Front popular

El mateix dia de les eleccions un xicot del meu poble demanava la unió de tots contra el PP, evidentment es referia a tots els partits d'esquerres. Jo ho vaig trobar una exageració, encara ho trobe. No és pot fonamentar una unió en contra de... perquè llavors si triomfes tampoc saps que fer després, i d'altra banda la política econòmica que farà el PP és la mateixa que ha fet el PSOE però sense remordiments de consciència, altra qüestió és que aprofite l'avinentesa per acabar amb la sanitat i l'educació pública (que de fet valencians i madrilenys ja fa anys que estem acostumats).

Però bé, han passat els dies, he llegit molts articles postelectorals, uns contents (tots excepte el PSOE), els altres no. Aquells que més m'agraden són aquells que parlen de les batalles internes dels socialistes valencians, ja fa temps que seguir eixes famílies enfrontades un dia, amistançades altre, era un entreteniment més divertit que els culebrons de la tele. Però la veritat és que m'he cansat aviat i per una vegada m'he dit que faria jo si poguera dirigir la política de centre-esquerra del meu país. 

Primer pas, una diagnosi breu i completament irracional, com jo:

• L'anomenat PSOE (i cada vegada més inexistent PSPV), amb Alarte al capdavant de moment. Tenen una base àmplia per quasi tot el territori valencià. Allò que estava implantat a tot arreu és fals, ells sabran les candidatures fantasmes a les municipals. Els quadres dirigents sempre més preocupats de tindre cura de la cadira i el sou que de fer res més, els dirigents sense carisma. Ho sent per Alarte però té el mateix carisma que Sor Citroen. Amb el seu discurs no deu guanyar ni un vot.
• Compromís. Poden créixer més encara, però és difícil que això supose mobilitzar prou gent per llevar-li la majoria absoluta al PP. Per a mi (es nota que sempre vote al BLOC) Enric Morera seria el millor president de la Generalitat Valenciana (tampoc és difícil si ho comparem amb els que han estat presidents), però això de moment és somniar truites, com a mínim en quatre anys és molt difícil. I Iniciativa, són quatre gats amb una gran líder, Mónica Oltra. aquesta si que arrossega gent.
• EU. Poden creixer, però francament no sé cap on, si fan cas al Cayo Lara de voler ser el projecte majoritari de l'esquerra van apanyats. Són forts a les ciutats, innexistents als pobles.

Segon pas, la proposta:

• Dos anys per vore com evolucionen les coses, com aniran de mal en pitjor, ja no quedarà més alternativa de triar entre dues opcions, continuar igual (de derrota en derrota els socialistes, i la resta amb creixements importants però sense tastar poder) o intentar canviar.
• Per canviar ha de ser una aposta que tinga una sèrie de requisits:

1. Un pacte de continguts, sobre programa ben fet i presentat amb temps suficient. Una coalició prèvia a les eleccions (ara si que somnie truites). Un any per una bona estratègia de comunicació.
2. Un líder entusiasta que aporte nous votants, amb tota l'artilleria verbal contra el PP.
3. Elements moderadors del discurs per no espantar a ningú.
4. Valencianitat i valencianisme en el missatge.

Tercer pas: els dirigents.

• Quin dirigent del PSOE pot ser carismàtic? des d'ara ni un, a qui posar davant, a la més carismàtica de tots, a Mònica Oltra. ja sé que pels socialistes només és quatre samarretes i prou però és que els seus només són vint anys guanyant jornals públics sense millorar ni un resultat.  Vostès s'imaginen una presidenta de la Generalitat com ella, no caldria anar més de victimistes pel món.
• I darrere d'ella, socialistes i del Bloc, que són qui tenen les bases. I sempre tenint present que primer han d'anar els carismàtics. Per Castelló ho tindrien fàcil, amb Enric Nomdedéu, fins i tot podrien llevar-li vots al PP, per Alacant, l'alcalde de Benidorm, que està avesat a pactes estranys.
• I EU, no cal que entren a un pacte amb els altres, així si un vot es perd per l'esquerre anirà a parar a ells.

Quart pas: la realitat, tot aquest exercici mental només m'entreten a mi i algun altre que llig les meues paranoies, els partits seguiran a la seua, i d'ací quatre anys, el PSOE perdrà una miqueta més, Compromís i EU guanyaran uns vots afegits i el PP continuarà amb la majoria absoluta i sinó ací estaran els jacobins de UPyD per ajudar-los.

I si m'equivoque amb els pronòstics, i es pot fer un tripartit, seria la persona més feliç del país.

DE NEGRE

Enric Tallante era i és un professor de llengües clàssiques de l’institut d’Onda, el seu poble. En eixe centre, com qualsevol professor, tenia un malnom que com sempre es resultat d’un bateig fruit de la inspiració divina d’un alumne i mai es pot oblidar, ni abandonar. Amb els anys el malnom adquirix vida pròpia i pot provocar l’oblit del nom real, fet que ocasiona sempre algun moment de tensió, sobretot si el docent no sap conviure amb eixa realitat de forma còmoda. Un malnom sempre és un malnom, els hi ha amb nom d’animal, foca, topo, o bitxitos, o de referències al seu estat, risitas, si bé aquest el rebia un profe que no reia mai. En qualsevol cas, en Enric Tallante es compilaven les tres normes bàsiques, estava justificat, havia perdurat i sobretot havia arribat al rang de la noblesa dels malnoms educatius, i això només es compleix quan tothom sap el malnom, inclòs l’afectat, però mai es diu a la cara, i si a algun alumne se li escapa, tots, absolutament tots, fan els sords com si això no haguera passat.

El TANGA, eixe era el malnom d’Enric Tallante, el motiu estava clar, la seua fixació en eixa peça de roba, ja no tan íntima,  que les alumnes d’institut duien sempre assomant-se per dalt d’uns pantalons que més que ajustar-se a la cintura s’ajusten a tres centímetres per baix d’on comença la regata del cul. Un espai que cedeixen els pantalons a eixos triangles que amb diferents tonalitats adornen la reraguarda de les alumnes. A més en les classes  de l’Enric Tallante abundaven les dones que es refugiaven en els braços del llatí i el grec fugint de les matemàtiques, i amb les evidents excepcions d’aquelles alumnes que volien fer clàssiques o filologia hispànica. Xics també hi havia, però menys i evidentment no portaven tanga, encara que algun any hi haguera alguna experiència masculina en tangapolis.

Tampoc és que el Tanga fora una espècie única, les classes de batxillerat estaven plenes de dinosaures, i no tan dinosaures, que gaudien de les panoràmiques. De fet, Enric tenia una homònima, en el sexe contrari, anomenada Calvin Klein, un malnom personalitzat, aquesta professora de llengües no tan clàssiques s’havia especialitzat en la visió d’alumnes del PQPI, allò que fan aquells que ja no tenen res a fer, ja amb els divuit anys ben fets, i amb una musculatura ben remarcada per samarretes dues talles inferiors. Eixos Adonis, projectes de jardiners amb contractes temporals només limitats per les temporades d’atur obligatòries, agafaven la tàctica d’exhibir-se a mitjan classe de la professora, amb gestos que li cridaven l’atenció, i en els quals la veu dia una cosa i els ulls altra, i aquests segons eren corroborats de forma definitiva per la tonalitat rogenca de les seues galtes, fruit de les calorades que agafava i que només podia sufocar amb un tractament digital que li havia prescrit un informàtic amb mans de pianista.

Tallante a més de ser especialista en les llengües mortes i en alguna molt viva, era un docte en els balls de saló. Com a bon llatinista havia traduït les declinacions als passos dels pasdobles, les cúmbies o el xa-xa-xa. Quan havia després amb la seua dona va haver de convertir els un-dos-tres, o dreta-esquerre, dreta, en els nominatius, vocatius i acusatius, i en algun cas en locatiu fins i tot. Els moments de major triomf personal era quan en els sopars del professorat treia a ballar a les companyes docents, si bé en un principi va ser la notícia estelar, el Tanga balla i a més balla bé, i totes esperaven el seu torn per a poder gaudir ballant amb un home sense el perill d’una xafada, amb el temps es va convertir en un ritual del qual algunes fugien com ànima en pena refugiant-se en la visió contemplativa d’un gintònic.

Però sempre hi ha excepcions, i a l’institut d’Onda, hi havia també, una professora d’anglès que esperava sempre amb il·lusió eixos moments de ball, realment feien una bona parella, ell alt i prim, amb una calvície incipient, un nas aguileny que recordava a Juli Cèsar i ella menuda, però ben proporcionada, amb uns ulls redons com els seus pits, era la seua Cleopatra personal. La gent quan se’ls mirava deien que semblaven el Richard Burton i la Elizabeth Taylor. Ells aviat ho van apreciar i així, d’un ball van passar a dos, i a dansar junts tota la nit del darrer sopar del curs. En ell, la música no s’aturava, i les mirades cap ells tampoc, menys les converses benintencionades que bé ballen, quin moviment,... però sobretot envejoses ja voràs com acaben enrotllats, mira com li toca el cul a la d’anglès, però quin culet més guapet té, ... calla i posa’m altre gintònic que ja que no follem mamarem prou.

Aquella nit no van acabar follant, era massa tard per dues persones casades, però si van quedar per a unes classes particulars, però no de dansa, disfressades de reunió de coordinació pedagògica, àlies COCOPE, una setmana més tard. El lloc tractant-se d’Onda estava fàcil, al motel de l’eixida de la ciutat, un lloc discret, relativament, perquè els del poble sempre coneixen els cotxes. Però bé, allí es van trobar un dimecres per la vesprada els dos aprenents d’amants. Ell va acudir amb una bossa de roba, ella també. La Júlia, que eixe és el nom real de la professora, pensava, si es mou al llit la meitat de bé que ballant serà un èxit, o dos o tres èxits.

