HISTÒRIA DE L’ANDRAGÓ MIQUEL
Hola el meu nom és Miquel, no sóc una persona, sóc un andragó[1], també conegut com dragó comú o Tarentola mauritanica per eixa gent tan estranya que es dediquen a estudiar els animalets i a posar-los noms encara més estranys. I estan llegint-lo bé, sóc eixe rèptil que a les nits de l’estiu veuen pujar per les seues parets, mentre espera pacient que un mosquit es pose al seu abast i així omplir-me el pap.
Però jo no sóc un andragó normal, sóc un resistent i ja molt vell animalet que he viscut molt més anys que la resta dels meus congèneres, que si ells viuen una mitjana de vint anys, jo porte en aquest món quasi noranta anys. A més, per a mi és l’únic món perquè m’han dit que al cel hi ha una espècie de porter que li diuen sant Pere que té ordre de no deixar entrar ni rèptils, ni polítics, ni promotors immobiliaris, amb la qual cosa d’aquest poble on visc arribarà ben poca gent.
I per què vos conte tot això? Perquè ara ja tinc els meus noranta anys, i fets sense moure’m de les parets de la casa on he nascut, crescut, format família, tornar a formar família, i una altra família, i tot això abans del divorci exprés dels humans, que al món dels andragons el canvi de parella és prou comú, i ningú fa els escarafalls que tenen eixos bípedes cridaners i exagerats. Ja fa segles que per evitar problemes de parelles vam prohibir entre nosaltres a capellans cèlibes i advocats i des d’eixe moment la pau es va instal·lar a les nostres canviants famílies.
Ja m’he enrotllat i no era l’objectiu de la meua explicació, és que l’edat no perdona i jo vaig repetint-me cada vegada més, ja ho dia mon pare, també Miquel de nom, fill meu xarres més que una dona del carrer major el dia de mercat. L’objectiu real és explicar-vos que després de noranta anys vivint al mateix lloc, ara he decidit abandonar-lo i buscar nous horitzons, per entendre aquesta decisió vos he d’explicar la meua vida.
Jo vaig nàixer cap el 1918, a la teulada d’un edifici que l’anomenaven el xalet del rector, perquè l’havia fet un capellà de la família Llobell, a la partida dels Benitatxells, que també són poc originals els d’aquest poble, que si la localitat ja té un nom llarg, Poble Nou de Benitatxell, han de fer repetir el final a la partida, és que són hòmens i avant. L’edifici era nou i una miqueta pretensiós amb les seues balustrades, es notaven els diners dels capellans sempre tan estalviadors amb els diners dels feligresos. Els primers anys van ser divertits, explorant als racons, descobrint el paisatge verd dels ceps, ametllers, garrofers i els pins situats una miqueta més lluny. Poc a poc el xalet va anar omplint-se amb la família dels nebots del capellà, un que li dien Vicent, mestre d’ofici, i l’altra Conxa, amb el seu espòs Gabriel, llaurador dels d’abans, que amb terres, un matxo i jornals baixos treia rendiment al raïm, les olives i les garrofes. Tots de famílies catòlics i conservadors.
Els humans van patir una guerra quan jo tenia uns vint anys, en la qual es mataven entre ells, quina tonteria més gran, total perquè un homenet baixet, grosset i amb veu de pito volia manar. Tots els fills de puta, amb perdó de les putes, tenen sort i aquest no només va guanyar la guerra sinó que a més va aconseguir donar-li la culpa als altres i manar fins que es va morir de vell. Bé tampoc és que m’interessara per la política, a mi allò que m’agradava era córrer per les parets, menjar-me aquells mosquits saborosos o les mosques que s’escapaven del corral del tio Gabriel Marqués.
Per la Mare de Déu d’agost, es feia un aplec dels andragons dels Benitatxells. Hi acudien els de Toni Marqués, els de Juanito l’era, els dels Vesa, i els de Maruira, i altres que no recorde. Feiem tertúlies de nit contant-nos els canvis que es produïen entre els humans, fins i tot un parell d’anys ells van semblar afegir-se a les nostres festes i celebrar-ne una pròpia, rebatejant i tot la partida, eren les festes de la Barceloneta, amb alguna vaca solta, molts toreros de façana i ball a la nit. Per nosaltres millor, a més animals, més insectes, i així millorarem la dieta.
