El blog de Biel Cucanya

divendres, 17 de setembre del 2010

Rosariet

Quan Rosariet va morir el seu cos va restar al seu poble, el Poble Nou de Benitatxell, mentre la seua ànima volava cap el cel. Evidentment una dona del carrer Major tan beata com ella havia d’anar al cel, allò que no sabia és que al cel anaven tots o quasi tots, que l’infern no existia. Ella no ho sabia perquè els capellans no ho deien mai, com anaven a dir-ho?, ningú els faria cas si es sapiguera que tots van al cel.

Però tornem a l’ànima de Rosariet mentre volava cap al cel a cavall de l’àguila daurada de la seua benvolguda església. Eixa àguila daurada es dedicava al transport de les ànimes més nacionalcatòliques del poble, això sí, sinó estaven ocupades aguantant les prèdiques de capellans d’intel·ligència divina però amb un nefast gust en l’art.

Rosariet va arribar al cel i es va trobar amb una porta i un timbre, nerviosa com ella sola, esperant vore Sant Pere en la seua majestat. En un gest decidit va prémer el botó, la música li va fer donar un cop enrere, allí on ella esperava escoltar música celestial o un parenostre cantat en llatí, va sonar el cant dels maulets d’Al Tall.  Rosariet va exclamar:

- Els catalans, els catalans han invadit el cel. Seran dimonis!

Però en això es va obrir la porta i allí es va trobar a Sant Pere, barbut si, però que enlloc de portar claus tenia un comandament d’obrir portes automàtiques i per túnica anava amb una camisa hawaiana i un banyador florejar hortera.

- Jesús, Maria i Joseph, on he arribat?

- No t’espantes Rosariet. Ací tot l’any és estiu i ara marxava a la piscina.

- Así, esto es el sielo? Va preguntar en castellà a Sant Pere, ja que per a ella era la llengua de la cultura i el clergat.

- Si, dona, açò és el cel, imagina’t és com Benidorm però sempre en temporada alta, i en lloc de gratacels, nuvolets adossats. A vore Rosariet, de quin poble eres?

- De Benitatxell, B,e, n, i, t, a, c, h, e, l, l.

 
- No patisques que ja sé on està, que des de que tenim el google maps adaptat als cementeris ja trobem tots els llocs del món.

- Grasias, pero yo quiero saber que tengo que haser.

 
- Ara t’ho dic xiqueta, pels del Poble Nou tenim dues ofertes, pots triar el Complejo Cumbres Beach, o els apartaments Pomera. Ah! i no patisques pel preu, que ací ja sabem com sou els del Poble Nou. Està tot inclòs.

- Ay, io al Complejo Cumbres Beach, que suena más bonito.

 
- Ja sabia que triaries això. Ara ves volant, i sempre, sempre agafa el camí de la dreta, i quan portes una vintena de quilòmetres arribaràs al Complejo, es nota perquè és una filera de nuvolets de diferents colors i tots iguals.

- Una cosa, San Pedro, io creia que en el sielo no sabiais hablar valensiano.

 
- Dona, tan beata i no recordes el miracle de Pentecosta. Des de llavors parlem totes les llengües, mortes i vives, i per si faltava poc, quan va vindre Sant Vicent Ferrer mos va fer un curset intensiu de valencià, i amb lo cabut que era qualsevol no l’aprenia.

- Uy! Es que a San Visente no le tengo mucho apresio, que como es santo de Teulada,…

- Ai, Rosariet,. Que les manies no les curen els metges. Tira cap a dins, i ja parlarem.

I aixi va ser com Rosariet va ingresar al cel, després una vida dedicada en cos i ànima a servir a l’església, canviar tovalloles de l’altar, netejar la pols de la Magdalena, arreglar-li la sotana al capellà, … vaja una vida per vestir sants que com a mínim li havia comportat beneficis espirituals i un reconeixement de les dones del carrer major, de les de missa diària i polvo anual.

                                                                                                                                             
I els anys i les dècades van passar, com estaven al cel el temps no era temps, però passava. Així ja feia trenta anys que havia passat a millor vida Rosariet, però les coses si fa no fa continuaven iguals al cel, que no havia sofert cap crisi des que s’havia mort el Che Guevara i que en ingressar al cel quasi va voler fer una revolució contra la Trinitat, afortunadament la Magdalena ho havia arreglat tot en una sessió de massatge tailandés. Però aquell dia, un dia sense número, ni mes, ni any, ni estació, va esdevenir un fet que no havia pasta mai.

Aquell dia Sant Pere va entrar corrent i cridant a la Seu Central on estaven els despatxos de la Trinitat:

- Una manifestació! Que ve una manifestació!