Quan van entrar a la suite imperial, no podria reservar-ne cap més un clàssic, ella es va llançar als braços d’Enric, aquest va respondre amb una besada apassionada, amb la seua llengua recercant la campaneta d’ella, però amb suavitat es va anar separant d’ella. Necessite anar al bany, li va comunicar mentre ella sorpresa veia com entrava dins amb la seua bossa de roba a la mà, Òstia, a què es vesteix de Juli Cèsar, seria la bomba.

Els segons es van convertir en minuts i l’excitació de Júlia anava en augment, només se li acudia la cançó de que serà,serà? Mentre els seus ulls no s’apartaven de la porta, i les seues mans buscaven avançar en les futures i esperades carícies cuixes amunt i melic avall. Va anar a buscar una ampolla de cava que els entrava en el preu del Motel, va obrir-lo i va omplir dues copes. No va poder esperar-se a brindar amb el seu amant (ella ja pensava que li havien entrat caguetes i que tot quedaria en no res, bé en un fracàs estrepitós). Així que va buidar la seua copa, i amb una somriure de xiqueta pecadora va tornar a omplir-se-la. Si es tira enrere, el cape, i després el mate.

Però quan ja estava pensant en les diferents maneres de matar-lo, es va obrir la porta i va aparèixer la mà d’Enric, amb un CD als sues dits, mentre la seua veu de general demanava. a Júlia ”posa el CD per favor”. Ella que no s’esperava eixa veu de Tallante va obeir ràpidament, i va anar cap l’aparell musical que hi havia en una taula de l’habitació, els primers sons de “la cavalgada de les Valquíries” van omplir l’espai. Està com una xota, me’n vaig a casa, pensava Júlia mentre la seua curiositat i un desig creixent la feien romandre quieta. Ara baixa el volum de la llum, retronà la veu d’Enric com si fora u dels “supertacanyones” del Un, Dos, Tres. Júlia tornà a obeir sense treure els ulls de la porta del lavabo que lentament anava obrint-se per rebre una transformació només comparable a la del cuc que es fa papallona.

Una papallona no va aparèixer, però l’aparició va deixar paralitzada a Júlia, que tenia els ull fixes en aquella figura vestida de negre-sado amb una fusta a la ma i un antifaç. Però allò que atreia la mirada era el bony immens que hi havia enmig d’uns pantalons més apretats que la faixa de la Rita Barberà. Això és el Penyagolosa sencer, i tot per a mí pensava l’amant mentre discernia si posar-se a riure o continuar la comèdia, perquè allò que no podia fer era deixar passar l’oportunitat de gaudir d’eixe espècimen.

Llavors va sentir de nou la veu d’Enric, però al mateix temps era diferent, més d’home, una veu grossa que a més s’expressava en castellà: Llámame Amo perra asquerosa. Júlia que ja havia decidit seguir el joc esperant el premi final, li va respondre te llamaré y te la mamaré como quieras. Amb eixes paraules Júlia va comprovar estupefacta com Enric creixia un pam més, i no només d’alt.  Els minuts següents van ser una sorpresa continua, però Júlia va acabar ben nueta i lligada amb unes abraçaderes negres envoltades d’un mocadoret de tela amb les inicials E.T brodades amb fil daurat, mentre Enric havia quedat només amb la porra, la de la mà i la d’enmig de les cames, si bé aquesta segona encara reprimida pels pantalons de cuir fals de xino.

I va arribar el somni desitjat de Júlia, Enric va baixar-se els pantalons, i aquella huitena meravella del món es va destapar en el seu esplendor, allò semblava més llarg que una recta de l’A3, era un monument que requeria la seua adoració, i els segons per recorre’l tot lo llarg que era. Mentre s’acostava cap a la seua boca, els ulls de Júlia estaven ben fixes, la seua llengua preparada, i ...

Va sonar el mòbil d’ella, i no una música qualsevol sinó la de “suspiros de Espanya”, la música del seu home, un simpatitzant del PP, i ara regidor d’urbanisme. Júlia no sabia que fer, de fet no podia fer res, només agitar els ulls, i fer glu, glu amb la gola. Però Enric ho va entendre, va anar fins el bolso i li va portar el mòbil dels collons, i li ho va sostindre per a que ella parlara. Què vols Vicent? Júlia, on tinc la corbata negra? A l’armari del vestidor, i amb què la combine? Amb una camisa clareta,... i sobre aquests temes importants va continuar uns segons la conversa. En penjar, Júlia amb tristesa va observar com Enric havia tornat a la seua talla habitual, ja no era aquell dominador salvatge, només un professor de clàssiques quarentó amb una pilila pansida, molt llargament pansida, això si.

Aquell dia  no van aclarir res, i després ja no van voler tornar, un per vergonya de la pansimenta i l’altra per la poca-solta de no haver apagat un mòbil que podria provocar un terratrèmol i convertir la torre Eiffel en les ruïnes de Pompeia. Això si, Júlia va canviar la cançó que identificava al seu home i va començar a envejar (i odiar) a totes les dones que parlaven amb Enric amb un somriure a la boca, sobretot si tenien  marques a les monyiquetes.

Setembre

Aquestes vacances s'han acabat, jo com a bon mestre les he fet llargues. ara he de tornar a la feina, ja em va bé, que estic cansat de platges, piscines i xiquets. D'allò que no em canse mai és dels dinars i sopars amb els amics i amigues, amb la família, de vetllar a la fresca, o d'estar a la meua caseta mirant el penyó d'Ifach o les llums de Moraira. Volia fer moltes coses, parlar amb gent, investigar una miqueta, però m'he quedat sense fer res.

Tampoc em canse de les caminates de nit del Poble Nou de Benitatxell, fins a 130 persones de totes les edats erem una nit, quin gust poder fer exercici amb la gent del teu poble. Això és una activitat que deurien copiar a tot arreu. Al meu poble he vist uns regidors i un alcalde implicats, treballant, amb una feina difícil per endavant, però animats. També podrien anar més ràpits, el carrer José antonio continua al mateix lloc  i és una vergonya, no només cal la voluntat de solucionar-ho, s'ha de canviar ja. Però la resta avant, les crítiques són per tonteries, si porten corbata o no, si diuen alguna cosa, si... ànims, no feu cas i a treballar. Ah i la decisió de contratar una periodista molt bona, no l'acomiadeu, si hi ha alguna cosa que li fa falta al poble és publicitat i això no només s'aconsegueix amb una oficina de turisme, cal actuar molt més enllà, i per això cal una professional.

Vam començar l'estiu demanant la dimissió de Camps, eixe dels tratges, i l'home va dmiitir, però no pels valencians que teníem vergonya d'ell, sinó per un gallec que li diuen Mariano Rajoy. a mi aquests presidents de la Generalitat que volen ser ministres els trobe a tots mig gilipolles, mig traïdors. Per un valencià el màxim orgull ha de ser convertir-se en president del seu país. Però està clar que el meu pensament és minoritari. De Fabra, el nou president, millor no parlar encara, que ell és capaç d'estar huit anys i no fer res, com en Castelló que només ha fet un troç d'un invent anomenat autobús guiat, que ve a ser com el tramvia però de pobres, i així i tot, l'ha fet passar per l'únic parc públic important de Castelló.

Això que si he fet, és escriure una miqueta. He fet un parell de contes, d'eixos que un dia tens una visió i la història la tens servida, però després tarde dos mesos en escriure-la. hui en publicaré un i d'aci un temps l'altre.

salut i felicitat

Carta a Pepe Ciscar

 Senyor conseller, jo sóc del Poble Nou de Benitatxell i vos conec de tota la vida, com no va a ser així sent vosté de Moraira. Fins i tot vam compartir diumenges de futbol, ja fa molts anys quan jugàvem amb els veterans barrejats de Moraira i del Poble Nou de Benitatxell.

En aquella època vosté era un segregacionista del seu poble respecte a Teulada, s’en recorda què mal ho van passar a primeries dels noranta quan quasi van aconseguir convertir-se en entitat menor?. Afortunadament per a vosté no ho van aconseguir. Vosté és molt més astut i intel·ligent que la majoria de la gent, molt més que jo. Va acabar amb els enfrontaments entre Moraira i Teulada d’una forma única, va convertir dos nuclis en un sol poble, va convèncer als de Teulada que Moraira havia de millorar, i com ho va fer durant el seu mandat!. I Teulada també, evidentment. Amb vosté va nàixer Teulada-Moraira. Els de Teulada contents, no perdran la platja i els de Moraira també, saben que són els guanyadors d’un pacte no escrit on uns conserven el nom i la Font Santa i els altres els diners i el poder.

Des de l’alcaldia va aconseguir fer-se un lloc al PP, i la seua intel·ligència li va permetre saber que el gos guanyador en la batalla final contra Ripoll seria Camps, encara que ben segur que pensava que eixe president es pagava ell sol els tratges. El seu ascens l’ha portat a ser conseller d’educació, i per la qual cosa, jo com a professor depenc de les seues decisions.