Els canvis van començar a produir-se a finals dels setanta i huitanta, el camí de cop i volta va passar de terra a asfalt, les casetes velles van començar a tombar-les i això que tenien parets ben gruixudes, els corrals a desaparèixer, i nosaltres a passar més fam. La única notícia bona van ser les poques faroles que es van instal·lar, a la seua llum sempre acudien eixos mosquits tontos que es deixen atrapar fàcilment. Fins i tot el meu, ja aleshores vell, xalet va vore amputada bona part del seu cos, per a reconstruir-se meitat com a magatzem agrícola, meitat com a pis-caseta. Amb els canvis van poder comprovar com la gent de la terra s’oblidava cada vegada més dels bancals de ceps i només parlava de rajoles i bigues, això era el progrés. I devia ser així, perquè ells cada vegada caminaven més apressa, amb menys temps per fer migdiades o vetllar a la fresca, xarrant amb els veïns. A més van aparèixer uns aparells en forma de caixa, als quals, nosaltres els andragons, anomenem els imbeciladors, perquè és col·locar un humà davant, obrir la boca, fixar els ulls, i estar hores mirant-los només alçant-se per pixar.
I van arribar nous pobladors, que venien de terres sense quasi rèptils, i que parlaven llengües estranyes, però a la nostra partida no hi havia molts, i eren prou respectuosos amb nosaltres encara que no ens entenien, diuen que eren anglesos o alemanys, però m’és igual, que jo i la meua família la única llengua que enteníem era la dels valencians, eixa tan estimada per nosaltres els andragons i menyspreada pels seus parlants, que només que veuen una persona que no coneixen prefereixen canviar de llengua, sense importar que la única arrelada al poble que els va vore nàixer és el valencià. Però bé, així els va, qualsevol dia no sabran si encara són valencians, o albacetenyos, o ciutadans de Manchester o Munic. Ara que ben mirat, la majoria sempre que puguen vendre terres per fer xalets tenen igual, tampoc anem a patir els andragons.
Al meu edifici també s’han donat canvis de gent, hi havia russos, castellans, i fins i tot negrets, no sé qui era més estrany, perquè els russos parlaven rus, els castellans castellà, però els negrets parlen valencià. Però ja ho he dit, això deu ser la modernitat i jo estic ja vell, a vegades pense en el bon Gabriel Marqués, el seu gos Romero i el seu matxo, en el tio rector fent missa els diumenges a la capella, i em faig creus que qui ara està també és Gabriel però és d’esquerres i quan es fa dos burrets va cridant visques a la república.
I ara amb noranta anys vaig anunciar que volia canviar de lloc on viure, i quan la meua família em va preguntar per què, els vaig dir que ja no podia suportar més canvis, la mutilació de mig xalet, em va costar un infart, però ara que veig com les casetes i els bancal van sent substituïdes per blocs pisos, ja no ho puc aguantar, i a més ara amenacen amb un nou Pla General acabar amb els bancals reconvertint-los en carrers i parcel·les, on anirem a parar, aquests Benitatxells ja no són els meus, hauré de marxar, ho tinc decidit, així que demà m’acomiadaré de al meua família i aniré camí avall, on hi ha una caseta vella, que sembla que els canvis no van tan ràpids i podré morir sense vore les màquines destrossant els meus benvolguts Benitatxells.
Postdata: Hola jo sóc Vicent, net de Miquel, també andragó resident als Benitatxells, m’ha tocat posar punt i final al conte del meu iaio dient-vos que no va poder arribar al seu destí, ho va atropellar un adolescent amb moto quan creuava el camí. Descanse en pau, al purgatori dels rèptils.
Juny 2008.
[1] Jo d’andragons i d’animals en general no tinc idea, i el meu únic interés és que espiguen ben cuits al putxero o a la fava pelà, Aixa que els amants de la fauna i biòlegs en general disculpeu el meu atreviment i sobretot la meua ignorància.