 
- No crides Pere! Que mon pare encara està dormint.

- Jesús, sort que estàs ací.


- Què passa Pere? Respira, vols una caladeta d’aquesta maria que em passa eixe de Jamaica, el Marley.

- Va Jesús, ja saps que només fume caliquenyos i pates d’elefant.

- Va al gra, que passa?

- Una manifestació, Jesús, ve cap ací.

- Però quants són?

- Quantes! Quantes! Que són dones, poques, una vintena, però amb una mala llet.

- Però Pere què volen?


- Volen els seus hòmens.

- Què dius?

- Que volen que els seus hòmens vagen amb elles.

 
- Doncs que vagen.

- Però és que ells no volen canviar de residència.

 
- Mira Pere no entenc res, ara cridaré a mon pare i a Esperit Sant i portes a les representants davant nostre i que ens expliquen que volen.

 
I així va ser com Sant Pere va fer passar a Rosariet, dues dones més i un capellà de sotana negra i cara redona a la sala gran del cel. Elles anaven vestides amb una samarreta que posava “queremos a nuestros ombres”, mentre el capellà lluïa una enganxina de color rosa que posava “yo también”.

Quan van entrar es van quedar bocabadades davant la visió. Deu pare al mig en una trona impressionant, blanc com un lliri, amb un barret de palla, i una túnica blanca cobrint-lo, amb una cara de pomes agres important, a la dreta Jesús, semblava un mulatet amb fam, cabells llargs, barba llarga, braços llargs,... vaja tot llarg, i a l’esquerra, a l’esquerra, les dones van quedar amb la boca oberta allí estava una dona negra, preciosa, amb unes mamelles importants i uns llavis suggerents, i un vestidet curt, ben curt.

Sant Pere va fer la introducció:

- Senyores i mossen ací la santíssima Trinitat, Trini ací les representants de les dones del Complejo Cumbres Beach.

Rosariet va fer un pas endavant, però qui va parlar va ser el capellà:

- Dios, dios, qué es esto?

Les tres cares el van mirar amb el somriure als llavis, mentre pensaven mira un altre mal informat. Va ser el Pare qui li va dir:

- Què li preocupa senyor capellà?

 
- Pero, pero ¿quién es esa mujer? ¿esa pecadora?

Les carcallades van exclatar, les llàgrimes de riuren queien, mentre les representants no sabien que fer. Al final la dona va aclarir-se la veu i va parlar amb una veu celestialment carajillera, com la de Rita Barberà barrejada amb Celia Cruz.


- Jo sóc l’Esperit Sant, Esperit de nom i Sant de cognom, sempre he estat dona, però els papes van pensar que això no funcionava i em van convertir iconogràficament en un colom, jo sempre vaig pensar que era idea d’algun valencià colombaire però això no ho puc afirmar. Ho vaig preguntar als Borja, però com tots els de Gandia són especialistes en xerrar i no aclarir res. I si sóc la mare de Jesús, a vore perquè ha d’haver un déu pare, un déu fill i no una deessa mare.

Després de l’explicació un silenci es va estendre per la sala. Va ser llavors quan Jesús va dir:

- Va senyores que voleu, que tinc una miqueta de pressa que he d’anar a assajar una nova cançó amb el meu grup de música.

 
- Segur que serà música celestial, va dir el capellà amb voluntat de congraciar-se després de la cagada anterior. I com es diu el grup?

 
- Comando sobredosis. Està el Jim Morrison, Jimi Hendrix, jo i la cantant és la Marylin Monroe. Però anem al gra, què voleu?

Rosariet per fi es va decidir a parlar:

- Santísima Trinidad, es que creemos que hay un error en el sielo!

- Impossible
va dir Sant Pere.

- Calla Pere, espera que s’explique, el va tallar Jesús.

- Miren ilustrisimas, nosotra somos mujeres de Benitachell, bueno y este es uno de la santos parrocos de nuestra congregación. Todas nosotras desidimos ir al Complejo Cumbres Beach, y nos emos trobado que allí solo estamos estranjeros infieles (ingleses, olandeses, rusos), y nosotras.

- Bé, i quin és el problema? 

 
- Pues que solo estamos mujeres de la Calle Mayor, dos saserdotes con sotana i dos alcaldes con algunos consejales. Eso si todo gente desente, católica, de misa dominical, prosesión cuando toca, voto popular y que ablan español perfectamente.

- D’acord, i el problema? Jesus començava a impacientar-se, fet important en el context intemporal del cel.