Quan vam saber el seu nomenanemt, a l’institut Benigasló de la Vall d’Uixó, on treballe, només parlaven de dos membres del nou consell, principalment el de l’exacaldesa de La Vall, Isabel Bonig, nova consellera de Territori i de “Mig ambient”, es veu que l’altre mig no li preocupa. Ja sabem tots que el mig abandonat és el dels arbres i el que s’ocupa serà els dels Pais, però això va en la genètica del seu partit. Del segon nomenament era el seu, quan alguns professors van saber que jo el coneixia, em preguntaven sobre vosté, i jo responia amb positiu: és seriós, és professional, és intel·ligent , és astut i damunt segur que es paga els tratges. Però com em feien una cara rara, que feia un radical de Compromís alabant un conseller del PP? i sobretot mentre participa activament en les protestes contra les retallades i la cagada que sota un futur fal·laç de plurilingüisme vol acabar amb el valencià. Jo continuava defensant-lo afirmant que amb vosté es podrà negociar, pactar, parlar i fins i tot anar a dinar a les Sorts o a la Senieta  (jo no, que no m’arriba el pressupost), famosos restaurants del seu poble. He arribat a afirmar que amb vosté hi haurà més pactes, més negociacions i menys enfrontaments.

Això li demane jo, negociació i pacte. No vull que el meus fills continuen pensant que conseller d’educació és sinònim de l’home del sac, o que el segon cognom seu és el de DIMISSIÓ, com els passava amb el teu antecessor que cada vegada que eixia a la tele li dien, Mira pare, és el teu amic, Alejandro Fontedemora Dimissió.

Mire que poc li demane, negocie amb els sindicats i amb Escola Valenciana, escolte’ls i pacte. Sempre val més un mal pacte que una bona baralla, com diuen a la nostra comarca. Així jo podré defensant-lo.

PS. Perdona Pepe per parlar-te de vosté però és que a mi els consellers sempre m’impressionen, encara que haja jugat a futbol amb ells.

PACTE

Ahir em vaig assabentar que ja hi ha pacte al Poble Nou de Benitatxell. Josep s'assegura l'alcaldia i supose que l'estabilitat els pròxims quatre anys. A molts pobles els pactes que fa el Bloc són pactes de progrés, amb forces progressistes, al poble això és impossible. Desaparegut el PSPV, la única força progressista és el Bloc, la resta no deixen de ser conservadors d'una o altra forma. 

Jo no sé els termes del pacte, si els haguera preguntat els sabria, però jo sóc discret i no vull posar en compromisos a la família. No sé quants punts hi ha, o si és un pacte escrit o verbal. Si només es tractava de repartir càrrecs (que és precís fer-ho) o sobre programa. De fet, jo crec que només haguera posat un punt al pacte, no crec que calguen més, i ho haguera redactat així:

El candidat del CCD -supose que futur segon alcalde- es compromet a treballar les mateixes hores, amb la mateixa intensitat, decisió, honradesa i jornal que el candidat del Bloc, Josep Femenia.

Amb eixe punt suficient, i vull constar que no ho dic perquè dubte que Toni no treballarà així, segur que ho intenta. Ho dic perquè jo amb eixos termes si fora candidat d'altre partit no ho signaria, abans em retire de la política que intente igualar les hores, la dedicació i la passió de Josep. A mi m'agrada viure, i viure bé, i Josep viu pel poble. Ha costat anys que la gent ho entenga, però ha arribat el moment, el poble per fi tindrà l'alcalde que és mereix.

I que farà el nou equip de govern, jo ho tindria clar, el primer dia tres mesures fonamentals:

1. Canviar el nom del Carrer José Antonio, ja és hora que els feixistes espanyols reposen al panteó del Valle de los caídos. Allí estan bé. Quin nom? jo ho tinc ben clar, alguns de l'assemblea de jóvens semblava que també, el del mestre Vicent Ferrer Such, i el dia del canvi de nom fer-li l'homenatge que és mereixia en vida i que no vam saber fer-li.
2. Aplicar el Ventilador, com una auditoria externa és massa cara i una interna sempre és discutida, crearia una comissió de dos o tres professionals externs a l'ajuntament que ho feren. Economistes com Pedrós o advocats com Vicent el Papa (anava a posar Vicent Vidal però com així la meitat no ho coneixerà). Així es sabran els comptes de l'Ajuntament.
3. Demanar la retirada del decret que vol acabar amb les línies en valencià. Això és una agressió a la línia de flotació del nostre país i de la nostra cultura. I simplement no es pot permetre. 

Evidentment després cadascú farà allò que voldrà, però si arriba la Magdalena i no hi ha un acord municipal per canviar el nom del carrer dels meus pares, el meu ja fa anys que és la Baixada dels Benitatxells, jo estaria decebut. 

Bé, això, com la majoria del que faig jo, és parlar per no callar. Dissabte 11,  nou ajuntament, el Bloc la força majoritària, el Bloc la gent amb més ganes de treballar, de canviar coses i de fer-les bé, i sense trampes i sense omplir-se les butxaques i això si és una notícia al Poble Nou, una gran notícia. 

Ànims i endavant.

El candidat socialista (un conte del 2007)

Corria l'estiu del 2007, jo estava content perquè podia tornar a viure al País Valencià després de 12 anys per Catalunya. Anys meravellosos, en els quals em van tractar fabulosament i vaig deixar molts amics i amigues per les terres del Nord. Jo ja havia fet algun conte i com la política sempre m'ha agradat vaig triar els socialistes per començar, a més un grup amb unes relacions tan caïnites com eixe sempre dona joc, igual a partir d'ara Compromís en fer-se gran també dona per escriure sobre ells. Però s'han d'afanyar molt per arribar a les lluites fraticides dels anomenats "socialistes valencians", abans PSPV.

El conte ha envellit mal, voreu com hi ha coses que hui no les diria, Zapatero ja està a punt de passar a millor vida (un retir daurat),  altres mig s'han acomplit, però com amb els socialistes cada quatre anys gaudixem pegant-se mossos entre ells sempre és mig actualitat.

EL CANDIDAT SOCIALISTA

 

Vicent Devesa passejava pel mig dels tarongers mentre meditava sobre la decisió a prendre. Els socialistes havien tornat a perdre les eleccions autonòmiques de l’any 2011, el candidat que va eixir del congrés del 2008 no havia pogut millorar els resultats de Joan Ignasi Pla, ara retirat de forma daurada com a conseller de Bancaixa. A la ciutat de València, Rita continuava arrasant amb el poder dels seus vestits rojos combinats amb els bolsos lluents. Aquesta dona seria alcaldessa de la ciutat fins que el PSV (la P de país l’havien perduda a un congrés extraordinari) trobés una ex-fallera major socialista, un espècimen del qual no hi havia constància de la seua existència.

Les baralles internes entre ex-lermistes, ex-asuncionistes, rubistes, alardistes, sevillistes (que també hi havia), gent del regne taïfa de Ximo Puig a les llunyanes comarques del nord, partidaris de Franco (el d’Alacant no el general difunt), localistes propis d’Elx, Gandia o Dénia que volien més quota de poder, eren contínues. Les pàgines de política del Levante eren ocupades cada dia pels diferents sectors i la seua estratègia.

Mentre pensava tot això Vicent Devesa arribava al final del camí entre els tarongers. Aquell era l’únic lloc del poble que li recordava la seua infantesa, els tarongers, les sèquies i l’aigua corrent. De fet, va ser ell, com alcalde, qui va comprar aquesta fanecada de tarongers per salvar-ne algun enmig de la febre del PAI que va envair tot el País Valencià. Aquells anys daurats li van aportar grans beneficis a Vicent, el poble va duplicar la població, van construir un centre comercial, un nou polisportiu, un institut, i a nivell personal les comissions, que saviament va repartir amb els seus opositors populars, amb els del bloc no, que allò de rebatejar-lo com PAI Devesa li havia provocat molts mal de caps. Quines comissions més bones, la seua dona va poder comprar-se un xalet a Xàbia, reformar la casa del seu pare, i com no obrir un compte a Andorra. Per desgràcia la crisi dels darrers anys i la por d’acabar com el nuvi de la Pantoja van finiquitar la bonança.


Vicent després de tres legislatures com alcalde del seu poble, pensava que havia arribat el moment de fer el salt a la política en majúscules. Els últims quatre anys ja havia compaginat el seu càrrec amb el de diputat autonòmic, sense renunciar als ingressos complementaris, ordinadors, mòbils i agendes d’última generació. La tasca de diputat no li va suposar molt d’esforç, però si el coneixement intern de qui eren els elements claus en un partit tan atomitzat com el PSPV. A més, mentre nadava entre dues, o tres o quatre aigües en el partit, anava consolidant la seua xarxa de poder pròpia a les comarques de la Safor, la Ribera Alta i Baixa, i la Marina Alta. Els favors als alcaldes i polítics d’aquestes zones van ser continus:

- Xè, Pere, no estàs fent-te una casa? si vols obtenir diners ràpids pots comprar una finca de tarongers de la partida de la Sénia que vaig a requalificar com a sòl urbà;


- gràcies Vicent, no ho oblidaré.

- Mª José m’han oferit ser diputat provincial substituint al trànsfuga de Sueca, perquè no ho eres tu, que jo tinc massa feina,
 

- És un honor Vicent que penses amb mi, m’agradaria molt, moltes gràcies, no ho oblidaré.


Vicent va decidir que aquell era el moment de presentar-se com a candidat a secretari general del PSPV. Aquest pas però calia donar-lo sobre ferm, sense precipitacions, però sense aturar-se. El pla ja ho tenia dissenyat i ara tocava aplicar-ho. Allò primer que calia era assegurar-se el suport, o com a mínim, la no bel·ligerància del partit a Madrid, per això va recórrer al ministre valencià de torn, que per sort el coneixia des de que estaven junts al Bloc d’Estudiants Agermanats (el BEA) durant la Universitat, quin temps, aquell que volien canviar el món, crear un País Valencià independent, socialista i confederat a Catalunya. I que innocents erem, va pensar Vicent, i el més fort és que encara queda gent que pensa en aquestes bajanades.

