiva havien anat aquella diada a torrar botifarres i menjat margallons amb els seus iaios.

Foc a la muntanya ja no es podia fer, no al terme municipal de Benidreta, ja que la única llenya que restava era les deixalles de la poda dels jardins dels xalets. I margallons tampoc se’n podien fer, estaven protegits per eixa llei tan valenciana que condemna un indígena per arrancar un margalló per menjar-se’l, mentre no diu res si una constructora arrasa mitja muntanya plena de vegetació autòctona. Però ja es sap que els valencians són la meitat meninfotistes i l’altra meitat fallers, o fogueres, o ... i així la única preocupació seriosa que tenim a l’any són l’organització dels milers de festes que recorren la nostra geografia.

Una setmana abans de sant Antoni, els de l’associació van col·locar els cartells anunciadors de l’acte en els llocs tradicionals de reunió de la gent del poble, evidentment els bars i el mercat. A l’església no calia posar-ne cap. Per afavorir la participació no van posar cap crida reivindicativa, tampoc calia que tots sabien al poble com de desviats de la veritat i la realitat estaven eixa gent.

Aquell matí de diumenge va eixir el sol d’hivern, amb la qual cosa la temperatura no era baixa, i a la porta de l’ajuntament, sota les banderes plenes de blaus, rojos i grocs, van anar concentrant-se unes quantes senyeres, més motxilles i els quatre gats de sempre. Només eren una vintena que s’intercanviaven salutacions cordials amb les dones i velles que eixien de missa primera, mentre uns i altres pensaven que la seua religió (una plena de deus i l’altra buida)  era la única i veritable.

Només mitja hora després de l’oficial, cap a les deu i mitja, quan ja sabien per experiència que estaven tots els que eren, la presidenta de l’associació, anomenada la Santa Patrona, per ser homònima de la santa oficial de l’església de Benidreta, va donar l’ordre d’eixida. La comitiva, més republicana que real, va iniciar una marxa lenta baixant pel carrer més empinat del poble a la recerca de la carretera de la muntanya.

Una vegada abandonat el poble i iniciada l’ascensió per la carretera, la marxa es va fer més lenta. La idea d’utilitzar senderes va ser abandonada perquè aquestes havien estat devorades pel formigó i l’asfalt feia anys. Les converses es debilitaren fins ser substituïdes per les esbufegades d’aquells joves no adolescents que l’únic esport que practicaven és el d’alçament de vidre sobre barra fixa. L’excepció eren dos membres del grup, un llarg i desgarbat, amant dels maratons, i l’altre també llarg de malnom bancaixa per treballar en eixa entitat, però que cada dia li agradava caminar un bon nombre de quilòmetres pels camins, reconvertits en carreteres estretes, de la localitat de Benidreta. La resta dels expedicionaris sobrevivia a unes dificultats respiratòries proporcionalment inverses al número de cubates de la nit anterior.

La marxa anava ascendint per la carretera mentre comentaven la semblança entre els xalets i els rovellons verinosos que eixien a les muntanyes de l’interior després les pluges de la tardor que són bonics per fora però indigestos quan els tastem. Després de passar el dipòsit d’aigua municipal, es van detindre breument a la zona dels cocons, unes formacions de roca calcària semblant a nínxols a l’aire lliure i que retenien l’aigua, fet aprofitat antigament per humans i animals. Van deixar a la dreta la vella pedrera i poc a poc, disseminats com les casetes de l’Ascassar abans de la febre constructora de finals dels noranta, van arribar a la plana muntanyenca que s’extenia entre el municipi i el cim del Puig de Soliveres.