- Pues y el resto del pueblo, donde estan, ja hase sinco años que no viene nadie del pueblo, sólo los estranjeros, ia nos mandaban el la tierra y aora también en el sielo. Queremos saber porqué no vienen todos con nosotras, bueno y con el capellan que también espera a las ovejas descarriadas, o mejor dicho a los chotos perdidos..

La Trinitat no entenien res, i llavors van encarar-se a Sant Pere, i i van demanar que explicava ell que passava allí. I ell que ja ho havia entès feia estona va aclarir-se la veu, i va preparar-se per iniciar l’explicació.

- Mireu senyores tota la vida els deu Poble Nou quan morien anaven a les casetes de la Costa, però va arribar un dia que dues o tres dones, com vosaltres beates, van començar a dir que elles volien anar amb la gent de cultura que parlava castellà, què que volia dir això de continuar amb les ànimes analfabetes que parlaven valencià. Que elles tota la vida llegint “La vida de los Santos” i el Hola, escoltant la COPE i veien les notícies d’Antena 3, no podien continuar com abans. I així va ser com van crear el Complejo Cumbres Beach. Però va resultar que els hòmens quan es morien arribaven i enlloc de preguntar per les dones, s’interessaven per jugar al Cau o al dòmino, i si era amb un cafenet de Pomera millor (per això vam reconvertir les casetes de la Costa en els apartaments Pomera, una qüestió de marquèting). I des de fa uns anys que ningú vol anar al Complejo, deu ser més o menys quan es va morir la última beata del poble.

I Déu Pare abans que les dones i el capellà pugueren reaccionar, va sentenciar:


- Ja ho saben senyores, si els seus hòmens volen vore han de canviar de residència. I la pròxima vegada no es creguen tot el que es conten, sobretot si és de la COPE. I ara cadascú a sa casa i jo a totes.


Les dones van eixir desorientades, tota una vida dedicada a vestir sants, anar a processons, novenes i tridus, resant el Rosari, oposant-se a la línia en valencià, marginant als esquerrans, per acabar igual que al poble, compartint els seus hòmens amb els cafenets i les cartes. I a més sense poder sentir-se superiors moralment a la resta de la gent. Tant de sacrifici per no res. I van marxar cap el Complejo amb el cap catxo.

Totes excepte el capellà que en aquell moment anava darrere de Jesús fumant-se un porret de Maria que li havia passat, i dient per a ell, ara si que estic al cel.

divendres, 10 de setembre del 2010

GRONXADORS

Un gronxador és allò que els castellans anomenen columpio i els valencians que volem normalitzar-lo tot diem “columpi” i ens quedem més amples que llargs. Si parlem de gronxadors jo sóc un afortunat, bé realment els meus fills són els afortunats ja que prop de la nostra caseta dels Benitatxells hi ha un parc infantil. A més en aquest parc infantil hi ha gronxadors, això deuria ser la normalitat perquè si qualsevol de vostés tanquen els ulls i s’imaginen un parc infantil es veuen als xiquets i les xiquetes gronxant-se o columpiant-se. Però es veu que els encarregats de comprar el mobiliari per als parcs del Poble Nou no s’ho imaginen així. Jo ja sé que per a ells imaginar-se un lloc sense poder construir els suposa un gran esforç d’imaginació, però ja crec que tenen mania persecutòria contra els gronxadors.Fins i tot xiquets afortunats com els meus no poden gronxar-se sempre que volen perquè el parc dels Benitatxells no té cap ombra i qualsevol xiquet es pot torrar una vesprada d’estiu, inclosos els meus que venien ja torrats de fàbrica. Així que no queda més remei a degradar-los a mig afortunats. En qualsevol cas estan molt millor que un del Carrer Molls, o del carrer Pou que ha de caminar mig quilòmetre per poder-se gronxar.

Al parc de darrere l’Església i davant del cementeri també li poden fer un monument, es veu que no hi havia cap altre lloc del poble per fer-ne un, clar que també es veritat que ningú anava a obrar-se allí una casa amb les magnífiques vistes cara el cementeri. Jo crec que això es deu a la influència del rector així els xiquets acudiran més a missa amb la promesa que les ueles els acompanyaran al parc mentre les mares estan al Bon Estar fent-se un cafenet. Clar que sort que van pocs xiquets a missa que sinó tampoc cabrien als 25 metres quadrats que deu tindre eixa magnífica obra d’enginyeria civil en la qual si una xiqueta cau a la part alta del parc pot rodolar perfectament cinc metres gràcies al desnivell que hi ha, ara bé, inundar-se no s’inundarà que no es preocupe ningú. Tampoc ha de ser tot crítica que a mi m’agrada molt (ho dic sense ironia) la tauleta per jugar el parxís que hi ha muntada, jo ja m’imagine les vídues (això que per cada vidu hi ha deu vídues comença a preocupar-me des que he fet els 40 anys) jugant al parxís tota la vesprada, mentre de tant en tant diuen Ai Pepet! Que a soletes estem!, un sis i torne a tirar. 