Les festes d’estiu del poble van ser el moment ideal per a convidar al ministre al poble, i amb ell al secretari d’organització del PSOE. Ell no ho faria com el Josep Maria Catalunya i els seus sopars multitudinaris a Gilet, on anaven tots aquells que volien continuar amb la poltrona. No, ell faria una convidada sel·lectiva, però això si, amb molta classe, que ser progressistes.

El ministre i el secretari d’organització del PSOE, després de tres botelles de vi de Requena-Utiel, i una fideuà com deu mana, li van donar no només el vist-i-plau sinó també bona part del seu suport. El del ministre ho agraïa, però del secretari d’organització no es fiava gens perquè igual donava que llevava el suport, i és que havia eixit com el seu amo, el Zapatero, que ningú sabia com podia continuar al poder després de trair a ERC, IU, BNG, Nafarroa Bai, Maragall, Montilla, saharahuis, i més, però estaven al 2011 i continuava al poder en coalió amb CIU i Duran i Lleida com a ministre, que tothom té un preu, i Zapatero més que talante té molta mala llet.


Després del suport del ministre i la trobada amb els seus amics de les Marines, les Riberes i la Safor, Vicent va fer una roda de premsa a un hotel del cap i casal, on es va presentar com el candidat que millor representava la regeneració dins del partit, les noves idees i la il·lusió. De fet. Idees noves no hi havia moltes, però l’espectacle de llums i imatge que va acompanyar-lo era impressionant, semblava més el fitxatge estrella del València CF.


La campanya per la secretaria general havia començat, les reunions, mítings, sopars a la intimitat, i ofertes de repartiments de prebendes en la futura direcció van agafar bon aire. L’únic problema era una jove alcaldessa de l’àrea metropolitana, que si tenia idees noves, però no estava prou entrenada per les ganivetades de la seu socialista del carrer Blanqueries. L’acusació de jove, innocent i inexperta van poder amb ella. El Congrés extraordinari, després de pactar l’entrada a l’executiva de la majoria dels de sempre i que Lerma continuara de senador vitalici, va ser relativament fàcil. Vicent era el nou secretari general del PSV.

Ara tocava preparar-se per arribar a ser president de la Generalitat. Ell era molt espavilat, i anava a demostrar-ho: calia buscar nous fitxatges a les llistes, res de professors universitaris que prediquen i ningú els entén, calien hòmens i dones amb bona presència, bronzejats com Zaplana, i que mobilitzen els sectors menys reaccionaris de la dreta. El seu esforç personal, i la promesa d’una conselleria nova, la d’esports, va permetre presentar a David Albelda, el capità dels darrers deu anys del València, com a candidat a l’alcaldia de València, no era una fallera major però era el més pròxim, i ningú no dubtaria del seu valencianisme. Amb aquest fitxatge ja s’assegurava un nombre de vots major que la il·lusa Carme Alborch, candidata de les darreres eleccions.

Però el moviment fonamental el va fer Vicent Devesa quan en un absolut secret, en un petit restaurant de Roma, va arribar a un pacte amb el Conseller Blasco, abans socialista, ara del popular, sempre conseller. Aquest a canvi del la integració del Partit Socialdemócrata al PSV i una futura conselleria per a ell (quina conselleria li era igual, la qüestió és tenir cotxe oficial) va acceptar escindir-se del PP, i crear un nou partit Renovació Valenciana, en el qual segur que tindria molts seguidors ressentits amb Camps, com els zaplanistes d’Alacant, els Mutistes de Gandia, i on a més integraria els grups d’estrangers que a les Marines estaven descontents amb el govern del PP.

Aquesta darrera jugada va ser clau pel triomf socialista, i així Vicent Devesa va arribar a ser president socialista d’un govern format per 26 conselleries (les promeses eren moltes), i gràcies amb un pacte amb els de Renovació Valenciana. Esquerra Unida ja no tenia representació, i els del Bloc estaven com sempre, buscant les essències nacionals, quan tothom montava immobiliàries.

I Vicent Devesa, va ser un president feliç durant molts anys. I els valencians, com sempre, putejats i feliços. Sense prou metges, ni mestres, però amb falles, fogueres, madalenes, moros i cristians, terres mítiques i marines d’or. La història de sempre.


I Camps, jugant al golf.


La Llosa, setembre 2007.

El poble nou es mou (en bona direcció)

Eixe era el lema de l'Associació Cultural Puig Llorença allà els anys 90, el poble de fet no s'ha aturat mai, sempre ha anat fent camí, a vegades gràcies als polítics locals, però moltes vegades malgrat ells. Jo em vaig equivocar en les previsions electorals, afortunadament per a tots. Per primera vegada s'ha escollit un grup diferent, el BLOC-COMPROMÍS, evidentment aquell que jo estic ideològicament més proper, però no només és per això. Ha canviat perquè hi ha un grup jove, amb ganes de treballar, honrat cent per cent, i amb un líder, Josep Femenia, que serà tossut, però a treballar i a honradesa no li guanya ningú.

Amb ells la gent del poble tindrà un avantatge ja no seran notícia per les faroles més cares del món, ni per pagar obres inacabades, ni per falsificar signatures. Jo no sé si trobaré nous temes tan divertits com els que em donaven fins ara, però ja en trobaré d'altres. Tampoc em quedaré callat si hi ha coses que no m'agraden les diré i avant, jo sé que ells saben escoltar i la veritat és que no sempre estarem d'acord, només faltava això, a la cap i a la fi jo sóc un batasuno, va fer tanta gràcia eixe apel·latiu que hi ha un company de l'institut que m'anomena BILDU.

L'11 de juny serà festa amb el flamat alcalde i regidors. ENHORABONA a tots i totes.

LA PORRA DE LES ELECCIONS

Mai he encertat el resultat d'unes eleccions municipals al Poble Nou, però això no vol dir que no m'agrade, i sobretot em diverteix, pensar-ho abans, xarrar-lo, i vore com m'equivoque al final. En aquest cas també m'agradaria enganyar-me amb el resultat, per a mi, allò que el poble necessita és un triomf del Bloc, perquè una injecció de treball, passió, honradesa i voluntat és necessària. I per a mi, qui millor ho garanteix és el Bloc.

A banda d'això, quins resultats crec que eixiran, depén de la variable dels vots estrangers. No invente res, però jo ho he pensat a partir dels mateixos votants (1800) que les eleccions del 2007. Així el meu pronòstic és el següent:

1. PP............... 5
2. BLOC.......... 4
3. PIDEB..........2
4. CCD.............2 
5. PSOE ..........0

 

Ara bé, si els votants superen els 2000 beneficiaran al PP i al PIDEB, així podria donar-se un  resultat com el següent:

1. PP.................... 6 - 7
2. BLOC .............. 2 - 3
3. PIDEB ............  3 - 4
4. CCD ................... 1
5.  PSOE ................ 0

Aquests resultats la veritat és que és com una loteria, igual el CCD té molts més regidors, i el PP menys, o el BLOC al final només el voten 250 poblers. Però això és el més divertit, fins d'ací dotze dies no sabrem els resultats, però mentres podem anat fent porres. 

Si s'apunta molta gent podem quedar després de les eleccions i convidar el que ho haja encertat. La llàstima és que jo no estic al poble, perquè aniria a tots els mítings, sobretot si repartixen coques, paella, mistela,... és que al poble ja es sap que per menjar de bades acudim a qualsevol lloc.

Salut i a gaudir (disfrutar en castellanisme) de la campanya electoral, que els resultats ja els patirem quatre anys.

Àrees recreatives

He passat les Pasqües al Poble Nou de Benitatxell, a la caseta dels Benitatxells. Jo no sé perquè hi ha gent que s'empenya a dir-li a aquestes vacances de Setmana Santa, això és cosa de castellans, andalusos, aragonesos pels quals les celebracions més importants són la passió, la mort de Jesús. Nosaltres, més mediterranis, més vividors, li donem la importància a la resurrecció, a la vida, al renàixer, per això diem les vacances de Pasqua, i l'element fonamental és anar a berenar la mona.

Ara bé, com afortunadament la realitat  ha superat a la religió en el món occidental, ja no cal esperar al diumenge per berenar mona i trencar-li l'ou (dur) al cap d'algú. Així, a casa meua ja el divendres vam anar a berenar la mona, i com ho vam fer per la vesprada, vam decidir que podríem anar als pous de l'Abiar.

El primer error va ser no mudar-nos, això no pot ser, un no pot anar amb xandall i botes de muntanya i passar per davant les faroles més cares de la història de l'enllumenat urbà mundial. Ara l'Ajuntament tampoc ho ha fet bé, jo crec que podrien haver posat una senyalització convenient, un cartell explicatiu, alguna cosa, per a què, aquells que no les coneguen puguen aturar-se una miqueta a admirar eixes magnífiques obres d'art. I a més podrien posar un banquet davant, i asseguts es vorien millor en tota el seu esplendor.

Després de quedar enlluernats, vam continuar pel camí reconvertit en carretera tallada intermitentment per trossos de bancals i marges. Si, ja sé que oficialment el camí-carretera està acabat, però el títol d'imbècils encara no el tenim al poble, els polítics que manen poden afirmar allò que vulguen però la realitat visual és una altra.