En aquella plana, inici d’una gran extensió lliure de xalets i encara plena de pins, que s’abocava cap a la mar de la Granadella, i que, evidentment no era terme municipal de Benidreta, va ser on van esmorzar, lloant el paisatge, mentre escoltaven algun pardalet enmig dels sorolls dels Mercedes alemanys que descendien cap el camp de golf a pasturar els europeus rics, mentre els indígenes s’encarregaven de fer de porteadors d’eixes armes letals pel territori autòcton com són els pals de golf, per no parlar de les pilotes que amenacen menjar-se totes les espècies de pilotes del país, ja siguen dolces, salades, de carrer, galotxa, raspall o raspot. L’esmorzar de la majoria eren uns entrepans d’oli, tomaca i pernil, remullats amb aigua que el vi el reservaren pel dinar. Només la presidenta i patrona, sempre progre però sempre preocupada pel seu esplèndit tipus d’abella reina, menjava una poma, roja i deliciosa, excitant com només pot ser eixa fruita, ja sabia ella que darrere qualsevol economista podria trobar l’Adan esperat.

El descans va anar molt bé, i així quan van enfilar el tram final de l’ascensió, per fi una sendera de caçadors, també animals en extinció. Aquesta pujada es va fer ben curta, en un tres i no res de mitja hora van arribar al cim, replet d’antenes de telecomunicacions, que si bé reforçaven la verticalitat de la muntanya, donaven un aire a campament militar en desús. Només faltava la cabra de la legió pasturant, però com ben sabien els de l’associació si tal cabra s’haguera presentat al poble igual la feien alcalde i tot.

Però quan van oblidar-se de les antenes, més descansats i animats, van obrir els ulls i es van trobar amb les vistes meravelloses, al nord, el Montgó i Segària emmarcaven el Golf de València; a l’est, les serralades de l’interior de la Marina que tancaven aquesta comarca amb Bèrnia com a capçalera principal; al sud la mar i el penyal d’Ifach, Moraira i la torre del Portet; a l’est la immensitat de la mar Mediterrània, encara que aquell dia no es veia Eivissa, tots sabien que estava allí. I per tot arreu, la terra valenciana que plorava de les mutilacions que els hòmens li havien fet. I sobretot, als seus peus, la macrourbanització de Cims Borrascosos.

El pla inicial era dinar al cim, però era massa aviat, no tenien fam perquè acabaven d’esmorzar. La decisió, presa de forma assembleària com havia de ser, va ser marxar cap a la zona construïda de la muntanya. A mitja baixada, la patrona i presidenta, va decidir anar cap a una nova fase de la urbanització, una zona d’adossats de colors vius, on creien que hi havia un parc on dinar i descansar abans del retorn al poble.

Mitja hora després van entrar a aquell poble d’adossats, anomenat Colours House, o una cosa semblant. Els carrers es succeïren, tots iguals, com les candidates del PP, excepció de Rita, la de València, que, evidentment, mai està clar si és candidata o candidat. Aquells adossats, a banda dels colors vius, rojos, taronges, verds, blaus,... tenien altre element diferenciador, eren les balaustrades, hi havia blanques i de color crema, amb pilars o columnes, però coentes totes elles,  exemples d’aquells dissenyadors de rajola il·lustrats que consideraven aquell element arquitectònic com el summum de l’elegància.

Amb la boca, aquella comitiva anava criticant les cases, els acabats, els jardins i els suposats habitants d’aquell poble en miniatura, suposats habitants perquè no n’havien vist a cap. Però en la seua ment més d’un i més de dos desitjaven poder comprar-se’n un, lluny del poble, on poder viure sense necessitat de sentir-se vigilat per les veïnes i els veïns, ja siguen coraçones, filles de maria o juleperes. Sense necessitat d’haver de dir adéu, bon dia o bona nit a cada pas.

Com el parc no va aparèixer, i estaven ja cansats i famolencs, van decidir aturar-se a una placeta, també envoltada d’aquells adossats de colorins, on no es sentia ni un soroll, ni hi havia cotxes aparcats davant de les cases, semblava més un cementeri multicolor que una zona habitada.