Si a aquests parc no hi ha gronxadors al de la Plaça Nova tampoc, ací per compensar un xiquet pot marejar-se com una perdiu  o eixir volant com un coet en eixa roda giratòria que sembla feta a postes per entrenar futurs homes-bala. Els xiquets s’ho passen molt bé, els pares pateixen i les ueles que els costa arreglar els forats dels pantalons estan cansades. Malgrat això la roda és l’estrella del parc més cosmopolita del poble.

A mi com m’agraden els gronxadors vaig començar a preguntar-me perquè no hi ha més . També són ganes d'escalfar-se el cap amb poca cosa, però jo sóc així. Primer pensava que era el preu, però no pot ser, amb mig jornal de qualsevol membre de l’equip de govern, d’eixos tan europeus i treballadors, podríem comprar-ne vint o trenta, un per cada carrer.

Com els diners no són vaig pensar que seria una qüestió ideològica, aquesta gent és tan conservadora que creuen que el moviment de gronxar-se (avant i arrere, amunt i avall) té connotacions sexuals i no poden acceptar-ho. Però no, ells no són tan conservadors (o si), la culpa és meua que sempre tinc el sexe al cap, això es deu a haver nascut al 69.

dilluns, 6 de setembre del 2010

IDEOLOGIA (1)

Abans de l’estiu, després d’un sopar i a l’hora dels gintònics, un amic andalús que porta vivint deu anys a la Plana Baixa, em va preguntar per la meua ideologia. Jo, apassionat de la política però escèptic amb els polítics, vaig tardar una miqueta en respondre. El meu amic és del PP, però no és d’eixos que encara creuen que Camps es paga els tratges o que Fabra és la reencarnació de la Mare Teresa de Calcuta amb ulleres de sol. No, amb ell es pot parlar de política, perquè reconeix errors en els seus i sobretot no ho agafa com una cosa personal.

La qüestió és que Miguel, que així es diu l’amic cordovés, pensava que jo era del PSOE perquè criticava el PP, però eixa nit vaig posar a parir la política econòmica de Zapatero i ell es va sorprendre i d’ací que fera la pregunta sobre la meua ideologia. Jo després de pensar li vaig dir:

- Sóc nacionalista!
- ¿Nacionalista? ¿De dónde?
- D’on collons creus, d’ací home, nacionaliste valencià.
- ¿Pero eso existe?
- Clar, estic jo i una cinquantena més.


Llavors va dir mig espantat (i jo acollonit pensant un amic menys que tinc):

- ¿No serás de los que quieren echarnos los andaluces de Valencia?

Després de la pregunta i el meu riure, i sota els efectes de la cervesa i els gintònics em vaig llançar a un discurs d’exaltació patriòtica:

- No home no, jo allò que vull és que els xiquets cada dia quan entren a escola canten el “per no fernar” mentre alcen la senyera blavera, que a cada classe hi haja una imatge de Jaume I, al costat de la del Palleter i Rita Barberà vestida de fallera mare. I sobretot, sobretot que facen falles obligatòriament a cada racó del país valencià, incloent les Cumbres del soL, i tots els diumenges paella amb garrofons.

Després d’això ell si va flipar en colors (el seu whisky era de garrafa i això sempre ajuda).


- Pero, ¿que dices? I ¿quien es ese payeter, uno que se hacia pajas en valenciano o què?
- Que és broma Miguel!
- Entonces, ¿qué quereis?
- Xé, lo mateix que tots, que els valencians puguem gaudir (bé jo vaig dir disfrutar) dels hospitals dels bascos i navarresos, dels aeroports i AVES de Madrid i Barcelona, de les autovies d’Andalusia o Castella, i ho puguem fer lliurement en valencià o castellà.
- Ya, y ¿la culpa la tiene Madrid?
- No, la culpa, la única culpa la tenen qui mana a València, perquè ni els d’ara (PP) ni els d’abans (PSOE) han fet la feina que tocava. Però no patisques que els nacionalistes no mengem andalusos per dinar, això d’escoltar tant la COPE està afectant el teu cervell.
Vam riure els dos, vam demanar altre cubata i vam canviar de conversa, cap a altra més problemàtica, el futbol, sobretot perquè ell és del Madrid (una malaltia amb difícil cura) i jo del València, abans era un sentiment ara un patiment.
 
Evidentment per acabar la nit vam parlar de dones, de totes menys de les nostres. Ací si vam estar d'acord.