En arribar baix de tot vam anar cap els pous per poder berenar en eixa altra obra d'enginyeria civil extraordinària que és el parc, la mini-àrea recreativa, el xurro-columpi, ... dels Pous de l'Abiar. És la cloenda perfecta als despropòsits de les obres dels darrers anys. Si la Mare de Déu de la Rosa (o del Roser) té el seu triduum de resos, els pous de l'Abiar també en té tres, però de despropòsits, el primer les faroles, el segon, el camí inacabat, i el tercer el "quiero i no puedo" d'àrea recreativa al costat dels pous.

La gent del poble, pot anar a fer una torrà al "paellero" que han fet (això que ara s'anomena barbacoa) però només els alts, perquè els estàndards enlloc de girar la carn per vore si s'ha torrat ho poden vore des de baix, no cal girar les graelles. Pitjor seria fer una paella de llenya, si es poden ferros, la paella només la podrà fer gent alta com Maruira, l'exalcalde, perquè jo només voria la base del paelló, ara que si porte una cadireta de casa li podré afegir els fesols de la peladilla i tot. Això per no parlar dels magnífics columpis instal·lats.

Jo només demanaria una cosa, l'equip de govern que mane a partir de maig, encara que siguen els mateixos que ara, per favor, penseu abans de fer les coses. Al poble li vendria molt bé una àrea recreativa, no un xurro com el que han fet. Als pous de l'Abiar és un lloc molt bo, aprofiteu l'espai. La meua família i jo ho agrairem. I molts altres poblers que volen berenar la mona sense anar lluny també.

I un afegit, l'endemà vam anar a la Fontsanta, la zona molt ben condicionada, però vaig acabar amb un maldecap impressionant pel soroll del kàrting continu. Es veu que com jo no sóc teuladí no estic immunitzat al brunzit dels aprenents de pilots de carreres, ho dic això de teuladí perquè sé de bona tinta que ells quan arriben a la Fontsanta el seu fervor santvicentí els eleva a un núvol de fe que només escolten la veu del Sant. Gràcies al dimoni al Poble Nou hi havien moriscos i ens vam lliurar de predicador tan il·lustre. La penitència la vaig patir dissabte sant amb un maldecap.

BATASUNO

Fa uns dies repassant les entrades i comentaris del blog em vaig trobar un anònim que tenia un comentari crític amb una entrada titulada PIDEB. Jo normalment no conteste els comentaris, ací cadascú diu allò que vol. I només faltava que no puguérem criticar-me, si jo dic allò que vull, els altres també. Però aquesta entrada em va fer molta gràcia per les acusacions que feia. La primera és que jo sóc un ignorant de la vida, té tota la raó, jo no estic en posició de la veritat absoluta, això ho deixe per a Jiménez Los Santos, José Maria Aznar i el Papa de Roma que no s'equivoquen mai. Jo tinc clar que desconec gran part de la vida, del món i de tot. Per això sóc un ignorant de la vida i molt feliç.

La segona afirmació és que la Hannelore Reindorf és la persona que més ha fet pels poblers siguen espanyols o estrangers. És una opinió respectable que jo no compartisc. També és veritat que el fet de no compartir-la deu estar relaciuonat amb ser un ignorant de la vida. Però bé, és una opinió tan fonamentada com les del Papa sobre l'ús dels preservatius. Jo només he parlat una vegada a la vida amb ella, en un sopar dels premis Puig Llorença, en el qual en el meu poble, pagat pel meu ajuntament, vaig haver de parlar en castellà (cosa que no havia fet des que anava a catecisme amb Vicent el rector) perquè la segona alcaldesa no entenia la llengua del poble que li pagava el sou. Però bé, eixe dia vaig parlar amb ella, i (que conste que no va ser culpa meua) al cap de tres setmanes la van detindre, encara que ara no recorde perquè era, o si, però com sóc un ignorant de la vida, no cal comentar-ho.

Però allò que m'ha fet més gràcia és la tercera afirmació, que jo forme part del bloc, ja té mitja raó perquè normalment els vote, es veu que no ho dissimule prou bé. Ara el més graciós és quan diu que el BLOC (i aquest ignorant de la vida inclòs) som uns radicals i som la versió batasunera a València. Ara que dic, que té raó o no? batassuneros no som perquè jo sóc pacifista i la única kale borroka en què participe és quan tire poals d'aigua a les meues quintes a les festes de la magdalena. Radicals, per favor, tal vegada jo si ho sóc, però els del poble, si fan un butlletí trilingüe, són quasi tots xicotetes empressaris més prop de la política econòmica liberal que socialdemócrata, i fins i tot van a missa quan toca. 

Ben pensat, a mi m'agrada pensar, parlar i escriure en la llengua dels meus iaios, dels meus pares, dels meus fills. I vull que la llengua del meu poble continue sent eixa i no una imposada des d'Albacete o des de Londres. I això que jo sempre pensava que era ser conservador perquè volia mantenir les arrels i la cultura pròpia ara és ser radical. Així que igual té raó, sóc un radical i no ho sabia.

Aquest anònim te la raó, li diré a la meua amiga Guadalupe que avise als alemanys que si demanen a qualsevol que porta vint anys vivint allí que entenga l'alemany és un batasunero radical. Igual es riuen i tot.

Democràcia interna

Per un moment imagineu-se que entreu en un club que serveix per fonamentar la democràcia, que esteu quatre anys, podeu donar la vostra opinió, discutir, pensar,... però a l'hora de la veritat unes ments pensants i llunyanes geogràficament (o no pensants que deu ser l'equivalent a imbècils) vos diuen: podeu dir allò que vulgueu però qui mana som nosaltres i com manem nosaltres no vos fem cas i posarem al capdavant del club a qui ens done la gana. Segur que molts deixaríem el club. Això és el que passa al PP del Poble Nou de Benitatxell, la setmana passada es va confirmar que la seua candidata serà Nieves Garcia. Altres companys del seu partit, disconformes, es van donar de baixa, i evidentment es donaran d'alta en altre grup, suposadament el CDS o tornaran al grup d'on van eixir, el CUB. Aquells que han marxat criticaven la manca de democràcia interna, que al final els afiliats del poble no podien fer res i des d'Alacant (i des d'Ondara afegiria jo) ja tenien triada la candidata. Segur que des de la seua fugida del PIDEB al PP que estava tancat l'acord.

Allò que em sorprèn és que ara diguen que no hi ha democràcia interna, clar que no, ja fa anys que no hi ha. De fet em sembla que mai ha existit al PP, l'únic que hi ha és el mercadeig de càrrecs, poltrones i salaris, sinó que li ho pregunten al president de la diputació d'Alacant que per mantindre's no dubta a sacrificar  aliats i amigues com la Gema Amor a Benidorm. Al Poble Nou fa massa eleccions que el candidat del PP es tria des d'Alacant, i quasi sempre acaben fent la llista al revés. Allò que no comprenc és perquè tanta gent es complauen en pertànyer a un partit on l'únic sistema de triar càrrecs és la ditocràcia (el llarg dit del líder arriba a tots els llocs) en la seua versió valenciana de poltocràcia (la poltrona per damunt de tot). 

Per a Nieves, felicitacions, sense conya, i que conste que no sé si és una bona notícia per a ella, igual estaria més feliç sense tants malsdecaps. Ara només falta que deixe d'utilitzar (en el seu blog, en el frontó municipal,...) el nom del poble en castellà o en xurro-espardenyà (Poble Nou de Benitachell no existeix oficialment) per a escriure'l correctament i en valencià. Això de voler integrar-se amb els guiris-residents està molt bé (sobretot voler aconseguir els seus vots), però no al preu de renunciar a les arrels d'un mateix, perquè llavors la integració es transforma en submissió.

Favor per favor??

Rellegiu l'ultim post i canvieu on posa "cinc faroles" per carrers de la Cumbre. Si és que no es pot anar enlloc amb aquesta gent. I ara a votar-los altra vegada.

http://www.diarioinformacion.com/benidorm/2011/03/08/benitatxell-acepta-viales-cumbre-sol-asfaltarlos/1102556.html

I algú podria avisar als de Información que el Poble Nou està a la Marina Alta.

L'església de la llum

Agustí Colomer, més conegut com Gustinet el de Remedios va tenir aquell 2010 un mal any, un mal començament i un pitjor acabament. Gustinet era un jove de 30 anys casat amb una poblera de 27, Rosa, més bona que el pa sucat amb mel, amb unes mamelles que quan passava tots els hòmens es quedaven mirant-la. Xarrar, xarrava pels colzes però Gustinet ja feia temps que havia comprés que davant el vici del soroll articulat mitjançant frases i paraules sempre estava la virtut del silenci comprensiu, i sobretot si anava adornat cada cinc minuts d'un quanta raó que tens amor meu. El problema és que després de cinc anys de matrimoni i tres de festeig, el silenci de Gustinet s'havia transformat en un aïllament semblant a un tap de cera a l'oïda que impedia l'entrada al discurs continu de la seua  dona, amb l'agreujant de la substitució del quanta raó tens amor meu pel pareixes un capellà fent el sermó de la Magdalena.

La crisi també li havia afectat a la feina, però Gustinet havia estat espavilat quan havia venut un parell de locals abans de la crisi en el moment de preus més elevat.s L'especulació dels dos baixos a Moraira li havien reportat uns importants beneficis que havia invertit (ja dins d'una crisi que tots veien menys el ZP) en Deute de l'Estat, garantint-se la tranquil·litat temporalment. La feina tampoc li faltava, ell anava arreglant jardins als xalets dels estrangers que poblaven muntanyes i colonitzaven planes en el terme municipal del Poble Nou de Benitatxell. Ja no guanyava tants diners com els millors anys del boom de les urbanitzacions, però es mantenia bé.