Van decidir dinar en aquella placeta tots asseguts en els murs baixos de pedra seca que l’envoltaven, fent de frontera entre el paviment valencià de la carretera i aquells reductes enjardinats del nord instal·lat al sud càlid. De les motxilles mig buides van tornar a eixir entrepans, sandvitxos i alguna sorpresa en els portaviandes (també anomenats tapers), com era un plat de paella o un  altre d’arròs al forn. Les olives, els cacaus i les ametlles feien d’aperitiu mentre el vi assedegava els bevedors socials. Les postres per l’estació es limitaven a taronges o taronges, en un dilema fictici com el de la llegua del país, valencià o català. La sorpresa va ser quan un Toni, oficialment ateu, va repartir pastissets de moniato, Coca Maria i caspell en pansa per a celebrar el seu sant.

L’alegria del dinar va deixar pas a la somnolència de la sobretaula i la becaeta d’algun dels excursionistes. Un parell de gotets de mistela i la proposta de jugar a jocs tradicionals que qualsevol nacionalista, amb ganes o sense, pot rebutjar van fer retornar l’alegria al grup. La veu cantant la portava la única mestra valencianista que treballava al poble, en una escola on convivia amb mestres ultramontans, alguns dels quals no sabien que Carrero Blanco feia anys que havia pujat al cel, i que era l’únic centre de la comarca sense línia en la llengua del país. Benidreta era així, sempre fidel als principios del Glorioso Alzamiento Nacional, ni rojos , ni separatistas.

La curta vesprada d’hivern avançava ràpidament enmig de jocs del mocadoret, on les carreres feien tremolar el paviment de la plaça, la realitat de que pesen els quilos i no els anys es feia palesa en eixes carreres paquidèrmiques. Ja era prop de les cinc quan la patrona va donar l’ordre d’iniciar el retorn. Ella va decidir anar cap a la dreta mentre la resta dels companys no sabien cap on anar. Després d’una estona llarga pels carrers de cases de colors van arribar a una plaça, i llavors l’excursionista anomenat Bancaixa va deixar anar un renec:

-          Òstia, si estem a la mateixa plaça on hem dinat.

-          La puta llet, quina forma de fer l’idiota, dia altre.

-          I ara, cap on anem? Va dir la patrona.

Batiste, un etern opositor de secundària, que estava fins els nassos d’un dia tan progressista, i que allò únic que volia era tornar a casa per poder escoltar “Carrusel Deportivo” i saber com li anava al València CF, va proposar:

-Jo crec que podem anar per eixe carrer (un diferent al primer) i continuar cap l’esquerra, sempre per l’esquerra, i hem d’eixir al final d’ací. A més ens podem fixar en els noms dels carrers. Per començar, com es diu la plaça?

Però a aquesta pregunta ningú podia contestar perquè no hi havia cap placa amb el nom de la plaça, tampoc els carrers tenien nom. Però van seguir amb la idea de Batiste, seguint per l’esquerra sempre, mentre els adossats bessons anaven succeint-se de carrer en carrer. Quan portaven una hora, ja sense llum diürna, havien tornat al mateix lloc.

Ara ningú dia res, van seure enmig d’una confusió absoluta, només la patrona, dona decidida va començar a trucar a cops de puny les portes dels unifamiliars. Ningú obria als seus crits, i això que havia oblidat el seu nacionalisme  polític per utilitzar les llengües conegudes i part de les no conegudes. El silenci va ser la resposta a les seues proclames de solidaritat internacional.

Les jaquetes van vore com les cremalleres eren pujades, les motxilles com mans neguitoses recercaven les molles del pa del migdia. L’aigua, simplement, es va acabar. Les forces van donar per un tercer intent d’eixir d’aquella urbanització fantasmagòrica. Però va acabar amb un fracàs previst quan van tornar a entrar a la plaça, ara ja gelats del fred i la humitat.