Gustinet pensava que fer una o mitja vegada al mes l'amor amb la seua dona era normal. Ell era una miqueta cursi, havia estudiat a Ontinyient i això es notava, per això sempre dia fer l'amor i no pegar un polvo que era molt vulgar. Però la seua dona que necessitava més sexe que els deu minuts de Gustinets el tercer divendres de mes, ja feia un temps que el substituïa per un regidor anglès de l'Ajuntament, deu anys major que ella, però ben plantat i expert en qüestions de cornamenta.

Quan l'afer es va fer públic, i Gustinet com sempre va ser l'últim en assabentar-se, l'escàndol va ser majúscul. Les aventures de la Rosa i el regidor guiri van recórrer les cases del carrer Major, els pisos de la Plaça fins arribar als adossats de les urbanitzacions. Era el cas més famós de cornamentes multiètniques.

Gustinet no ho va poder suportar, que la dona ja no el volguera ho podia acceptar, però que quan entrava al bar a esmorzar tots callaven i giraren els ulls per no mirar-lo a la cara, mentre rebia onades de compassió era superior a ell. La seua resposta es va traduir en fugir, fugir ben lluny, sense dir res a ningú. Però tampoc era tan bajoca, sobretot si es tractava de finances,  així que abans d'amagar-se va liquidar els bons del Tresor, quedant-se ell tot el capital sense dir res a la Rosa. I una nit, després de deixar un missatge d'acomiadament  als pares, va marxar. El destí triat era Suècia, els anys de lectura de novel:la negra d'eixe país l'havien deixat amb les ganes de conèixer-lo. Mai va donar la seua nova adreça, una cabana a Lapònia, mai va provar de posar-se en contacte amb la seua família, ni amb els amics i molt menys amb la seua exdona. Els diners que portava li van permetre crear un xicotet hotel especialitzat en famílies,  pesca, esquí de fons durant el llarg hivern i senderisme a l'estiu.

Els anys van passar Gustinet es va convertir en Gustinetson, va viure mig feliç i va descobrir de nou l'amor en una lapona, amb qui va compartir vida i feines. Però quan estava prop dels setanta, ja jubilat, li va entrar ganes de tornar a la seua terra, visitar als seus pares, les seues tombes perquè segur que estaven morts, vore altra vegada el paisatge de la terra on havia nascut i passat mitja vida.

Així va ser com Gustinet, home decidit des de sempre, sense pensar-ho molt, va tornar a agafar l'avió l'últim dia d'abril de l'any 2040 i va arribar a l'aeroport d'e l'Altet, ara rebatejat com Aeroport de Ximet Ripoll. El camí cap el poble ho va fer en el nou ferrocarril de la costa, aquell que prometia un que li deien Camps de Golfs, i que havia tardat vint-i-cint anys a construir-se. Després de baixar a Moraira de Dalt (si els vells teuladins sapigueren que ara el seu poble feia deu anys que estava rebatejat  com Moraira de Dalt, segur que es morien de malicsia), va agafar un taxi, que després de passar per baix de l'auditori Princesa Leonor (què fantasmes eren eixos teuladins), va enfilar per una carretera recta (i les corbes, on estan?), en trenta anys els canvis eren molts, Gustinet ja ho sospitava, però tampoc podia comentar-ho amb el conductor, només s'entenien amb anglès, i el taxista ja li havia dit que només portava dos anys a Moraira de Dalt.

Gustinet era ràpid en les seues decisions, però ell ja havia eixit el deia 30 pensant en arribar al poble el primer diumenge de maig, a vore els Panbenets de la festa de la Rosa.  Però en arplegar prop del poble (que collons prop, si ací estava la caseta de Manolo el Carnicer!), el taxi va entrar en una explanada, tota plena d'autobusos que vomitaven gent amb samarretes  roges que deien "Caminad hacia la luz". Hi havia de tot, vells i velles, matrimonis amb més fills que conills, adolescents, blancs, grocs i algun negre. Gustinet (collons si encara hauren fet el panbenet festa d'interés turísctic internacional, si semblen les falles de València) va enfilar la gran avinguda que anava  cap el poble vell enmig de la gentada.

Es va fixar que tots portaven un estrany símbol penjant, no duien una creu, era un símbol estrany com el d'un gaiato, amb una cabota més gran a l'extrem del mànec semicircular. (però què serà això?). Poc després en passar per baix d'un arc daurat que posava "Welcome,/Bienvenidos" la multitud va començar a cantar, però Gustinet no entenia allò que deien, ell estava en altres pensaments (ací vivia el meu amic Tronquet, ací Pepetono, ací Canana, què serà d'ells?, amb tanta gent i no conec ningú). L'intent de continuar cap el carrer Major va ser impossible, havia de continuar en eixa manifestació religiosa (en què creuran aquests flipats? pareixen tots fumats!, i ara s'encaminen cap el camí de l'Abiar).

Una nova visió va deixar  a Gustinet bocabadat (òstiaputa! això què és?) Una gegantesca basílica, més alta que el Valle de los Caídos es veia davant (i els pisos dels boluferets?, i el camí del'Abiar? Al centre de la frontera en llums de neons  posava  Basílica de Nuestra Señora de la luz de las cinco farolas. Tots van entrar dins d'eixe monument tot ornamentat amb balustrades, falses columnes i pilars sense sentits que s'alçava més de seixanta metres. Una gran nau central acollia als fidels (açò és una secta, una secta de penjats) i on deuria estar l'altar hi havia un gran teló també de color groc, amb el dibuix de cinc gaiatos més al centre.

Al cap de mitja hora, tota la nau estava plena, Gustinet feia el mateix que tots, es balancejava avant i arrere, fent com qui resava mentre pensava com eixir d'aquell maremàgnum. El silenci es va fer espès, la tensió anava creixent, anava a passar alguna cosa. Un home al seu costat li va dir al seu fill "Ha llegado la hora de la luz, vamos a ver a nuestras salvadoras". I llavors es va obrir el teló poc a poc, es sentia la respiració de la gent a l'uníson, la comunió de les seues expectatives, un OHHHH! va recórrer la Nau mentre tots queien agenollats. Gustinet també de genolls, va alçar la vista i va vore que l'altar ple de llum estava format per Cinc faroles,  totes d'or i feien una llum sobrenatural. Llavors ho va entendre (els flipats resen a cinc faroles,  no porten gaiatos de símbols són faroles, pitjor que flipats estan tronats), però continuava sorprenent-se de la devoció i a més l'expectació anava in crescendo, es notava que el clímax s'aproximava.

Les faroles es van apagar i encendre cinc vegades, el "milagro, milagro" repetien tots. Quan van acabar els crits, va aparèixer del sostre una cistella reforçada que baixava amb una mena de gran sacerdotessa, vestida amb una sotana blava que semblava una columna dòrica, acompanyada d'una ajudanta (de blanc) de llarga cabellera i amb una veu entreverada d'ultratomba amb falset van dir a l'uníson: "Bienvenidos al día de la luz, hoy como cada años celebramos el milagro de la conversión de nuestras sagradas farolas del aluminio al oro. Hijos míos sabeis que hace casi 30 años un pobre constructor dono estas farolas al ayuntamiento a un precio módico, però lo que no sabía era que eran sagradas. Aquel uno de mayo del 2011 amanecieron de oro puro  y  daban luz aunque no estuvieran conectadas a la electricidad. Hoy celebramos ese acontecimiento, símbolo de la creación de Nuestra Iglesia, Dios nos ha indicado su camino y nosotras como únicas transmisoras de su verdad, somos sus más fieles seguidoras. Rogad a las farolas, rezad en las farolas, creed en nuestras salvadoras, principio y fin de la luz de este mundo"

El sermó va continuar mitja hora, en silenci la resta dels creients, Gustinet estava massa estorat per entendre res més. Només va tornar a situar-se quan va notar com els seus companys anaven gitant-se enterra en actitud submisa cap a les dues sacerdotesses, mentre el teló anava amagant les faroles-deus . Poc després, sense un ordre tan compacte van anar eixint del temple. Així enmig d'una gentada relaxada després de l'experiència religiosa, Gustinet va poder anar cap els extrems i des d'allí pel Carrer d'Orà dirigir-se cap el Cantonet de Bufó i el centre del poble vell. Totes les cases estaven amb comerços oberts i souvenirs tots amb els símbols de les faroles, no va poder evitar comprar un imant  amb forma de paella d'e mig pam de diametre i les faroletes daurades al centre, (collons si han substituït les gambes per les faroles, aquests poblers per vendre són capaços de tot). Però la sorpresa va vindre en vore moltes samarretes amb el nou nom del poble: Recuerdo de Villanueva de nuestra señora de la luz de las cinco farolas  (home, igual se n'han passat canviant-li el nom al poble, com a mínim ho hagueren pogut acurtar). 

Per fi va poder encaminar-se cap el carrer major, seguia sense conèixer a ningú, i així va arribar al cantó del Raconet, allí no arribaven els creients lluminosos. De sobte va sentir una dolçaina i un tabalet (quants anys sense escoltar el seu so) tocats per dos vells que anaven darrere de quatre dones majors que repartien un pa benet (xé, si són els meus amics). Va apropar-se cap a ells, tots els miraven, la música va aturar-se, el dolçainer el va reconèixer i li va donar una abraçada, mentre plorava i entre les llàgrimes li va dir: Ja veus Gustinet, per cinc faroles al camí de l'Abiar ens vam vendre al dimoni.

Conte acabat, conte acabat, i la llum (de 5 faroles) s'ha d'apagar.
 

Sensesenyal

ANIT VAN APAGAR ELS REPETIDORS D'ACPV LA SENYAL DE TV3. 

Ja fa anys que al Poble Nou no es veu TV3, però on jo visc si es veu. Tampoc és que jo estiguera sempre mirant-la, de fet només veien els meus fills els dibuixos de "Tom i Jerry". Realment jo els únics programes que seguisc, a banda de pel·lícules i futbol, són Gormandia, Medi Ambient i Delicatessen, tots de RTVV.

Però ja està bé de tanta censura, la culpa principal és del PP, que ha perseguit sistemàticament l'ACPV, però els del PSOE tampoc han fet res per a solucionar-ho. Com a mínim protestem aquells que volem cadenes en la nostra llengua. Els valencians no tenim la culpa que els catalans també parlen valencià, per això volem poder triar quina cadena utilitzar.

Polítics professionals

A mi, com a la majoria de la gent, no li agrada molt que li fagen la contrària. Jo puc estar discutint hores abans de donar la raó. Però després quan marxe a casa el cervell rebobina i trobe que moltes vegades m'he equivocat i que la posició contrària possiblement tenia raó, o com a mínim que hi ha diferents punts de vista sobre un mateix fet. Això em va passar en una discussió sobre polítics, sobre si deurien ser professionals o no. M'explique jo sempre he tingut clar que els polítics han de cobrar, sinó només podrien ser polítics els rics. I també tinc clar que el salari ha d'estar en correspondència al càrrec, això si equiparant-los als dels funcionaris, igual que aquests tenen grups i subgrups en funció d'oposicions i estudis, els dels polítics deurien ser igual.  

Però quan em referisc a professionals pense en gent com la Leire Pajín o el Síndic de Greuges, Cholbi, veï exfranquista de Xàbia. La llista pot ser llarguíssima i inesgotable (Camps, Alarte també estan en ella). Aquests polítics porten tants anys i no tenen altra feina que no tenen més remei que fer tot allò possible per mantindre's a les poltrones, els seus partits (PPSOE) més que recercar gent de vàlua en camps professionals allò que fan és arribar a acords interns per mantindre sempre una cadireta calenta amb la butxaca plena per continuar vivint de l'erari públic. 

Ara estem veient com abans de les eleccions s'està jugant als escacs polítics, si moc aquesta cadira l'he de recol·locar a altra, perquè aquest és d'aquesta tendència o de l'altra. En cap moment es parla de vàlua o capacitat. Així veiem a un candidat socialista a la ciutat de València amb l'únic mèrit d'haver passat per escuder de Lerma, diputat a les Corts Valencianes, el Parlament Europeu i el Congrés de Diputats. Com va a saber aquesta persona, per molt bon polític que siga els problemes de la gent de peu. Però més prop del Poble  Nou hi ha altre cas, el flamant candidat del PP de Xàbia, aterrat des de València per a què els del PP locals no es peguen (que no seria la primera vegada). Algú es creu que aquest xicot està disposat a sacrificar-se pel seu poble? Ni pensar-ho, segur que darrere hi ha el compromís que sinó acaba d'alcalde de Xàbia, li garantixen algun càrrec a València. Císcar ja s'haurà encarregat de tindre'l tot lligat.

Però tornant a la discussió dels polítics professionals, jo defensava que abans d'accedir a llocs de decisió deurien tindre algun ofici, empresari. mestre, carnisser o reposador del Mercadona. M'és igual, però que hagueren treballat en el món real. El meu contrincant de discussió a banda de fer-me vore que això seria impossible va afegir que així els jóvens no podrien dedicar-se mai a polítics. I ell tenia raó, però jo continue pensant que estic més satisfet amb polítics que si marxen a casa tenen un ofici que amb eixos que no tenen més opció que estar col·locats d'un lloc a altre perquè no saben fer res més, i massa vegades és que no saben fer res.

VICENT FERRER SUCH, UN BON MESTRE I MILLOR PERSONA.

Aquesta nit quan he arribat a casa, he fet una de les rutines de cada dos o tres dies, fer una trucada a casa meua per vore com està la família, com sempre uns millors que altres, però abans d'acabar la conversa ma mare m'ha dit que hui havien enterrat a Vicent (Ferrer) Such, i jo m'he posat molt trist. Ella ho ha dit com toca a la gent de certa edat Don Vicente Such, el cognom del mig al poble estava ben oblidat i el segon pel qual es coneixia tampoc li ho diem bé. Ell contava que el seu iaio sempre dia que era Suc(h) sense eixa "h" final que en valencià no es pronúncia, però un no tria el nom pel qual et coneix tot el poble.

Però el nom no importa, allò que importa és la persona. I amb la seua marxa el poble ha perdut una gran persona, un d'eixos hòmens i dones que posen el seu compromís personal amb la gent, la terra i el seu poble, per damunt de tot. Ell, juntament amb altres dos Vicents, van ser els mestres que més em van marcar, a mi i a molta gent de la meua generació. Vicent va preferir fer cada dia 40 quilòmetres per podar donar classe als xiquets del seu poble, haguera pogut marxar cada any i segur que ho va pensar moltes vegades però al final sempre romania fidel a la seua decisió de continuar en l'escola, i de pas podia menjar cada dia amb son pare i sa mare, i anar a la caseta de la bassa.

Jo m'he dedicat al mateix ofici i cada vegada que carregue el cotxe amb alumnes per fer alguna activitat extra pense en ell i en la seua voluntat quan ens pujava a tots en la furgoneta per anar al Moraig, o ens acompanyava amb bicicleta a la Cala, o fins i tot si un dia volíem celebrar Sant Antoni amb xocolate a la caseta del meu amic Toni Pascual, a Benicambra, estava ell per a dur-nos.

Però no només va ser mestre, al poble hi ha molts i moltes mestres dedicats en cos i ànima a l'ofici, grans i bons mestres. Ell va ser més, va implicar-se en el poble, va ser regidor del PSOE, va intentar modernitzar el poble. I ho va fer quan era difícil per no dir impossible. I encara que alguns rivals polítics no ho creguen, ell va saber separar la política de l'escola, durant eixos anys mai es va sentir una crítica a les seues classes contra aquells que manaven. Encara recorde que cap l'any 1983 es va iniciar una publicació (feta en màquina d'escriure) al poble per un grup de joves (molts vinculats al PSOE en aquell moment) i des de l'escola col·laboràrem els de huitè amb alguns articles i venent la publicació, unes deu pessetes eren per nosaltres per a l'excursió final de curs. L'experiment va durar unes setmanes (o uns mesos), no ho recorde bé que fa 28 anys, però en un d'eixos números va aparèixer una crítica a l'AP del moment (que en comparació a les que puc fer jo són innocents) però Don Vicente ho va tindre clar, els xiquets i l'escola no es poden barrejar amb eixes lluites. La nostra col·laboració va cessar i la publicació va desaparèixer.

Vicent que es declarava Sant Job per la paciència que tenia, a banda de mestre i apassionat del poble, era sobretot una bona persona, sense malícia. Ell era un dels que llegien aquest bloc i comentava, sempre amb la seua lucidesa allò que més li agradava o entristia de Mitjafavia, en expressió patentada per ell. Però l'últim record que deixarà en mi és quan en una presentació del llibre sobre els emigrants a l'Orà que vam fer el meu cosí Toni i jo a Xaló, es va presentar ell, content perquè al llibre estava part de la vida de son pare, i ens va aportar la seua visió d'aquella gent que marxava al Nord d'Àfrica a per un millor jornal. Eixe dia per nosaltres, alumnes seus, va ser emocionant i vull pensar que per a ell també.

Com sempre els homenatges arriben tard, però el poble deuria fer-li'n algun, ja sé que ha anat molta gent a acomiadar-lo hui, jo no i per això estic fent-lo des d'ací. Però a més crec que una persona com ell es mereix alguna cosa més, un acte cívic, una lectura dels seus escrits, un recordatori, o perquè no, posar-li el seu nom a un carrer. Seria el moment de canviar el nom del carrer dels meus pares, enlloc de carrer José Antonio, fatxa il·lustre, li podíem dir el de Carrer de Vicent Ferrer Such, mestre i poblero. Encara que possiblement a ell no li agradaria gens (la modèstia dels llauradors vells, encara que reconvertits en mestres, sempre domina), el poble li donaria l'homenatge que es mereix amb escreix i el carrer eixiria guanyant d'una forma que no es pot quantificar.

Jo hui només estic content (o menys trist) per una cosa, a ell (i als altres Vicents) ja els vaig retre un homenatge en forma d'escrit irònic fa uns anys a un llibre de festes, ell personalment em va dir que li havia agradat molt, tampoc anava a dir-me lo contrari, però en la seua mirada i el seu somriure sé que dia la veritat. En acabar el post ho reproduïsc.

Adéu Vicent, si hi ha cel, cosa que jo sempre dubte, sé que estarà entre els Benitatxells i les Basses, i quan jo acabe la meua vida sé que et trobaré allí, entre ceps i garrofers, i podrem escoltar les aventures de ton pare mentre bevem una mistela.

______________________________________________________________________

Els tres Vicents, d’ofici mestres. (juliol 2007)

Hi ha una (o dues) generacions del Poble Nou de Benitatxell que tenim un deute amb tres mestres d’escola que tenen el mateix nom, Vicent. Com sabem bé tots aquells que van passar per les aules de l’escola del poble durant els anys setanta i primera meitat dels huitanta, estic parlant de Vicent Tomàs, Vicent Ferrer i Vicent (Ferrer) Such.