Ningú s’acabava de creure que allò els podia passar, només un economista, més prop de la quarantena que de la trentena, somreia tímidament. El fred i l’estranya situació li havien permés acostar-se a la patrona, fins i tot es va permetre el luxe de passar-li el braç per l’esquena, acaronant-la poc a poc, gaudint d’un plaer inesperat però abundant. Era l’únic que desitjava que el problema s’allargara prou per abraçar-la. Sempre en les crisis hi ha beneficiats, i això els economistes ho saben perfectament.

Els expedicionaris, sense ànims, però conscient que calia fer alguna cosa, van intentar dues vegades més eixir del laberint d’adossats, dos fracassos més, arrastrant els peus, més silenciosos, amb una creixent por, derrotats per l’urbanisme. Al final van quedar tots asseguts, cada vegada més prop uns dels altres, muts i cansats, amb ulls plorosos, tots nerviosos, la majoria per la situació, l’economista per tindre la dona dels seus desitjos enmig dels braços, vestida si, però ben apegada a ell, i algun altre nerviós perquè no sabia com havia quedat el València.

Ja a la matinada, les llums d’un adossat es van encendre, es van despertar tots ràpidament, l’economista va treure ràpidament la mà de damunt el cul de la patrona. Tots es van alçar i es dirigien cap aquella casa. Sense soroll i enmig de la creixent expectació de tots, la porta es va obrir, no hi havia ningú, però ells, amb una esperança infinita es van encaminar cap allí, i van entrar d’un en un. I quan l’últim havia passat la porta, aquesta es va tancar.

 

 A Benidreta, l’alarma de la gent va començar cap a les nou de la nit quan no tornava ningú de la caminada al Puig. Els familiars dels més jóvens van pujar a la muntanya a buscar-los, després es van incorporar els municipals, millor dit el municipal, que en aquella època l’ajuntament només en tenia un de servei, no com actualment que semblen la policia de Nova York, i al final va ser la Guàrdia Civil qui es va afegir a la recerca. A última hora de la nit, van començar a aplegar els periodistes i el representant local de la funerària, per si de cas hi havia negoci.

L’endemà amb els reforços de guàrdies civils i voluntaris s’instal·là la televisió amb la Nieves Herreros al capdavant, que olorava un segon cas Alcàsser. Però no apareixien a cap cova, ni barranc, ni avenc, ni a la mar. Les hipòtesis, totes contrastades i difoses per la Herreros, eren diverses, que si eren membres d’una secta i s’havien suïcidat ritualment mentre escoltaven la muixeranga, que si eren hippies i segur que havien marxat a Eivissa amb el vaixell de Dénia, que estarien en una orgia que eren tots uns pervertits catalanistes,...

Però van passar els dies i la notícia va acabar desapareixent de la primera pàgina, i la guàrdia civil, la policia i els periodistes es van retirar, i només pensaven en ells els familiars, i el regidor socialista de Benidreta que veia perillar un grapat de vots, i ja n’hi havien poquets. L’alcalde del poble estava content i tot, el poble s’havia fet famós, i a més, ja tenia un maldecap menys, ja ningú demanaria els papers municipals en valencià, o protegir els pinars, o... El capellà reclamava ajuda a déu, perquè aquelles ovelles descarriades trobaven el camí, no dia si cap a l’infern o el cel. I l’Associació Cultural va desaparèixer.

*******

Quinze anys després, la porta d’aquell adossat de la plaça de casetes de colors de la urbanització Cims Borrascosos es va obrir, una vintena de persones, les mateixes que feia anys havien entrat, van eixir. Tenien la mateixa edat, però havien canviat, tots tenien l’aspecte d’un centreeuropeu, sandàlies amb calcetins, pantalons curts, samarreta florejada, ulls blaus i cabells del blanc al ros. Tots duien una papereta per votar a les eleccions locals amb el nom d’un Partit Independent de Benidreta, i tots repetien una frase amb un fort accent germànic:

La política en egte pais eg una miegda.

I està clar, el futur és dels somnis, perdó, dels zombis.