Els mestres, no cal oblidar-ho, som els únics terrestres que tenim anys de 10 mesos ja que sempre comencem a comptar a setembre i acabem a juny. Així, durant molts anys de deu mesos aquests tres docents van impartir, i repartir també, els seus coneixements. La seua trajectòria vital va confluir en el nostre poble i van arribar a l’acord de repartir-se els cursos superiors, cinquè, sisè i els ja inexistents setè i huitè. Evidentment nosaltres no diem ni cinquè, ni huitè, sinó quint, sext, sèptim i octau.

Els tres Vicents eren molt diferents, cadascú tenia les seues peculiaritats i molts de nosaltres no podem dissociar el seu nom i cognom de les matèries que feien. Aquestes línies simplement són un xicotet recordatori d’aquells anys de transició política, social, urbanística i sexual (aquesta última només la va fer qui va poder, i van poder molt pocs).

Anem a pams, el primer, qui va marcar la pauta va ser Vicent Tomàs. Amb aquest mestre nascut a Castell de Castells va instaurar-se la disciplina a l’escola. Els seus coneixements de francès només eren igualats per la certesa de les seus galtades, dirigides telescòpicament cap a les parts carnoses de les cares dels seus alumnes. Quan va arribar Vicent Tomàs, la llegenda compta que va repartir tants coneixements manuals que els anys després només calia enfadar-se mirant els alumnes per dalt les seues ulleres per posar-se, posar-nos, a tremolar. Al seu pas, l’escola vivia el silenci. La veritat és que moltes voltes he envejar aquesta capacitat per imposar-se davant d’un grapat d’alumnes. 

Encara hui, segueix sense comprendre com podia convertir la llengua castellana en una còpia de la santíssima Trinitat, si aquesta tenia el Pare, el fill i l’Esperit Sant, el castellà de Tomàs tenia la gramática, la composición i la literatura. I com la Trinitat, eren tres en uno, i com la Trinitat, ni Cristo comprenia la separació. Ara bé, fe en teníem, i si Tomàs deia que eren necessàries les tres notes nosaltres ho creíem. Paraula de Tomàs. Amén.

Qui no recorda la cançoneta que d’amagats cantaven els xiquets i xiquetes:

Tomàs, la pipa al nas,

I el nas al cul,

Que fa xim-pum

Actualment, en plena croada antitabac, causa sorpresa recordar quan a la vesprada, ja que no podia fer la becaeta, una vegada col·locats i amb deures tots els xiquests i xiquetes, Tomàs s’encenia la pipa enmig de classe, fumava unes calades, ens impregnava de l’aroma del seu tabac, mentre tots amb el cap baix feiem els anàlisis sintàctics corresponents, sujeto, predicado, complemento circunstancial, són les paraules que ressonen en la meua ment cada vegada que olore el fum d’una pipa.

Els xiquets del carrer Pare Plàcido que passàvem per davant de les cases dels mestres veiem com cada dia arribava amb el seu sis-cents el practicant Ahuir per recollir el seu amic Tomàs i dins el mític cotxe, no arribava a automòbil, iniciaven el seu llarg viatge fins a ca Macià per fer-se el seu vermut quotidià abans de dinar. Aquests grans viatges es repetien quan Tomàs agafava el seu propi sis-cents, de color roig, per anar fins a les escoles quan plovia.

Malgrat tot, ell va ser qui ens va ensenyar qui era Garcilaso, Quevedo, Machado i sobretot Gabriel Garcia Márquez, al qual li van donar el premi Nobel quan la promoció de l’autor cursava huitè, o octau. Gràcies a ell van dependre, els altres, jo gens, a tocar la flauta, i gràcies a aquesta flauta jo vaig rebre la única carabassa de l’època escolar. Ara bé, amb ell vam escoltar música de Bach, Wagner, Strauss, i tants d’altres, mentre nosaltres pensàvem en les cuixes i les incipients mamelletes de la xiqueta de la taula del costat, o en les pedrades que ens havíem de llançar amb els del carrer Trinquet. Però això és la vida del docent, predicar amb la veu en un desert d’orelles.

Vicent Ferrer Such, Such, fill del Poble Nou, de Vicent de Cuellet. L’únic dels tres que ha continuat la seua carrera fins hui a l’escola del poble. No sé d’on treu tantes forces per continuar amb els fills dels seus primers alumnes, que si nosaltres erem difícils els d’ara no cal parlar. A Such, ni li diem el primer cognom per no confondre amb el seu cosí, Ferrer, ni li diem el segon cognom bé, tampoc ho fan ara. Però ell com s’autodefinia era el Sant de la paciència, Sant Job. Si tanque els ulls el puc vore perfectament, amb la cara alçada, tapada amb les dues mans, cridant amb el seu castellà prenyat d’accent del carrer la Mar, maleint la seua mala sort amb els alumnes, com podia ser que no entenérem els conjunts matemàtics, o la suma de fraccions.

Aquest mestre, a vegades pare i a vegades mare dels alumnes, però sempre preocupat per ells, ens va introduir en el mon dels números, de la biologia, la geologia, la física i la química. Jo la veritat és que no recorde ja res, però això es deu a que soc de lletres, i ja es sap, qui sap, sap, i qui no a lletres. Que anem a fer.

Such sempre era el mes proper a nosaltres, a aquell que acudíem quan volíem fer una excursió que no ens obligava a vore deu monuments en un dia com volia Tomàs,  amb ell van poder anar a Tabarca, Guadalest i a eixa magnífica ciutat que és Benidorm, per poder pujar al parc d’atraccions. Amb ell anàvem d’excursió a la cala, als Testos i al Moraig, quina carrera per arribar els primers i poder observar de prop a les dos nudistes, estrangeres clar, que hi havia aquella tarda a la platja, i quina decepció quan van comprovar que ja s’havien tapar, la cridòria de vint xiquets i xiquetes els havia alertat. Si feia falta una furgoneta per anar a berenar a Sant Antoni o Sant Blai calia acudir a Such, ell sempre ens ajudava, i allà anàvem mestre, xiquets i furgoneta amunt i avall. Realment era el Sant de la Paciència. I quan la perdia, més valia no estar prop d’ell, les conseqüències podien ser desastroses per la integritat física de l’alumne.

El tercer Vicent, era Vicent Ferrer, el mestre de socials i valencià. Si hi ha una frase que va marcar quatre anys d’ensenyament d’història i geografia  aquesta va ser la de con otro color, amb la qual aquest mestre ens indicava que havíem de canviar del blau al roig per assenyalar un fet, un personatge o un títol important. Amb aquesta frase, les mans, entrenades de cursos d’experiència, deixàvem caure al temps un color per agafar l’altre, això fins que la modernitat va portar els bolígraf de quatre colors. Amb aquest invent l’harmonia del canvi es va perdre i va marcar les diferències socials a classe, a les diferències de sexe, de carrer, de tenir televisió amb color, es va afegir la de tenir o no el bolígraf de quatre colors.

Tornem a Ferrer, d’ell les mares deien que llest i que simpàtic és, llàstima que siga tan socialista. El conservadorisme del poble, actualment podríem dir de la minoria indígena del municipi europeu, ja estava present. D’ell i el seu cosí Such, cosins i socialistes, recorde les classes del matí del 22 de febrer de l’any 1981 en les quals va aparèixer de forma miraculosa una ràdio, un transistor, que semblava que captava les atencions dels dos mestres més que una parcel·la en venta a un constructor. Aquell dia la importància del riu Tajo o l’Ebre, en aquella època Ebro, va passar desapercebuda per mestres i alumnes.

Vicent Ferrer, va introduir-nos en la nostra llengua, ja te collons que després de dotze anys parlant no sapiguèrem escriure gens en ella. Amb ell van dependre que existia una lletra que es deia ce trencada, i van tardar més d’un any a identificar-la correctament amb la Ç, també van comprendre que encara que ho feien d’una forma especial els catalans també parlaven valencià, o això ho vam estudiar a l’Institut?, no ho sé, allò que si està clar és que ni el president de la Generalitat, ni el de la diputació d’Alacant, ni els consellers van passar per les seues classes, serà perquè van anar a escola de pago?.

Si els dos primers Vicents van marcar la meua infantesa i la de molts xiquets i xiquetes del Poble Nou, Vicent Ferrer va marcar el meu futur, amb ell vaig començar a estimar la història, a diferenciar Carlemany de Napoleó, a entendre que els nazis i els feixistes eren dolents (després vaig comprendre que Franco i José Antonio eren els seus amics), a saber que era una Constitució, i a estimar la meua llengua, la llengua del meu poble (com a mínim ho era abans de les últimes eleccions). Gràcies a les seues lliçons, i a les hores que els meus uelos van passar contant-me batalletes, vaig trobar una passió i un ofici.

Als tres només vull fer-los un retret, no ens van dir la veritat, ells ens obligaven a estudiar, ens deien que el futur era d’aquells que seguien a l’Institut, a la Universitat. Mentida, ens van enganyar, el futur d’aquells anys, és a dir, l’actualitat, és dels constructors i promotors.

Per acabar, només puc fer una cosa donar-los les gràcies a aquestes tres persones, tan lúcides i preparades, que van donar els seus millors anys de la vida a intentar que els xiquets i xiquetes del nostre poble estigueren preparats pels anys següents. Ells si es mereixen que les escoles porten els seu nom, sense desmerèixer a la Magdalena, però els únics miracles que es van fer aquells anys ho van fer ells i els altres mestres que ens van educar més be que mal en aules amb més de trenta xiquets i sense gairebé cap recurs.

Als tres moltes gràcies.